L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià

Escola Oficial d'Idiomes

Les Escoles Oficials d'Idiomes (EOI)[nota 1] d'Espanya conformen una vasta ret de centres oficials de nivell no universitari dedicats a l'ensenyança especialisada d'idiomes moderns. Les Escoles Oficials d'Idiomes són centres depenents de les Conselleries d'Educació de les distintes comunitats autònomes i estan emmarcades dins dels centres de règim especial.

Escola Oficial d'Idiomes de Baracaldo, Viscaya.

Història

La primera escola va aparéixer en Madrit en l'any 1911 en el nom Escola Central d'Idiomes i des del primer moment va incloure en el seu pla d'estudis l'anglés, el francés i l'alemà.[1] En el llibre de matrícula de 1911 es poden trobar els noms de María de Maeztu, Claudio Sánchez-Albornoz i Carmen de Burgos.[2] L'ensenyança del castellà per a estrangers i del àrap marroquí es va introduir a l'any següent i poc despuix es varen introduir l'italià, el portugués i l'esperanto.[3][4]

Esta primera escola va estar ubicada en un immoble propietat de la comtesa de Medina i Torres, en el número tres de la costera de Sant Dumenge. El Ministeri d'Instrucció Pública pagava a la comtesa sis mil pessetes en concepte de lloguer.[3]

Encara que durant els primers anys el número de hòmens i dònes era aproximadament el mateix, des de 1918 el número de dònes matriculades ha superat al de hòmens.[2] També és de destacar que durant els primers anys no es feyen exàmens fins al final del quart curs.[3]

Durant la dictadura de Primer de Rivera l'escola s'adscriu a l'universitat[2] i durant la Guerra Civil es varen suspendre la classes.[2] En 1957, es produïx l'introducció del rus en l'escola. La professora de rus d'aquella época conta que durant els primers anys va haver un policia secreta infiltrat en les seues classes, el qual abandonava la classe aproximadament un més despuix de haver escomençat el curs.[2]

En 1960 es creen per primera volta noves escoles en Barcelona, Valéncia i Bilbao. Cada una de les noves escoles li la denomina «Escola oficial d'idiomes»; seria un sinsentido que hi haguera més d'una «Escola Central». A partir d'este moment el colectiu d'Escoles, incloent l'Escola Central, li'l denomina «Escoles Oficials d'Idiomes».[5] En 1965 s'introduïx el chinenc.[2] En 1968 es creen atres quatre Escoles en Alacant, La Corunya, Màlaga i Saragossa, totalisant huit.[6] A partir dels anys 1970 s'introduïx l'ensenyança de català (1970),[3] valencià, vascuence (1975)[3] i gallec.[2] En 1982 es creen quatre Escoles més en Burgos, Ciutat Real, Múrcia i Salamanca, totalisant dotze.[7] A partir d'este moment les Escoles Oficials d'Idiomes es transferixen a les comunitats autònomes, les quals s'encarreguen d'elles i creen més.


Cent anys despuix de la seua fundació, és una ret de 300 centres distribuïts pel territori espanyol i impartix classes per a l'aprenentage de vintitrés idiomes.[8]

Nou pla d'estudis

Les Escoles Oficials d'Idiomes han experimentat un procés d'adaptació a les noves demandes sorgides en la societat, en especial despuix de les aparició del Marque Comú Europeu de Referència per a les llengües. La Llei Orgànica d'Educació (LOE), desenrollada posteriorment en un Real Decret (Real Decret 1629/2006), estructura estes ensenyances en els nivells bàsic (A2), intermig (B1) i alvançat (B2), que s'adapten a les recomanacions del Consell d'Europa i els aspectes bàsics del qual han segut establits pel Ministeri d'Educació i Ciència.

La disposició adicional segona del Real Decret establix que les Escoles podran organisar i impartir cursos especialisats per al perfeccionament de competències en idiomes, tant en els nivells bàsic, intermig i alvançat com en els nivells C1 i C2 del Marc Comú Europeu de Referència per a les Llengües.

Implantació

L'implantació dels nous cursos i nivells es va ser desenrollant progressivament a partir del curs 2007/08 (RD 806/2006,[9] de 30 de juny). Per tant, l'alumnat de les Escoles va continuar cursant els últims dos cursos, 4.º i 5.º en 2007/2008 d'acort en el pla d'estudis antic establit en el RD 967/1988, que es va derogar en el curs 2008/2009, en l'implementació en la seua totalitat del nou pla.

Des del curs 2010-2011 algunes Escoles Oficials d'Idiomes oferixen cursos de caràcter general per al nivell C1 en l'idioma anglés.

Notes

  1. ↑ Actualment es poden trobar les grafies EOI, E. O. I., EE. OO. II. i EEOOII*. Esta última forma està molt estesa i no obstant és errònea, ya que segons la RAE, quan s'utilisen sigles en espanyol cal distinguir entre abreviatures i acrònim, ya que cada u té unes regles diferents. Les abreviatures són sigles que fan referència a una paraula o un grup de paraules i s'escriuen en una lletra o un conjunt de lletres seguides d'un punt i un espai. La característica principal és que es pronuncien sempre com la paraula o grup de paraules al que fan referència. Aixina, s'escriu «p.», pero es llig «pàgina», «Ud.» es llig «vosté», «M.ª» es llig «María» i «Sr.» es llig «senyor». Les abreviatures tenen plural, que unes voltes consistix en afegir una -s (Ud. – Uds.) i a voltes en duplicar la sigla o sigles i escriure a continuació un punt i un espai: Aixina, «pp.» es deu pronunciar «pàgines», «JJ. OO.» es pronuncia en qualsevol cas «Jocs Olímpics», «CC. AA.» és «comunitats autònomes», «EE. UU.» es llig sempre «Estats Units», CC. OO. «Comissions Obreres» o «RR. HH.» «Recursos Humans». Segons esta regla, en singular s'escriuria «E. O. I.», en un punt i un espai darrere de cada sigla. El plural podria ser «EE. OO. II.», en sigles duplicades seguides d'un punt i un espai i es llegiria en qualsevol cas «escoles oficials d'idiomes» i mai [eoi]. Els acrònim fan referència a una paraula o un grup de paraules i s'escriuen sense punts i sense espais. Els acrònim són térmens de nou acunyament, en entitat pròpia i, per lo tant, es pot pronunciar be tal com s'escriu, és dir, ben combinant les sigles (ONU, OTAN, RENFE, OVNI), ben pronunciant cada sigla (DNI [de-ene-i], ONG [o-ene-xe]), be com la paraula o grup de paraules al que fan referència. Els acrònim no tenen forma de plural, és dir, no es deuria afegir –s al final ni deurien duplicar-se les sigles. Aixina es parla dels DNI i no dels DDNNII. Les escoles oficials d'idiomes, en més de cent anys de història, sent la segona institució d'ensenyança d'idiomes més antiga que existix, despuix d'Alliance française, s'han guanyat el dret a posseir el seu propi acrònim, per lo que es podria escriure EOI (sense punts ni espais) i el plural llavors deuria ser EOI i no EEOOII*.

Referències

  1. ↑ Norma publicada en el bolletí oficial La Gasseta de Madrit.
  2. ↑ 2,0 2,1 2,2 2,3 2,4 2,5 2,6 Reportage «de llengües», del programa Informe Semanal de RTVE, emés el 16 d'abril de 2011.
  3. ↑ 3,0 3,1 3,2 3,3 3,4 G. Sevillano, Elena. «Un sigle de trànsit per atres llengües», El País, 29 de març de 2011.
  4. ↑ Segons la bitàcola d'Internet del centenari de la E.O.I., l'esperanto es va impartir de forma gratuïta entre els anys 1912 i 1914: «Cent anys en boca de tots».
  5. ↑ Decret 3135/1964, de 24 de setembre, sobre creació de tres Escoles Oficials d'Idiomes en Barcelona, Valéncia i Bilbao.
  6. ↑ Decret 3226/1968, de 26 de decembre, pel que es creen quatre Escoles Oficials d'Idiomes en Alacant, La Corunya, Màlaga i Saragossa.
  7. ↑ Real Decret 2660/1982, de 15 d'octubre, pel que es creen quatre Escoles Oficials d'Idiomes.
  8. ↑ VII Congrés de les Escoles Oficials d'Idiomes.
  9. ↑ Real Decret 806/2006 [1] archivat en Wayback Machine., del 30 de juny, pel que s'establia el calendari d'aplicació de la nova ordenació del sistema educatiu, establida per la Llei Orgànica 2/2006, de 3 de maig, d'Educació.


Referències


Obtingut de «https://lenciclopedia.org/w/index.php?title=Escola_Oficial_d%27Idiomes&oldid=1437423»