Epipactis

Epipactis

Epipactis palustris

Les heleborinas (Epipactis) són un gènero en unes 63 espècies d'orquídees d'hàbit terrestre.

Hàbitat

Epipactis gigantea

Estes orquídees es distribuïxen en les zones templades i subtropicales de les Amèriques, Àsia i Europa trobant-se en boscs i en espais oberts, en desenroll baix terra, en sols calcáreos, i a sovint en dunes humides prop del mar.

L'única espècie originària d'Amèrica és l'heleborina jaganta (Epipactis gigantea). Una espècie europea, l'heleborina de fulls grans (Epipactis helleborine), es comporta com a planta invasora en Norteamérica. La majoria d'estes espècies estan protegides.

Són plantes resistents a l'humitat i es poden desenrollar en llocs molt humits. L'heleborina de les ciènages (Epipactis palustris) és l'única orquídea europea que sobreviu en terrenys inundats. Epipactis gigantea és una espècie que es troba en l'Oest americà, i en el Sur de Canadà, en zones humides i inclús a lo llarc de rieres. Poden alcançar una altura de 1 m.

Descripció

Totes estes espècies tenen una dependència molt forta en la seua simbiosis en la seua madeixa de hifes. Algunes espècies no obstant han reduït els seus fulls i necessiten menys clorofila. L'heleborina violeta (Epipactis viridiflora) pot sobreviure sense clorofila. Estes formes es poden reconéixer per les seues flors púrpura en lloc de violeta.

Posseïxen rizomas carnosos i rastreros a partir dels quals desenrollen renuevos; són hemicriptófitas, brotant en primavera un brot d'uns 20-70 cm de llongitut que viurà solament un any.

Presenten de 4 a 8 fulles lanceoladas, alternes, que es desenrollen successivament cada volta més curtes fins a prop de l'extrem del talle. Els seus màrgens són sancers, l'extrem picudo. Les espècies en menys clorofila tenen fulls de color púrpura azulado.

L'inflorescència en arracada consta de flors simètriques bilaterals en un atrayente colorit. Els 3 sàpia-hos i els 2 pétals laterals són ovoides i acuminados. El seu color pot variar de vert blanquecino, a violeta i púrpura.

El labelo està dividit per un hipoquilo en forma de bola, en la superfície externa d'un vert blanquecino i solcat en venes obscures. l'epiquilo d'un blanc neu és ondulat en forma de palmito.

l'ovari és ínfero. Produïx una càpsula seca en incontables llavors diminutes.

Referències

• Bechtel, Cribb and Launert (s/a). The Manual Of Cultivated Orchid Species, The MIT Press.
• Leroy-Terquem, Gerald & Parisot, Jean (1991). Orchids: Care and Cultivation, London: Cassel.
• Pridgeon, Alec (s/a). The Illustrated Encyclopedia of Orchids, Timber Press.
• Schoser, Gustav (1993). Orchid Growing Basics, New York: Sterling.
• White, Judy (1996). Taylor's Guide to Orchids, New York: Houghton-Mifflin.

Bibliografia

1. Flora of North America Editorial Committee, i. 2002. Magnoliophyta: Liliidae: Liliales and Orchidales. 26: i–xxvi, 1–723. In Fl. N. Amer.. Oxford University Press, New York.
2. Nasir, E. & S. I. Ali (eds). 1980-2005. Fl. Pakistan Univ. of Karachi, Karachi.

General:

1. Flora of China Editorial Committee. 2009. Fl. China 25: 1–570. Science Press & Missouri Botanical Garden Press, Beijing & St. Louis.