Eolito

Un eixemple d'un eolito.

Un eolito (del grec "eos", alba, i "lithos", pedra) és un nòdul lascable de sílex. Durant algun temps es va pensar que els eolitos varen ser artefactes, les primeres ferramentes de pedra, pero actualment es creu que varen ser produïts de forma natural per processos geològics com la glaciació.

Els primers eolitos varen ser arreplegats en Kent per Benjamin Harrison, un naturalista amateur i arqueòlec, en 1885 (encara que el nom "eolito" no va ser falcat en 1892, per J. Allen Browne). Els descobriments d'Harrison varen ser publicats per Sir Joseph Prestwich en 1891, i els eolitos varen ser generalment acceptats com a meres ferramentes, que dataven del Plioceno. Els següents descobriments de eolitos al començament del XX – en Anglia Oriental per J. Reid Moir i Europa continental per A. Rutot i H. Klaatsch – es varen prendre com a evidència d'assentament humà en eixes zones abans de conéixer-se els fòssils. Ademés, els descobriments anglesos varen ajudar a assegurar l'acceptació del frau del home de Piltdown.

Com els eolitos eren tan comuns, va sorgir interés ya que eren indistinguibles dels processos naturals o l'erosió. M. Boule, un arqueòlec francés, va publicar un argument en contra de la calitat d'artefacte dels eolitos en 1905, i S. Hazzledine Warren va proporcionar confirmació de les conjectura de Boule despuix de realisar experiments sobre sílex.

Encara que el debat va continuar durant tres décades, es varen ser descobrint cada volta més evidències que apuntaven a l'orige purament natural dels eolitos. Açò, junt en el descobriment de ferramentes genuïnes del Plioceno tardà en Àfrica (les ferramentes olduvayenses), varen fer impossible defendre la teoria de que els eolitos anaren artefactes.