Enrique Pérez Escrich

Enrique Pérez Escrich (Valéncia, 6 d'octubre de 1829-Madrit, 24 d'abril de 1897), també conegut pels seus pseudónimo Carlos Penya-Rossa i Tello, va anar un escritor i dramaturc espanyol, considerat com un dels mestres espanyols del folletí decimonónico.

Biografia

Va nàixer en Valéncia el 6 d'octubre de 1829. Una infància i joventut difícils, li varen dur a Madrit molt jove, com a conte en l'autobiogràfica El frac blau. Episodis d'un jove flac (1864, 4.ª ed. corregida per l'autor 1875), retrat de la bohemio espanyola de la segona mitat del sigle Sistema d'Informació sobre Lliteratura Gris a Europa (SIGLE). Es va iniciar en el periodisme i el teatre còmic, costumiste, musical i històric en vers, aplegant a escriure peces com la sarsuela satírica ¡Vixquen les cadenes! (1879), escrita en colaboració en el compositor José Rogel. Va saludar la revolució de 1854 en la peça teatral alegórica La veu de les províncies (1854), composta en el periodiste demòcrata Antonio Altadill. També va ensajar el drama sacre en La passió i mort de Jesús. Drama sacre-bíblic en sis jornades i un epílec, escrit en vers, segons els Evangelis (Madrit, Imprenta de Don Cipriano López, 1856). Despuix de l'estrena de El retor de llogaret, la seua peça més popular, va decidir refondre-la com a novela i iniciant una incansable producció de noveles per entregues, segons la fòrmula posada de moda per Manuel Fernández i González. Treball que li va reportar entre quaranta mil i cinquanta mil pessetes anuals que despilfarró en generositat. En els seus últims anys de vida, arruïnat i malt, va conseguir que li donaren el càrrec de director de l'Asil de les Mercés. Va fallir el 24 d'abril de 1897 en Madrit.

Obres

L'obra de Pérez Escrich va tindre molt curs en el XIX, pero també en el primer terç del XX, quan en els anys vint l'imprenta de El Mercantil Valencià va decidir reimprimir casi totes les seues noveles. Entre elles mereixen citar-se la molt famosa El retor dellogaret, La caritat cristiana (segona part del retor de llogaret), El màrtir del Gólgota (tradicions d'Orient), traduït al francés (París, 1868) i a l'anglés (Nova York, 1887), Els desgraciats: quadros socials, Un fill del poble (Madrit, Miguel Quijano, 1888), L'últim bes, El matrimoni del Diable, Història d'un bes, Fortuna. Història d'un gos agraït, Sor Clemència, L'enveja. Història dels chicotets, La dòna adúltera, Escenes de la vida, L'infern de les celosies, La calúmnia. Pàgines de la desgràcia, Les obres de misericòrdia, L'esposa màrtir, El geni del be, L'amor dels amors, El manuscrit d'una mare, La mare dels desamparats, Les rets de l'amor, Els que riuen i els que ploren, Allumena a la teua víctima (Madrit: Imp. José Rodríguez, 1855). Atres obres, potser més interessants i sense dubte millor escrites, són les dedicades a temes autobiogràfics, com el ya citat El frac blau, Els caçadors. Episodis alegres escrits a l'aire lliure (Madrit: Miguel Guijarro, 1876) o La Mancha: narracions venatorias, segona part de "Els caçadors" (1881). Sobre la narrativa curta, va imprimir a lo manco tres coleccions, L'Home de les tres vaques: narracions inverosimiles (1888), Un llibre per als meus nets: colecció de noveles, contes i artículs (1894) i Narracions lliteràries (sigle XIX) (Madrit: Juan Bravo, ¿1895?). El germà Obregón (1897) La qual es convertiria en un folletí o novela per entregues, sent esta la segona part de la seua obra intitulada La hermosura de l'ànima.

• cal destacar que la Representació de la Semana Santa en Ixtapalapa adapta el 85% dels diàlecs de l'obra El Màrtir del Gólgota en la seua representació. No s'ha estudiat degudament el no poc teatre que va escriure; poden citar-se Calamitats, joguet còmic de 1855; Vore i no vore, comèdia de 1855; El mestre de ball, comèdia de 1856; Herència de llàgrimes, drama de 1857; La cort del rei poeta, drama històric de 1855 ambientat en la cort de Juan II; Gil Blas (sarsuela de 1860, en partitura de José Manzochi); Caricatures, comèdia de 1860; El cor en la mà, drama de 1871; El mestre de fer comèdies, drama de 1875; La mosquita morta, comèdia de 1859; atres peces són Juan el Tullido, Somis d'amor i d'ambició (), Allumena a la teua víctima, La filla de Fernán Gil, Els extrems, L'àngel mal, El vèrtic de Rosa, Amor i resignació, Les garres del diable... Les seues comèdies més aclamades varen ser El retor de llogaret, de plantejament semblat al de L'oració de la vesprada de Luis Mariano de Larra, i La mala llavor, a on defén el determinisme naturaliste. També va eixercir la crítica lliterària, com pot vore's en el seu artícul "Els aplaudidores" en la revista L'Ilustració Artística núm. 151, Barcelona, 1884 ()

Bibliografia

• Javier Horta, Emilio Peral, Héctor Urzaiz, Teatre espanyol de la A a la Z, Madrit: Espasa-Calp, 2005.

Enllaços externs

• Commons
• Wikimedia Commons alberga contingut multimèdia sobre Enrique Pérez Escrich.