Encoded Archival Description

La Encoded Archival Description (EAD, «Descripció Archivística Codificada») és una norma que utilisa un vocabulari XML (Extensible Markup Language) per a la codificació d'instruments de descripció d'archius en la finalitat de publicar, intercanviar i usar l'informació archivística a través d'internet. Dispon de ferramentes per a facilitar les busques, la recuperació i la navegació entre els distints nivells de descripció.

No depén de cap plataforma informàtica i és mantinguda pel Subcomité Tècnic de EAD de la Society of American Archivists, en associació en la Biblioteca del Congrés d'Estats Units. La seua última versió, EAD3, va ser publicada en 2015. La versió 1.1.1 de EAD3 es va publicar en 2019.

Història

A principis dels 90, coincidint en el desenroll de les rets en llínea, els archiveros d'Estats Units varen comprendre l'importància de descriure detalladament les seues coleccions per a fer-les accessibles al públic. Els documents dels archius posseïxen unes característiques que els diferencien de les colecciones bibliotecàries; són documents únics i mantenen, junt a atres documents generats per una institució, persona o família, una relació jeràrquica dins d'una colecció o fondo. El format MARC AMC permetia la creació i recuperació de registres descriptivos d'archius a nivell fondo en els catàlecs en llínea d'accés públic (OPAC) pero no podia identificar un document concret dins del mateix.

En 1993, l'equip de l'Universitat de Califòrnia en Berkeley, dirigit per Daniel Pitti va iniciar un proyecte d'investigació en la finalitat de valorar la viabilitat d'establir un estàndart de codificació per als instruments de descripció electrònics d'archius, biblioteques, museus i repositoris. Este devia reflectir la seua estructura jeràrquica i permetre la navegació entre els distints nivells al mateix temps que donava soport per a facilitar les busques a través d'internet, per lo que es va considerar que SGML (Standard Generalized Markup Language) era l'esquema de codificació més adequat per a la creació de DTD (descripció de tipo de document), marc estructural que definix qué elements i atributs seran usats per a la codificació dels instruments de descripció i les regles per al seu us. La seua ventaja front a atres llenguages era la diferenciació entre presentació i contingut, lo que permetia que un mateix document poguera ser processat per distints tipos de software.

En 1995 es crea un grup de treball a nivell internacional compost per bibliotecaris i archiveros de la Biblioteca del Congrés d'Estats Units, universitats i atres institucions que creen EAD, una versió modificada de la DTD original del grup de Berkeley. El proyecte se cedix a la Society of American Archivists, que serà l'encarregada del seu desenroll i en 1996 la Biblioteca del Congrés d'Estats Units assumix el manteniment informàtic i la difusió de EAD.

Versions

• '«Descripción Archivística Codificada»' (1998). Presentava una DTD en sintaxis SGML i compatible en el nou estàndart XML per a facilitar el seu desenroll a través de la web, un repertori d'etiquetes que definia els elements i atributs; i unes directrius d'aplicació. Un any despuix va ser adoptada com a estàndar descriptivo per la Extensible Markup Language.
• EAD 2002. La segona versió de la Norma Internacional General de Descripció Archivística, ISAD(G) es publica en l'any 2000 i presenta diferències considerables tant en la seua forma com en els seus objectius; postulant-se com la guia de referència per a la descripció archivística. Per un atre costat, XML s'ha consolidat com a estàndar per a intercanviar informació estructurada a través de la web. Esta nova versió de EAD es realisa per a donar cabuda a abdós fets.

• EAD3 (2015). Esta nova versió busca simplificar i actualisar EAD per a conectar més fàcilment en atres estàndarts com EAC-CPF (Context Archivístic Codificat - Institucions, Persones i Famílies) en la finalitat d'alluntar-se de l'àngul de presentació cap a la codificació de senyes completa.

Principis

Es varen publicar en 2002 en l'objectiu de servir de guia per als futurs canvis de la DTD de EAD i facilitar el seu us per la majoria de la comunitat archivística.

1. EAD deu adaptar-se a les distintes pràctiques internacionals sobre descripció d'archius per a que les institucions puguen fer accessibles els seus recursos archivístics als usuaris.
2. Els elements i atributs de EAD deuen estar adequats a l'us de la majoria, pero al mateix temps possibilitar la seua adaptació a necessitats específiques relacionades en el llenguage o els mijos de producció.
3. EAD tracta l'informació dels recursos archivístics per a la seua publicació i intercanvi en la web.
4. EAD no és un estàndart de contingut, indica quin és l'estructura de les senyes pero no cóm deuen complimentar-se. Dispon d'una biblioteca d'etiquetes que indica el tipo de senyes que es pretén incloure en un element que deurà relacionar-se en un àrea descriptiva i un estàndart de contingut.
5. EAD és un mecanisme de transferència que utilisa formats de comunicació de senyes basades en sintaxis SGML/ XML.
6. Encara que EAD se centra en l'estructura de la descripció archivística, esta proporciona els mecanismes suficients per a ser produïts en distints formats que es adecuen als instruments de busca, als formats de visualisació web i als d'impressió.
7. La EAD DTD especifica cóm s'ordenen i agrupen els elements, pero no supon una llimitació en la forma en que estos es presenten. No es valora la realisació de canvis per a facilitar la presentació dels elements, pero sí per a afegir nous.
8. Per a garantisar l'acceptació i continuïtat de EAD, es marquen com a objectius minimisar la barreres tècniques per al seu us, ser transparents en els seus canvis i garantisar la compatibilitat en les versions anteriors, per a les que es primarà l'agregació d'elements en volta reemplaçar-los per uns atres.

Vore també

• Definició de tipo de document
• Extensible Markup Language
• Metadato