Anar al contingut

Duke Lemur Center

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià
Duke Lemur Center

El Duke Lemur Center (DLC) és un centre d'investigació de primats pertanyent a l'Universitat Duke, creat per a promoure l'investigació i enteniment de lémurs i uns atres prosimios, per a una investigació no invasiva i per a la seua reproducció en captivitat. Reunix la major colecció de primats en perill del món, tant per número d'espècies com per número d'individus.

En 1966, una colónia de prosimios pertanyent a John Buettner-Janusch, composta per aproximadament 90 individus, va ser traslladada del Centre de Biologia de Prosimios de l'Universitat Yale a l'Universitat Duke, constituint-se en eixe moment el Duke Lemur Center. Durant els anys 1970 la colónia va créixer fins a alcançar uns 700 individus pertanyents a 33 espècies distintes. La colónia actual està composta por entre 250 i 300 animals, que representen a unes 25 espècies. Este centre d'investigació es va denominar inicialment Duke University Primat Center (Centre de Primats de l'Universitat Duke), i va ser canviat en abril de 2006 despuix d'un nou enfocament dels seus objectius científics i el conjunt de la seua missió. Als espècimen de la seua colecció científica se'ls assigna el còdic DPC.

Ademés de promoure l'investigació i enteniment de lémurs i atres prosimios, per a una investigació no invasiva i per a la seua reproducció en captivitat, el Duke University Lemur Center promou l'investigació en la seua hàbitat natural com un mig per a alvançar en les fronteres del seu coneiximent, contribuir al desenroll educatiu de futurs investigadors i estimular el desenroll intelectual i el sosteniment de la biodiversitat global.

El Lemur Center, única instalació universitària del món dedicada a l'estudi de primats prosimios, conta en la població de lémurs en captivitat més numerosa existent hui en dia fòra de Madagascar,[1] inclosos més de 250 lémurs, gálagos i loris. Més del 85 per cent dels habitants del centre va nàixer en el lloc. En 1997, el centre va escomençar un programa per a la reintroducció del lémur rufo blanc i negre (Varecia variegata) en Madagascar, la primera reintroducció de primats prosimios en el història de l'illa.


En el centre s'han portat a terme importants proyectes d'investigació, com a estudis de les seues vocalisacions,[2] comportament locomotor,[3] la cinemàtica del bipedalisme,[4] els efectes de la seua complexitat social sobre el raonament transitivo,[5][6] i estudis sobre cognició que impliquen la capacitat d'un lémur d'organisar i recuperar seqüències de la memòria.[7]

Referències

  1. ↑ Mittermeier, R. A.; Konstant, W. R.; Hawkins, F.; Louis, E. E.; Langrand, O.; Ratsimbazafy, J.; Rasoloarison, R.; Ganzhorn, J. U., et al (2006). Lemurs of Madagascar, Ilustrat per S. D. Nash, 2ª edició, Conservation International, pp. 52–84. ISBN 1-881173-88-7.
  2. ↑ Macedònia, J. M.(1993).«The vocal repertoire of the Ring-tailed Lemur (Lemur catta)».Folia Primatologica.61: 186–217.doi:10.1159/000156749.
  3. ↑ Tilden, C. D.(1990).«A study of locomotor behavior in a captive colony of ret-bellied lemurs (Eulemur rubriventer)».American Journal of Primatology.22(2): 87–100.doi:10.1002/ajp.1350220203.
  4. ↑ Wunderlich, R. E.; Schaum, J. C.(2007).«Kinematics of bipedalism in Propithecus verreauxi».Journal of Zoology.272(2): 165–175.doi:10.1111/j.1469-7998.2006.00253.x.
  5. ↑ El raonament transitivo és la capacitat que té un individu de inferir una relació entre dos o més elements que no han segut presentats junts. És una forma del raonament deductivo que s'ha apuntat com un mecanisme cognoscitivo pel que els animals podrien deprendre les múltiples relacions dins de la jerarquia de domini del seu grup.
  6. ↑ MacLean, E. L.; Merritt, D. J.; Brannon, E. M.(2008).«Social complexity predicts transitive reasoning in prosimian primats».Animal Behaviour.76(2): 479–486.doi:10.1016/j.anbehav.2008.01.025.
  7. ↑ Merritt, D.; MacLean, E. L.; Jaffe, S.; Brannon, E. M.(2007).«A comparative analysis of serial ordering in Ring-Tailed Lemurs (Lemur catta)».Journal of Comparative Psychology.121(4): 363–371.doi:10.1037/0735-7036.121.4.363.