Dominium mundi
Dominium mundi és el nom en que es coneix l'idea de domini universal desenrollada en l'Edat Mija. Inspirat en la continuació de l'antic Imperi romà, este propòsit implicava el reconeiximent d'una autoritat suprema, lo que va generar una prolongada pugna política i espiritual entre el poder imperial i el poder eclesiàstic, representats principalment en el Sacre Imperi Romà Germànic i l'Iglésia catòlica, els que erigien com a màxims líders al emperador i al papa respectivament.
L'idea de domini universal va marcar una época, durant gran part del medievo, dividint a la societat en dos bandos: güelfos i gibelinos. Els primers varen recolzar a l'Iglésia, mentres els segons al Imperi. Despuix de la Querella de les Investidura, els sigles XII i XIII varen mostrar preponderancia dels pontífexos (com Inocencio III o Gregorio IX), pero existia mútua dependència entre abdós (Iglésia i Imperi). Posteriorment, en el XIV el desenroll dels naixents Estats, com França, varen posar en sérios destrets a l'Iglésia, despuix de l'atentat que sofrira Bonifacio VIII.
En el XV el papat obtenia gran prestigi i l'Iglésia seguia sent la rectora de la vida intelectual, encara que l'idea del Dominium mundi no va tornar a aparéixer en la seua essència original, a pesar de que abdós poders universals varen subsistir. Des d'el XVI en avant, els monarques varen passar a ser amos no solament de la propietat, sino inclús de la vida i la mort dels seus súbdits. S'iniciava l'época absolutista, i això implicava "absolutisme teològic", per lo que el poder papal quedava molt per baix del poder imperial.
Des d'el XVIII el poder dels monarques va declinar, i va ser traslladat paulatinament als "pobles" a través de les democràcies, pero l'Iglésia ya no seria la rectora de la vida intelectual i moral com ho anara en el XV.
Medioevo i cesaropapisme
[editar | editar còdic]En el IV, en l'edificació de Constantinopla com "segona Roma" es donaria la teoria de l'unió d'estos dos poders (Iglésia i Imperi) en l'idea de l'emperador com sacerdos imperator.
Des del punt de vista teològic, serà Sant Agustín d'Hipona (354-430) el que en el seu De civitate Dei contribuirà a establir la superioritat i autonomia de l'Iglésia (civitas caelestis) front a l'Estat (civitas terrena) en raó del seu fi superior. El papa sant Dámaso I (366-384) va donar l'apelatiu de "Sede Apostólica" a l'Iglésia de Roma, i el seu successor Siricio (384-389) promulgarà la primera decretal dirigida al bisbe Himerio de Tarragona (2 de febrer de 385) usant un llenguage no únicament pastoral sino d'orde llegislatiu a l'estil dels edictes imperials.
El pontificat de Sant León Magne (440-451) mostrava cóm el Papa és l'hereu i vicarius Petri i li competix la sollicitudo sobre totes les iglésies.
Al mateix temps, es va ser forjant el carpiment de l'imperi romà en la multiplicació de regnes fraccionats i el predomini dels francs en l'ascens de Clodoveo (481-507) es feya en l'aprovació del Papa. En este context el Papa Gelasio va dirigir una carta a l'emperador Anastasio I (491-518) en a on formulava la doctrina de les "dos espases" i la superioritat de la potestat espiritual. Posteriorment el Papa Sant Gregorio I (Magne) (590–604), -a través de la seua enorme tasca espiritual i material- va ser potser qui més va contribuir a mostrar que la Santa Sèu podia eixercir funcions gubernatives.
Per la seua banda l'Imperi romà semblava tindre continuïtat a través del regne franc. En l'any 800 Carlomagno és coronat com a emperador del Imperi Carolingio, lo que donaria després orige al Sacre Imperi Romà. Aixina els dos poders serien eixercits, l'espiritual pel Papa i el temporal per l'emperador per a que els hòmens, a través d'una harmonia en este món, conquistaren el destí etern.
Carlomagno (768-814) no va tardar molt en considerar que podia intervindre en els assunts disciplinares eclesiàstics, com en la vida del clero i en les reformes monásticas, de la mateixa manera que en les doctrinals com la del adopcionisme i la del Filioque del credo. La seua idea era que el Papa estiguera relegat al servici llitúrgic -[aixina li'l va escriure l'emperador al Papa Sant León III (795-816)]-. Des de llavors, l'equilibri d'estos dos poders va resultar molt difícil.
Pontificat contra Imperi
[editar | editar còdic]Eclosió del conflicte
[editar | editar còdic]Donada l'influència que eixercien els bisbes sobre la gent de les seues diòcesis, els reis pretenien tindre'ls com a “aliats”, pero des del seu punt de vista polític. Tindre la possibilitat d'elegir-els, (entregar-els el càrrec, és dir “investir-els”) pràcticament asseguraria la seua fidelitat. Aixina, Otón I (962-973) va ser el primer emperador que, dins de la seua política per a impondre's als seus súbdits feudals, s'atribuïx a sí mateixa el dret a nomenar (investir) als bisbes de l'Imperi, i els nomenaments recaïen sobre gent moltes voltes indigna. Els Papes no varen estar mai d'acort en l'existència de dit dret Imperial, i açò va donar orige a la cridada Querella de les investidura.
Eixe seria el primer enfrontament obert entre el papat i l'imperi. L'emperador utilisarà tots els apelatius que sonen a descendent dels emperadors romans, es denominarà august, rei dels romans (i adquirirà un caràcter sagrat, proclamant-se Fill adoptiu de Deu de qui rep directament el poder). Pero seguia sent coronat pel Papa, encara que l'emperador es considera el llegítim successor de Sant Pedro. És lo que es coneix com cesaropapisme.
El cesaropapisme alcança el seu cim en Enrique III (1039-1056). Enrique III era un verdader dispensador de càrrecs eclesiàstics[1] i va obligar al Papa Gregorio VI a convocar el Concilie de Pavía i el Sínodo de Sutri, en el 1046. Despuix de la mort d'Enrique III sorgix un moviment tendiente a lliberar al papat de la sumissió a l'imperi. En tot lo món cristià comença a reivindicar-se la llibertat de l'Iglésia, principalment per a nomenar els seus funcionaris. Tractaran de dignificar la vida moral dels clercs, condenant la simonia, el nicolaísmo i imponent el celibat. Es pretendrà enfortir l'autoritat papal en contra de la voracitat dels príncips imperials.
Front a la codícia de príncips europeus l'Iglésia es va afanyar a generar un poder centralisat i dinàmic. Aixina, en la segona mitat d'el XI -en l'auge de les idees Escolàstiques- quedarà afirmat el concepte de que el poder de l'Iglésia és superior a qualsevol potestat terrenal. Des de l'época del Papa Sant Gregorio VII (XI) fins a la del Papa Bonifacio VIII (XIII), el papat lluitaria tenazmente contra l'Imperi, no solament per a evitar la seua absorció sino per a conseguir la supremacia pontifícia.
[El cesaropapisme, inaugurat per la pràctica política de Carlomagno, tindrà que cedir definitivament davant el pes de la hierocracia, que té en Sant Gregorio VII (1073-85), en els canonistas d'el XII i en els decretalistas del XIII, o en Bonifacio VIII (1294-1303) als teòrics de les màximes formulació del poder universal dels successors de Pedro.[2]]
Les idees de Teocràcia estaven madurant des de feya molt temps, pero varen anar els decrets de 1075 (com el Dictatus Papae) els que varen independisar a l'Iglésia posant en ella les bases d'una verdadera autoritat monàrquica. De colp i repent es va incrementar la controvèrsia entre els weiblingen (defensors de la supremacia imperial) i els welfen, (partidaris de la supremacia dels Papes). Transplantats a Itàlia, serien els gibelinos i güelfos, que lluitarien durant sigles.[3]
La lluita farà que l'idea de Teocràcia es duga a un extrem fins a derivar en Hierocracia: [idea que el Papa es troba per damunt dels monarques, la qual cosa ho habilitava per a actuar directament sobre el govern temporal]
La nova idea imperial:
En l'época del regnat de Federico I Barbarroja (1152-1190), l'idea imperial va aplegar a la seua madurea. Es resalta la seua continuïtat en Europa des de l'época romana, a través de l'esclavó carolingio. De fet, Federico I es referia a Carlomagno com a model d'emperador i ho farà canonizar en 1165 sense els deguts requisits.
S'utilisen també a favor de les idees imperials les tesis sobre la sobirania pública que conté el dret romà (redescubierto pels juristes i polítics europeus en el XII). D'elles es deduïa l'unicitat i el caràcter universal del Imperi, considerat com "un proyecte de domini mundial" que simbolisa tota l'época.
Donades estes premisses, es pensava en la cort de Federico I que l'Imperi, establit directament per la voluntat divina com a forma d'organisació política de l'humanitat, era sagrat. L'expressió Sacrum Imperium apareix per primera volta, en efecte, en un document de l'any 1157.
En un pla distint, no es pot oblidar que a el XII li va correspondre vore l'inici de la revitalisació del poder monàrquic per sobre el dels senyors feudals, després de varis sigles de profunda decaiguda de l'autoritat real. l'Imperi no es va mantindre al marge d'esta evolució, recobrant fortament el seu prestigi, no obstant la manege mal, de lo que vindrien importants conseqüències per al futur polític dels territoris d'Alemània i Itàlia.
La reconstrucció de les monarquies anava també en contra del proyectat Dominium Mundi. Per açò, tant Federico I com el seu fill i successor Enrique VI, varen intentar conciliar abdós successos imaginant un imperi temporal universal, al front del qual s'ubicaria un emperador en autoritat suprema, superior al poder dels reiés diversos, cridats "régulos" o "reis locals". Esta autoritat suprema semblava necessària, puix es pensava que el poder imperial (mantenint somés al Papa) era la forma de mantindre unida a la cristiandad en espera del fi dels temps.
Sense tindre en conte este element escatològic i mesiánico, no es pot entendre correctament lo que l'Imperi significava per als hòmens de l'época, en especial per a l'emperador Federico I.
Vore també
[editar | editar còdic]- Santa Sèu
- Sacre Imperi Romà Germànic
- Poders universals
- Cesaropapisme
- Translatio imperii
- Teocràcia
- Agustinisme polític
- Dos espases
- Plenitudo potestatis
- Dictatus papae
- Querella de les Investidura
- Güelfos i gibelinos
Referències
[editar | editar còdic]- ↑ Introducció a l'història de l'Edat Mija europea; Emilio Mitre Fernández – Edicions AKAL, 2004; (P. 183)
- ↑ Europa: proyeccions i percepcions històriques; Ángel Vaca Lorenzo, R. Tamals -Universitat de Salamanca- (P. 46)
- ↑ La lluita pel dominium mundi (Artehistoria)
- La naissance de l'esprit laïque au déclin du Moyen Āge, 2.ª ed., París-Lovaina, 1970 (Lagarde, G.).
- Histoire du christianisme, volum VI. Un temps d'épreuves (1274-1449), París, 1990 (Congourdeau, M. H.). ISBN 2-213-02629-7
- Història del pensament polític en l'Edat mija, Barcelona, 1992 (Ullmann, W.). ISBN 0-14-055102-6
- Principis de Govern i Política en l'Edat Mija, de Walter Ullmann. Madrit, Revista d'Occident, 1971. Traducció de Graciela Soriano. Depòsit llegal: M. 5.727 - 1971.
- El Papat. Breu història del pontificat, Saldes, 2003 (Kalyan).
- L'Edat Mija, tom X de la Colecció d'Història Universal Salvat, 2005.
- Este artícul conté una traducció derivada de «Dominium mundi» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.