Dinosauris d'América Central
Sobre dinosauris d'América Central s'han donat dos reportes de fòssils, un completament estudiat en 1971, i un atre poc estudiat en 1933 i que es troba perdut, tots ells en Hondures.[1][2]
Fòssils trobats
[editar | editar còdic]Hadrosauroideo trobat en Comayagua en 1971
[editar | editar còdic]El primer fòssil de dinosauri d'América Central, documentat per paleontòlecs i que es troba en la colecció científica d'un museu, és un fèmur d'un ornitopodo,[3] va ser descobert en la part central d'Hondures en l'any de 1971, en la carretera antiga entre les localitats de Sant Luis i Rancho Gran, municipi de Comayagua, pel geólogo nortamericà Gregory Horne i el seu assistent Bruce Simonson. Va ser trobat en la part més alta de la capes roges inferiors de la formació Valle d'Àngels, i dataria d'algun punt de les edats del Albiense al Turoniense del periodo Cretácico (molt provablement a l'edat del Cenomaniense).[4]
L'eixemplar es troba en el Museu Nacional d'Història Natural de l'Institut Smithsoniano d'Estats Units en Washington (en número de catàlec USNM PAL 181339). Va ser identificat com a os de ornitopodo per John Ostrom[3] i per Nicholas Hotton com el fèmur d'un Hadrosauroideo jovenil.[4]
Fòssil perdut, trobat en Olanchito en 1933
[editar | editar còdic]Investigacions realisades per Leonel E. Zúñiga i David Aguilar de l'Universitat Nacional Autònoma d'Hondures des del 2015,[5][6][1] varen documentar àmpliament el descobriment de 1971, i varen trobar evidència històrica d'un segon reporte de dinosauri en Hondures que va ser descobert en 1933 i que correspon a un os del metatarso de la pata atrassera d'un dinosauri; que va ser trobat prop d'Olanchito, Departament de Yoro, Hondures, per l'explorador i investigador Gregory Mason. Esta informació és descrita en diversos periòdics d'Estats Units, com en la pàgina 9 del periòdic The Washington Post del 23 d'agost de 1933, en la pàgina 8 del periòdic The Norwalk Hour del 24 d'agost de 1933[7] i en la pàgina 6 del periòdic de Nebraska The Plattsmouth Journal del 21 d'agost de 1933.[8]
Dit fòssil, segons pareix hauria pertanygut a un dinosauri terrestre jagant que forma part del grup dels saurópodos, no obstant, es desconeix el seu destí final. En 2020, el llibre "Dinosaur Facts and Figures" editat per Princeton University Press va publicar una ilustració dels restants de dinosauri reportat en 1933.[9]
Encara que Hondures conta en dos reportes de fòssils de dinosauri (1933 i 1971), ya s'havia descobert en Hondures, en 1888 (83 anys abans), fòssils de plantes d'ecosistemes terrestres associats a dinosauris, específicament fòssils de cicadáceas. Estos fòssils varen ser colectados en Sant Juancito, Francisco Morazán, per l'ingenier de mines Thomas Leggett, i documentats pel reconegut paleobotánico John S. Newberry.[10]
Hipòtesis afectades pel descobriment de dinosauris en América Central
[editar | editar còdic]La presència de fòssils de dinosauri en América Central va profundisar els problemes i inconsistencias dels models que havien segut proposts per a explicar com es va formar geològicament Centroamérica. Com és el cas de la formació de l'istme de Panamà durant el Gran Intercanvi Biòtic Americà, que per a començos de el XX tenia per un dels seus principals fonaments que en Centroamérica solament havien encontrafo fòssils de mamífers i no fòssils de dinosauris, i que per això esta s'originaria en el Cenozoico; dites idees serien sacsades i desafiades per estos reportes, com el mateix Gregory Mason va resaltar en 1933 en el reporte del fòssil que va dur a Estats Units.[11]
Geologia mesozoica d'América Central
[editar | editar còdic]
Els estudis geològics en América Central mostren que Hondures, El Salvador, Nicaragua i el sur de Guatemala formen part d'un bloc cortical de la corfa terrestre denominat com bloc Chortis, que està constituït pels terrenys: central, este (de Centroamérica que contenen parts de Guatemala, Hondures i Nicaragua; estant abdós dividits per la falla de Guayape en Hondures; i que té roques que daten des del precámbrico o l'era paleozoica), sur (en El Salvador, el sur d'Hondures i les costes pacífiques de Guatemala i Nicaragua, que estan constituït per roques majoritàriament de l'era Cenozoica, a excepció d'alguns llocs en roques de l'era Mesozoica, com en Metapán en El Salvador, Ocotepeque en Hondures) i el Siuna (en Nicaragua, i que consistix en illes del periodo Cretácico que varen ser acrecionadas al bloc). Mentres que el nort de Guatemala i Belize fan part del bloc Maya, en roques que daten del Precámbrico i l'era Paleozoica; i el restant d'América Central es formaria a partir d'illes sorgides en el mateix periodo Cretácico.[12][13][14]
El model principal que explica a on es trobava el bloc de Chortis (a on es varen trobar els fòssils) en l'era Mesozoica, és el "Model del Pacífic", que explica que dit bloc es trobava en eixa era ancorat al suroest Mèxic i s'hauria mogut a la seua posició actual en l'Eoceno a través de la falla del Motagua. Alguns acadèmics, com el geólogo canadenc Fraser Keppie han qüestionat el desplaçament del bloc Chortis, principalment per l'absència d'evidència batimétrica i orogràfica congruent, que reflectixca clarament el desplaçament de més de 1100 quilómetros d'eixe bloc, ya que deurien haver quedat evidències en la falla de Motagua. No obstant, dit moviment seria lo únic que explicaria el bot dextral (cap a la dreta) observat en la falla de Guayape i la tectónica intraplaca del bloc Chortis.[11][12][13]
Els estrats mesozoicos del bloc Chortis són principalment sedimentarios. Per canvis eustáticos en el nivell de la mar, varen existir edats en les quals les capes es trobaven sumergides, duent a la formació de secs, a on els restants de sers vius es varen acumular i litificaron per a formar roques carbonáticas (principalment calcàrees o margas); mentres que en atres edats, per la reducció del nivell de la mar per l'activitat tectónica i erupció volcàniques, les roques quedaven expostes en la superfície, lo que produïa l'oxidació de les roques clásticas que les conformaven, tornant-se en un color rojós pel òxit de ferro de la seua estructura mineral (per això, eixos estrats són coneguts com a capes roges), podent-se trobar en elles llits de rius i sols a on creixia la vegetació; també cal mencionar que existixen casos a on les elevació no varen permetre que es depositaren alguns dels estrats, per lo que o a l'erosió dels estrats algunes capes poden presentar llímits de inconformidad o de discordança (és dir, que té una brecha en el registre geològic). Aixina, en el periodo Cretácico, les capes roges de la formació Tots Sants o Tepemichin del Cretácico inferior, són succeïdes per les roques carbonáticas del Grup Yojoa (que s'estén principalment del Aptiense al Albiense), i estes a la seua volta succeïdes per les del Grup Valle dels Àngels integrat per les capes roges inferiors (del Albiense al Cenomaniense o Turoniense), les roques carbonáticas de la formació Jaitique, Gualaco o Esquías (del Cenomaniense o d'està edat al Turoniense; sent els estrats de la formació Esquies, que conformarien el mar homònima, uns millons d'anys més recents que la formació Jaitique) i les capes roges superiors que serien del restant del periodo Cretácico.[4][12][14][15][16][17][18]
Referències
[editar | editar còdic]- ↑ 1,0 1,1 Zuniga, L. E. (2017). Evidencia fòssil de dinosauris: un aporte a l'història de la paleontologia en Centroamérica. Revista Ciència I Tecnologia, (20), 29–49.
- ↑ Zúñiga, L. E., Enríquez, L., Vinyes, C., & Aguilar, D. (2019). Recuperació de teixits blans de pereosos fòssils jagants (Mammalia, Xenarthra, Pilosa) de la zona central del Departament de Yoro, Hondures. Revista Ciència i Tecnologia, (24), 32-48.
- ↑ 3,0 3,1 Horne, Gregory S., M. G. Atwood, and Allen P. King. 1974. “Stratigraphy, Sedimentology, and Paleoenvironment of Esquies Formation of Hondures.” AAPG Bulletin 58 (2): 176–88.
- ↑ 4,0 4,1 4,2 Horne, Gregory S. 1994. “A Mid-Cretaceous Ornithopod from Central Hondures” Journal of Vertebrate Paleontology 14 (1): 147–50
- ↑ Zúniga, L. E., & Aguilar-Armijo, D. (2023). Evidencia fòssil d'Hondures desapareguda en el sigle XIX. Revista Bionatura, 8(2)31.
- ↑ Zúniga, L. E., & Aguilar-Armijo, D. (2022). Reinhold Fritzgaertner i els reportes de fòssils d'Hondures a finals del sigle XIX. Revista Bionatura, 7(3)20.
- ↑ https://news.google.com/newspapers?aneu=TVcpAAAAIBAJ&sjid=EW4FAAAAIBAJ&hl=és&pg=3853%2C4175165
- ↑ «Copia archivada». Archivat des d'el original, el 10 de març de 2016. Consultat el 9 de març de 2016.
- ↑ https://www.degruyter.com/document/doi/10.1515/9780691202976-015/html
- ↑ https://archive.org/stream/transactionsofne78788newy#page/112/mode/2up
- ↑ 11,0 11,1 https://www.tandfonline.com/doi/abs/10.1080/00206814.2012.676356
- ↑ 12,0 12,1 12,2 Escola Centroamericana de Geologia, Universitat de Costa Rica.
- ↑ 13,0 13,1 Universitat Complutense de Madrit.
- ↑ 14,0 14,1 Comissió Trinacional del Pla Trifinio (2009). Desenrolle Sostenible del Mig ambient i els Recursos Hídrics en la Conca Alta del Riu Lempa, Organisme Internacional d'Energia Atòmica (OIEA) del Programa de les Nacions Unides (PNUD).
- ↑ HradeckýServici Geològic Chec i Servici Nacional d'Estudis Territorials del Salvador.
- ↑ Sedimentary Basins of the World.Volum 4doi:10.1016/S1874-5997(99)80040-9.
- ↑ Colege Miracosta (2022). Oceanografia 101.
- ↑ Branciforte, Chloe; Haddad, {{{nom2}}} (2020). GEOS: Un manual de laboratori de geologia física per a coleges comunitaris de Califòrnia.
- Este artícul conté una traducció derivada de «Dinosaurios de América Central» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.