Diòxit de xenón

El diòxit de xenón, o òxit de xenón (IV), és un compost de xenón i oxigen en fòrmula $X e O_{2}$ que es va sintetisar en 2011. Se sintetisa a 0 °C per hidrólisis de tetrafluoruro de xenón en àcit sulfúric acuoso.^[1]

$X e F_{4} + 2 H_{2} O ⟶ X e O_{2} + 4 H F$

Estructura

El diòxit de xenón té una estructura estesa (de cadena o ret) en la que el xenón i l'oxigen tenen número quatre i dos, respectivament. La geometria del xenón és pla-quadràtica, consistent en la teoria RPECV per a quatre ligandos i dos parells lliures (o $A X_{4} E_{2}$ en la notació de la teoria RPECV).

La ret cristalina del diòxit de xenón no compartix l'estructura cristalina de SiO₂ (que presenta coordinació tetraèdrica en Si), pero es creu que les unitats de diòxit de xenón s'entremesclen en el SiO₂ en el mant terrestre. Estudis computacionals sugerixen que el xenón no pot desplaçar directament al silici, pero pot omplir les vacants de silici preexistentes. L'estabilitat del material resultant en condicions estàndar depén de la seua alótropo. En estar basat en cuarzo, és provable que es descomponga; no obstant, els materials basats en sílice fibrosa poden ser metaestables. ^[2]

Ademés, l'existència d'una molècula de diòxit de xenón va ser predita per mig d'un método de química quàntica ab initio varis anys abans per Pyykkö i Tamm, pero estos autors no varen considerar una estructura estesa. ^[3]

Propietats

El diòxit de xenón és un sòlit de color groc anaranjado. És un compost inestable, en una vida mija d'aproximadament dos minuts, que es desproporciona en trióxido de xenón $(X e O_{3})$ i gas xenón. La seua estructura i identitat es varen confirmar gelant-ho a -150 °C per a que es poguera realisar l'espectroscòpia Raman ans que es descomponguera.^[4]^[5]

A -78 °C, la major part del diòxit de xenón es va descompondre en un periodo de 72 hores, lo que es va identificar per la pèrdua de color del producte groc original a un groc pàlit. Casi tot el color groc, indicatiu del diòxit de xenón pur, va desaparéixer en una semana.^[4]

3 X e O_{2} ⟶ X e + 2 X e O_{3}

Referències

↑ “Synthesis of the Missing Oxide of Xenon, XeO₂, and Its Implications for Earth's Missing Xenon” (2011). Journal of the American Chemical Society 133 (16): 6265–6269. doi:10.1021/ja110618g. PMID 21341650.
↑ Chemical Reviews.doi:10.1021/cr500427p.
↑ The Journal of Physical Chemistry A.104(16)
3826–3828.doi:10.1021/jp994038d.
↑ ^4,0 ^4,1 (2011).Journal of the American Chemical Society.133(16)
6265–6269.doi:10.1021/ja110618g.
↑ Tyler Irving. «Xenon Dioxide May Solve One of Earth's Mysteries». L’Actualité chimique canadienne (Canadian Chemical News). Archivat des d'el original, el 2013-02-09. Consultat el 2012-05-18.

Este artícul conté una traducció derivada de «Dióxido de xenón» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.

[:02-1] “Synthesis of the Missing Oxide of Xenon, XeO₂, and Its Implications for Earth's Missing Xenon” (2011). Journal of the American Chemical Society 133 (16): 6265–6269. doi:10.1021/ja110618g. PMID 21341650.

[2] Chemical Reviews.doi:10.1021/cr500427p.

[3] The Journal of Physical Chemistry A.104(16)
3826–3828.doi:10.1021/jp994038d.

[:0-4] 4,0 ^4,1 (2011).Journal of the American Chemical Society.133(16)
6265–6269.doi:10.1021/ja110618g.

[irving2011-5] Tyler Irving. «Xenon Dioxide May Solve One of Earth's Mysteries». L’Actualité chimique canadienne (Canadian Chemical News). Archivat des d'el original, el 2013-02-09. Consultat el 2012-05-18.

[1]

[2]

[3]

[4]

[5]