Anar al contingut

Declaració dels drets de l'home i del ciutadà

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià

La Declaració dels Drets de l'Home i del Ciutadà de 1789, aprovada per l'Assamblea Nacional Constituent francesa el 26 d'agost de 1789, és un de molts dels documents fonamentals de la Revolució francesa (1789 - 1799) sobre definir els drets personals i els de la comunitat, ademés dels universals. Influïda per la doctrina dels drets naturals, els drets de l'home s'entenen com a universals.

Aun cuando establix els drets fonamentals dels ciutadans, francesos i de tots els hòmens sense excepció, no es referix a la condició de les dònes o l'esclavitut, encara que esta última seria abolida per la Convenció Nacional el 4 de febrer de 1794. No obstant és considerat un document precursor dels drets humans a nivell nacional i internacional. No va ser fins que Olympe de Gouges, en 1791, va proclamar la Declaració dels Drets de la Dòna i la Ciutadana que les dònes varen entrar en l'història dels drets humans.

La Declaració va ser el prefacio a la Constitució de 1791. La primera traducció americana completa de les seues 17 artículs a l'espanyol és obra d'Antonio Nariño, publicada en Bogotà, Nou Regne de Granada (hui Colòmbia) en 1793.

Una segona versió ampliada, coneguda com Declaració dels Drets de l'Home de 1793, va ser aprovada posteriorment i incorporada a la Constitució francesa de 1793, abdós de molt breu aplicació. Seguida de la Declaració dels Drets i Deures de l'Home i del Ciutadà de 1795 en la Constitució de 1795 que establix el Directori.

En el dret constitucional francés, la Declaració de 1789 és part de la Constitució francesa de 1946, que agrega els drets socials en el seu preàmbul, i de la Constitució francesa de 1958 que conserva el preàmbul de la Constitució de 1946.

Inici

Tot va escomençar quan en el Jurament del Joc de Pilota el 20 de juny de 1789, els diputats francesos de l'Assamblea Nacional es varen fixar com a missió principal la de donar per primera volta una Constitució a França, i varen crear con este fin un comité que preparara el "orde de treball sobre la constitució del regne". El mateix dia que l'Assamblea va adoptar el nom d'Assamblea Nacional Constituent, el 9 de juliol de 1789, Mounier va presentar davant l'Assamblea l'informe del comité, en el que es recomanava redactar un preàmbul que enumerara els drets fonamentals que la Constitució devia respectar.[1] Es varen aplegar a llegir 21 proyectes de declaració, inclós un de La Fayette, un de Robespierre i un atre de la ciutat de París.[2] El 19 d'agost, l'Assamblea va acordar que la declaració seria debatuda pels diputats a partir del proyecte de 24 artículs propost pel 6.º Bureau, que va anar el proyecte més votat per davant del presentat pel Abad Sieyès.[3] Els artículs varen ser debatuts, redactats i votats un per un en els dies següents (del 20 al 26 d'agost), modificant-se substancialment el contingut de la declaració que va quedar en 17 artículs. Es va aprovar l'últim artícul, el 17 relatiu al dret a la propietat, el 26 d'agost de 1789.[4][5]

La Declaració va ser promulgada per palesa real el 3 de novembre de 1789, junt en atres texts aprovats per l'Assamblea Nacional des del de 1789. Aquella nit s'havia aprovat l'abolició dels privilegis en els que es basava la societat del Antic Règim, posant fi al sistema feudal.

Contingut

La declaració establix els principis de la societat que seran la base de la nova llegitimitat, acabant en els principis, les institucions i les pràctiques del Antic Règim: "El principi de tota sobirania residix essencialment en la nació". La Declaració dels Drets de l'Home i del Ciutadà considera llegítima el tumult dels diputats en contra de la monarquia absoluta, en declarar com a dret imprescindible de l'home la "resistència a l'opressió".

La declaració té un alcanç general i orientat cap al futur. Els Constituents enumeren lo que no són drets creats pels revolucionaris, sino que són drets constatats. És la consecució de la filosofia del Sigle de les Llums. Els drets naturals i imprescriptibles de l'home, que són anteriors als poders establits i són considerats com a aplicables en qualsevol lloc i qualsevol época, s'enumeren en l'artícul 2. Són quatre: la llibertat, la propietat, la seguritat i la resistència a l'opressió.

Molts artículs són dedicats a la llibertat:

  • Artícul 1: "Els hòmens naixen i permaneixen lliures i iguals en drets";
  • Els artículs 4 i 5 intenten definir i circumscriure la llibertat. És definida com "lo que no perjudica a ningú" i solament la llei li pot posar llímits;
  • Els artículs 7, 8 i 9 precisen les característiques de la llibertat individual: presunció d'inocència i irretroactivitat de la llei;
  • Els artículs 10 i 11 es referixen a la llibertat d'opinió, de prensa i de consciència.


El principi d'igualtat és establit en l'artícul primer, l'igualtat davant la Facenda Pública en l'artícul 13 (en resposta a la reivindicació més repetida en els Quaderns de queixes), i l'igualtat front a la llei en l'artícul 6 (igualtat per a accedir als càrrecs públics sol en base en les capacitats individuals).

La propietat és un dret inviolable i sagrat (artícul 17). Segons este artícul "Ningú pot ser privat d'ella, llevat quan la necessitat pública, llegalment constatada, ho exigix en evidència i en la condició d'una indemnisació prèvia i justa."

Els artículs que definixen al ciutadà dins de l'organisació del sistema polític són menys precisos i són condicionats pel recel cap a l'Antic Règim. L'artícul 6 afirma que la llei és l'expressió de la voluntat general, l'expressió de la sobirania i la font dels poders públics. Segons l'artícul 15, els agents públics són responsables de la seua gestió i la societat té el dret de demanar-los que rendixquen conte d'ella. No es mencionen no obstant els drets socials, que procedixen d'una definició distinta de la paraula "dret": la Declaració determina la llegitimitat dels actes, mentres que els drets socials definixen garanties materials.

L'artícul 16 és el precepte en el qual estan consagrats els fonaments de tot Estat que es jacte de tindre Constitució; l'artícul en comente senyala que un Estat que no garantise els drets humans i no establixca la separació de poders, carix de Constitució.

Els membres de l'Assamblea Constituent manejaven idees generals i conceptes teòrics, pero no varen definir les condicions concretes en les que es devia establir el govern del poble, ya que es tractava d'un preàmbul a una Constitució. Varen plantejar principis transcendentals l'aplicació concreta dels quals va quedar definida en la pròpia Constitució. Este text servirà de base a tots els règims que s'inscriuen dins d'una tradició republicana.

La Declaració de 1789 ha inspirat un gran número de texts similars en Europa i Amèrica Llatina. La tradició heretada de la Revolució francesa està també present en la Convenció Europea dels Drets Humans, firmada en Roma el 4 de novembre de 1950.

Artículs

Els artículs de la Declaració Francesa dels Drets de l'Home i del Ciutadà són els següents:


Efectes en el dret constitucional francés

D'acort al preàmbul de la Constitució de la Quinta República de França (adoptada el 4 d'octubre de 1958, i actual constitució), s'establix que:

  • Les llegislacions d'imposts o pràctiques que semblen fer alguna innecessària diferència entre ciutadans són rebujades com a anticonstitucionals.
  • Les propostes de clara discriminació en bases ètniques són descartades perque infringixen el principi d'igualtat, ya que deurien estar en igualtat.

Memòria del Món

Des de 2003, el conjunt dels texts i documents referents a la proclamació de la Declaració dels Drets de l'Home i del Ciutadà ha segut seleccionat per l'UNESCO per a integrar la llista del registre de la Memòria del Món. Este registre recopila el patrimoni documental d'interés universal, en el propòsit d'assegurar la seua preservació.[6]

Drets de les Dònes

La Declaració va reconéixer molts drets com a pertanyents a ciutadans (que solament podien ser hòmens). Açò a pesar del fet de que despuix de la Marcha sobre Versalles el 5 d'octubre de 1789, les dònes varen presentar la Petició de la Dòna a l'Assamblea Nacional, en la que varen propondre un decret que otorga a les dònes els mateixos drets.[7] En 1790, Nicolas de Condorcet i Etta Palm d'Aelders varen demanar sense èxit a l'Assamblea Nacional que estenguera els drets civils i polítics a les dònes. Condorcet va declarar que "el que vota en contra del dret d'un atre, qualsevol que siga la religió, el color o el sexe d'eixe atre, ha abjurado del seu". La Revolució Francesa no va conduir a un reconeiximent dels drets de les dònes i açò va dur a Olympe de Gouges a publicar la Declaració dels Drets de la Dòna i la Ciutadana en setembre de 1791.

La Declaració dels Drets de la Dòna i la Ciutadana es basa en la Declaració dels Drets de l'Home i del Ciutadà i és irònica en la seua formulació i expon el fracàs de la Revolució Francesa , que s'havia dedicat a l'igualtat. S'afirma que:

Esta revolució solament tindrà efecte quan totes les dònes es donen conte de la seua deplorable condició i dels drets que han perdut en la societat.

La Declaració dels Drets de la Dòna i la Ciutadana seguix els dèsset artículs de la Declaració dels Drets de l'Home i del Ciutadà punt per punt i ha segut descrita per Camille Naish com "casi una paròdia ... del document original" . El primer artícul de la Declaració dels Drets de l'Home i del Ciutadà proclama que "els hòmens naixen i permaneixen lliures i iguals en drets. Les distincions socials poden basar-se solament en l'utilitat comuna". El primer artícul de la Declaració dels Drets de la Dòna i la Ciutadana va respondre: "La dòna naix lliure i seguix sent igual a l'home en drets. Les distincions socials solament poden basar-se en l'utilitat comuna".

De Gouges també crida l'atenció sobre el fet de que, segons la llei francesa, les dònes eren totalment castigables, pero se'ls negava l'igualtat de drets, declarant que "les dònes tenen dret a montar la bastida, també deuen tindre el dret de montar la tribuna de l'orador".

Esclavitut

La declaració no va revocar l'institució de l'esclavitut, com ho varen pressionar Els Amis dones Noirs de Jacques-Pierre Brissot i ho va defendre el grup de plantadores colonials cridat Club Massiac perque es varen trobar en el Hôtel Massiac. A pesar de la falta de menció explícita de l'esclavitut en la Declaració, els #alçament d'esclaus en Saint-Domingue en la Revolució haitiana es varen inspirar en ella, com es va discutir en l'història de CLR James de la Revolució haitiana, The Black Jacobins .

Les condicions deplorables per als mils d'esclaus en Saint-Domingue, la colónia d'esclaus més rendable del món, varen dur als #alçament que es coneixerien com el primer tumult d'esclaus exitosa en el Nou Món. Les persones lliures de color varen ser part de la primera ona de tumults, pero després els antics esclaus varen prendre el control. En 1794, la Convenció dominada pels jacobinos va abolir l'esclavitut, inclús en les colónies de Saint-Domingue i Guadalupe. No obstant, Napoleón ho va restablir en 1802 i va intentar recuperar el control de Saint-Domingue enviant mils de tropes. Despuix de sofrir les pèrdues de dos terços dels hòmens, molts per febra groga, els francesos es varen retirar de Saint-Domingue en 1803. Napoleón va renunciar a Amèrica del Nort i va acceptar la Compra de Luisiana pels Estats Units En 1804, els líders de Saint-Domingue ho varen declarar com un estat independent, la República d'Haití , la segona república del Nou Món.

Referències

  1. ↑ Text integral de l'informe de Mounier, en els archius de l'Assamblea Nacional de 1787 a 1860, del 5 de maig de 1789 al 15 de setembre de 1789, debats del 9 de juliol de 1789, págs. 214-216, en Gallica.
  2. ↑ Weiss, Juan Bautista (1931). Història Universal, Volum XV: Els Estats Units vs Canadà. La Revolució francesa., Barcelona: Tipografia L'Educació., pág. 506.
  3. ↑ Resolució del 19 d'agost de 1789, en els archius de l'Assamblea Nacional de 1787 a 1860, del 5 de maig de 1789 al 15 de setembre de 1789, pág. 459, en Gallica.
  4. ↑ Debats del 26 d'agost de 1789, en els archius de l'Assamblea Nacional de 1787 a 1860, del 5 de maig de 1789 al 15 de setembre de 1789, pág. 489, en Gallica.
  5. ↑ Algunes fonts indiquen equivocadamente com a dia de l'aprovació el 27 d'agost.
  6. ↑ UNESCO. «Déclaration dones droits de l'homme et du citoyen (1789-1791)» (en fr). Consultat el 29-9-2025.
  7. ↑ Erro en la seqüencia d'órdens: no existix el mòdul «Citas».

Bibliografia

  • Georg Jellinek, Die Erklärung der Menschen- und Bürgerrechte, Duncker&Humblot, Berlín, 1895.
  • Vincent Marcaggi, Els origines de la déclaration dones droits de l'homme de 1789, Fontenmoing, París, 1912.


  • Giorgio Del Vecchio, La déclaration dones droits de l’homme et du citoyen dans la Révolution française: contributions à l’histoire de la civilisation européenni, Librairie générale de droit et de jurisprudence, París, 1968.
  • Stéphane Rials, ed, La déclaration dones droits de l’homme et du citoyen, Hachette, París, 1988, ISBN 2-01-014671-9.
  • Claude-Albert Colliard, La déclaration dones droits de l’homme et du citoyen de 1789, La doumentation française, París, 1990, ISBN 2-11-002329-5.
  • Gérard Conac, Marc Debene, Gérard Teboul, eds, La Déclaration dones droits de l'homme et du citoyen de 1789; histoire, analyse et commentaires, Economica, París, 1993, ISBN 978-2-7178-2483-4.
  • Realino Marra, La giustizia penale nei princìpi del 1789, in «Materiali per una storia della cultura giuridica», XXXI-2, 2001, pp. 353-64.

Vore també

Enllaços externs

Declaració dels drets de l'home i del ciutadà en el Viccionari.


Referències

Obtingut de «https://lenciclopedia.org/w/index.php?title=Declaració_dels_drets_de_l%27home_i_del_ciutadà&oldid=1468663»