Anar al contingut

Dasiuromorfo

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià

Els dasiuromorfos (Dasyuromorphia) són un orde de mamífers marsupials carnívors endèmics del continent australiano. L'orde conté quatre famílies: una en una sola espècie viva (el numbat), dos en solament espècies extinguides (incloent el tilacino i el Malleodectes), i una, la Dasyuridae, en 73 espècies existents.[1][2]

Este grup inclou una varietat d'espècies, que van des de chicotetes criatures paregudes a rates fins a depredadors més grans i formidables. L'orde està compost principalment per la família Dasyuridae, que comprén animals coneguts com el dimoni de Tasmania (Sarcophilus harrisii) i el quoll (Dasyurus). Els dasiuromorfos es distinguixen per les seues dents esmolades, mandíbules poderoses i una dieta carnívora, que a sovint inclou chicotets mamífers, aus i invertebrats.[3]

Els membres de l'orde Dasyuromorphia exhibixen una àmplia gama de rols ecològics. Alguns són caçadors solitaris, mentres que uns atres mostren comportaments d'alimentació més oportunistes, buscant carronya quan és possible. A pesar de la seua naturalea depredadora, moltes espècies d'este orde també juguen un paper important en el control de les poblacions d'insectes i rosegadors. Es creu que l'evolució de Dasyuromorphia està estretament relacionada en l'ecosistema únic d'Austràlia, a on s'han adaptat a hàbitats diversos, des de boscs densos fins a deserts àrits.[4]

A lo llarc dels anys, vàries espècies de Dasyuromorphia han enfrontat amenaces per la pèrdua d'hàbitat, l'introducció de depredadors i malties, lo que ha dut a un descens en les seues poblacions. Els esforços de conservació són fonamentals per a preservar a estes fascinants criatures, algunes de les quals ara es consideren en perill d'extinció.[3]

Història

L'orige dels dasiuromorfos està en l'Oligoceno Superior, sent la família Thylacinidae la primera que va escomençar a diferenciar-se. Solament una espècie d'esta família, ellop marsupial (Thylacinus cynocephalus) ha sobrevixcut fins a temps històrics, encara que es va declarar extint en la primera mitat d'el XX. Les atres dos espècies conegudes de tilacínidos varen desaparéixer en el Pleistoceno. La pèrdua de l'hegemonia dels tilacínidos va tindre lloc durant el Mioceno tardà, coincidint en la gran diversificació que els dasiúridos, apareguts durant el Mioceno Mig . Cap dels grups en espècies vives en el present va sorgir abans del Plioceno, pero tots els fòssils procedents del Pleistoceno coneixen encara espècies estretament emparentades en eixemplars vius. Pel que fa als mirmecóbidos, les senyes fòssils més antics que es coneixen procedixen del Pleistoceno. En Austràlia, els membres més antics coneguts de l'orde Dasyuromorphia es varen originar en el sur de Queensland fa a lo manco 55 millons d'anys. No obstant, se sap poc sobre la seua evolució entre finals del Paleoceno (55 millons d'anys) i finals del Oligoceno (uns 24 millons d'anys). Els registres fòssils són abundants des de principis del Mioceno (23 a 16 millons d'anys), ya que el periodo càlit i humit de l'hivernàcul va donar lloc a alts nivells de diversitat en les comunitats de la selva tropical. A mida que les precipitacions varen disminuir cap a 15 mya i Austràlia es va tornar més freda i seca, es va produir un aument ràpit i constant de la diversitat dels dasyuromorfos. A partir de llavors, en l'arribada dels humans i l'aument de la aridez, la diversitat familiar va disminuir fins al nivell actual.[5]

Característiques

Tan variada com les casetes ecològiques que ocupen, és l'aspecte i les característiques anatòmiques dels animals classificats en l'orde, presentant solament algunes traces comunes a totes les espècies com són el posseir un marsupi escassament desenrollat que, en algunes espècies solament és evident en époques de cria, el no presentar fenomens de sindactilia i una fòrmula dentaria poliprotodonta.[7]

Dasyurus maculatus.

A diferència dels herbívors, que tendixen a especialisar-se molt en determinats casetes ecològiques i a diversificar molt la seua forma, els carnívors tendixen a ser molt semblats entre sí, sobretot pel que fa a la seua forma externa. De la mateixa manera que els carnívors de l'hemisferi nort, com els gats, les mangostas, els rabosots i les comadrejas, són molt més semblats en la seua estructura que, per eixemple, els camellos, les cabras, els porcs i les girafas, també els depredadors marsupials es veuen obligats a mantindre formes paregudes d'us general— formes que reflectixen les dels carnívors placentarios. Els noms que els varen donar els primers colon europeus reflectixen açò: el tilacino es dia "tigre de Tasmania" o "llops de Tasmania", els quoll es dien "gats natius" o "rabosots natius", etc. La principal especialisació entre els depredadors marsupials és la del tamany: abans dels enormes canvis ambientals que es varen produir en l'arribada dels humans fa uns 50 000 anys, hi havia varis carnívors de gran tamany, cap d'ells membre de la Dasyuromorphia i tots ells ya extinguits. Els que varen sobreviure en temps històrics anaven des del tilacino, del tamany d'un llop, fins al diminut planigale de coa llarga, que en 4 a 6 grams és menys de la mitat del tamany d'un rata. La majoria, no obstant, tendixen cap a l'extrem inferior de l'escala de tamany, normalment entre uns 15 o 20 grams i uns 2 quilograms, o des del tamany d'una rata domèstica fins al d'un chicotet gat domèstic.

Diable de Tasmania (Sarcophilus harrisii) mostrant els seus fauces obertes i les seues dents.

Hàbitat

Estos animals habiten Austràlia, Tasmania, Nova Guinea i les illes propenques, colonisant gran varietat d'ecosistemas d'esta regió geogràfica. La major part d'ells tenen hàbits terrestres, si be algunes espècies són exclusivament arborícolas. Els marsupials carnívors d'Australasia viuen en molts hàbitats diferents, des de la selva tropical fins al desert. Cada espècie té adaptacions que li permeten viure en el seu entorn particular. Per eixemple, el numbat té garres que li servixen per a arrapar la terra i desenterrar les termites en el bosc a on viu. el quoll de coa motejada té crestes especials en la part inferior de les seues pates i garres esmolades que li ajuden a trepar pels grans arbres.[8]

Molts dels marsupials carnívors d'Australasia viuen en hàbitats a on pot fer molta calor o molt fret. Les distintes espècies tenen diferents formes de protegir-se d'estes temperatures extremes. Algunes espècies, com el numbat, excaven caus subterràneus que recobrixen en fulls morts i atres parts de plantes per a aïllar-se. Atres espècies són capaces de reduir la seua temperatura corporal a propòsit. Açò es diu torpor, i reduïx la cantitat d'energia que un animal necessita per a viure quan fa massa fret o està expost a atres tensions ambientals, com l'escassea d'aliments.[8]

Alimentació

Els Dasyuomorfos són depredadors generalisats que mengen una àmplia gama d'assuts invertebrades i vertebrades.[9] Els hàbits alimenticis varien des de la dieta exclusivament a pur de termites i uns atres insectes colonials de Myrmecobius fasciatus a l'exclusivament carnívora de Thylacinus cynocephalus

Els marsupials carnívors d'Australasia mengen carn i insectes. Lo que menja cada espècie depén del seu tamany, el seu hàbitat i el tipo d'adaptacions que tinga per a caçar.[10] Les espècies més chicotetes solen menjar insectes, i les més grans, atres animals, encara que a voltes també mengen insectes. Molts dels marsupials carnívors més grans d'Australasia poden mastegar i menjar animals sancers, inclosos els ossos i la pell. El numbat viu en el bosc i menja termites que trau del subsol en les seues esmolades garres o que troba baix les branques mortes que espenta en el seu puntagut hocico; un individu pot consumir entre 10 000 i 20 000 termites al dia. el dimoni de Tasmania menja molts tipos de carn, i s'ha informat de que menja animals tan grans com els wallabies.[11]

La visió i l'olfat eixerciten un paper clau en la caça. La majoria de les espècies de dasyuromorfos posseïxen vibrisas que els ajuden a orientar el seu atac cap a l'assut; no obstant, també ampren métodos visuals i tàctils. Els marsupials carnívors mosseguen o immovilisen als seus assuts en les pates davanteres. Les mordeduras es dirigixen cap a la part anterior del cos (cap o coll) per a assegurar la captura. També se sap que sacsen i llancen als assuts si mostren resistència. [12][13]

Comportament

Els marsupials carnívors d'Australasia dediquen la major part del seu temps a la busca d'aliment. Cada espècie té diferents formes de trobar assuts, des d'excavar en busca de termites, trepar als arbres i assaltar els nius de les zarigüeyas durant la nit, fins a alimentar-se dels cadàvers d'animals ya morts.[14]

La majoria dels marsupials carnívors d'Australasia tenen una vida relativament curta. Les femelles solen aparearse en més d'un mascle i, en moltes espècies, les cries naixcudes en la mateixa ventrada tenen pares diferents. Algunes espècies d'este orde solament es aparean una volta en la seua vida. Solen morir poc despuix de reproduir-se, ya que han utilisat tota la seua energia en un repentí esclat d'activitat necessari per a aparearse en èxit.[14] Els Antechinus, que són rates marsupials de pates amples, es aparean d'esta manera. La femella viu lo suficient com per a criar a les seues cries fins que puguen viure soles, pero el mascle sol morir ans que les seues cries siguen madures. Els marsupials carnívors d'Australasia, com tots els marsupials, tenen gestacions molt curtes, algunes de les quals duren solament uns dies. Donen a llum a crío inmaduras que solen ser cegues i sense pèl, i sempre són incapaços de sobreviure per sí mateixes. En la majoria dels casos, les cries s'introduïxen en la bossa de la mare, que conté tetinas de llet, i són dutes en ella allà a on vaja. Algunes espècies tenen crío que s'arrastren fins a les tetas externes, o peçons, de la mare. S'aferren a ells i són duts a a on la mare vaja, protegits solament pels pèls de la seua pancha. Molts no sobreviuen fins a la madurea.[14]

El temps que les cries passen creixent fora de la pancha de la mare, o úter, depén de l'espècie. Pot ser tan curt com unes poques semanes o tan llarc com a molts mesos. En la majoria de les espècies, una volta que les cries han creixcut lo suficient com per a valdre's per sí mateixes, passen un breu periodo de temps en el niu o cau de la mare, alluntant-se cada dia per a trobar menjar, fins que per fi abandonen el niu per a sempre.

Conservació

Els dasyuromorfos no varen soportar be l'arribada dels europeus a Austràlia fa més d'un sigle. En la llista roja de l'Unió Internacional per a la Conservació de la Naturalea, sis espècies figuren com en perill, una espècie, Sminthopsis aitkeni, com en perill crític i una espècie, els llops de Tasmania, com a extinta.[15]

Actualment, l'amenaça més important per als dasyuromorfos és la ràpida expansió de la població humana. La roturación de terres per a l'agricultura, el drenage i salinisació de chapulls i el pastoreig destruïxen i fragmenten l'hàbitat. Els carnívors placentarios introduïts, com els rabosots rojos, han diezmado les poblacions al depredar als dasyuromorfos més chicotets i competir en els més grans. Ademés, el canvi climàtic ha provocat sequies i règims d'incendis incontrolables que alteren el seu hàbitat[16]. Com depenen d'un gran número d'assuts omnívoras i herbívores per a sobreviure, els dasyuromorfos són vulnerables a chicotets canvis en el seu hàbitat. Si continua la destrucció i fragmentació de l'hàbitat, atres espècies de dasyuromorfos podrien córrer la mateixa sòrt que els llops de Tasmania, els únics grans carnívors extinguits en els últims temps. L'últim albirament confirmat d'un llop de Tasmania en llibertat va ser en 1930, i en 1936 va morir l'últim animal captiu. Es diu que hi ha hagut albiraments i rastres recents de llops de Tasmania, pero no hi ha proves de que seguixquen existint.[16]

En l'actualitat, s'estan realisant esforços per a eliminar les poblacions de conills dels hàbitats coneguts dels dasyuromorfos. Els conills no només danyen l'hàbitat dels dasyuromorfos, sino que també atrauen a depredadors com dingos i rabosots rojos. En el XIX, una recompensa governamental va provocar la mort de més de 2000 llops de Tasmania pel seu depredació d'ovelles i un atre ganado. En l'actualitat, casi tots els dasyuromorfos estan protegits de la caça i la sobreexplotació per les lleis dels estats i territoris d'Austràlia[16].

Filogenia

Existixen dos grups d'autors que han investigat la filogenia d'este grup: Upham et al. 2019[17][18] i Álvarez-Carretero et al. 2022[19][20]

Els anàlisis filogenético (incloent les seqüències genètiques obtingudes del llop marsupial) donen la següent filogenia:[21]

Vore també

Notes

Referències

  1. ↑ Taylor, J. 1984. The Oxford Guide to Mammals of Austràlia. New York: Oxford University Press.
  2. ↑ Aplin, K., M. Archer. 1987. Recent advances in marsupial systematics with a new syncretic classification. Pp. xv-lxxii in M Archer, ed. Possums and Opossums: Studies in Evolution, Vol. I. Chipping Norton: Surrey Beatty and Sons PTY Limited.
  3. ↑ 3,0 3,1 Christopher H. T. Hume, The Mammals of Austràlia (2017) Reed New Holland 656 pag. ISBN: 978-1921517363
  4. ↑ Michael Archer, The Australian Marsupial Family Dasyuridae (1982) University of New South Wals Press 234 pag ISBN: 978-0868400844
  5. ↑ Strahan, R. 1995. The Mammals of Austràlia. Sydney: Reed Books.
  6. ↑ «Polyprotodontia» (en anglés). merriam-webster. com. Consultat el 30 d'octubre de 2024.
  7. ↑ Es referix a animals d'este grup, d'el suborden Polyprotodontia que tenen caninos especialisats i quatre o cinc incisius superiors i dos o tres incisius inferiors en cada costat.[6]
  8. ↑ 8,0 8,1 David Andrew. The Complete Guide to Finding the Mammals of Austràlia (2016) 432 pag. ISBN 0643098143, ISBN 978-0643098145
  9. ↑ Nowak, R. 1999. Walker's Mammals of the World - Sixth Edition. Baltimore, Maryland: The Johns Hopkins University Press. Accessed March 10, 2009
  10. ↑ Jones, M., C. Dickman, M. Archer. 2003. Predators with Pouches: The Biology of Carnivorous Marsupials. Collingwood, Austràlia: CSIRO Publishing.
  11. ↑ Flannery, T. 1995. Mammals of New Guinea. Sydney: Reed Books.
  12. ↑ Archer, M., T. Flannery, S. Hand, J. Long. 2002. Prehistoric Mammals of Austràlia and New Guinea: One Hundred Million Years of Evolution. Sydney: UNSW Press.
  13. ↑ Archer, M. 1982. Carnivorous Marsupials. Chipping Norton, Austràlia: Surrey Beatty & Sons Pty. Limited.
  14. ↑ 14,0 14,1 14,2 Peter Menkhorst, Frank Knight. Field Guide to Mammals of Austràlia. (2011) 274 pag. ISBN 978-0195573954, ISBN 0195573951
  15. ↑ IUCN, 2008. "IUCN Ret List of Threatened Species Version 2008.2" (On-line). Accessed March 10, 2009 at http://iucnredlist.org/.
  16. ↑ 16,0 16,1 16,2 Jones, M., C. Dickman, M. Archer. 2003. Predators with Pouches: The Biology of Carnivorous Marsupials. Collingwood, Austràlia: CSIRO Publishing.
  17. ↑ “Inferring the mammal tree: Species-level sets of phylogenies for questions in ecology, evolution and conservation” (12 de octubre 2019). PLOS Biol 17 (12): i3000494. doi:10.1371/journal. pbio.3000494. PMID 31800571.
  18. ↑ “DR_on4phylosCompared_linear_richCol_justScale_ownColors_withTips_80in” (2019). PLOS Biology 17 (12). doi:10.1371/journal. pbio.3000494.
  19. ↑ “A species-level timeline of mammal evolution integrating phylogenomic data” (2022). Nature 602 (7896): 263–267. doi:10.1038/s41586-021-04341-1.
  20. ↑ “4705sp_colours_mammal-clave. tree” (2022). Nature (602): 263–267. doi:10.1038/s41586-021-04341-1.
  21. ↑ Michael Westerman, Carey Krajewski, Benjamin P. Kear, Lucy Meehan, Robert W. Meredith, Christopher A. Emerling, Mark S. Springer (2016). Phylogenetic relationships of dasyuromorphian marsupials revisited. Online Library.

Bibliografia

  • Brands, S. J. (comp.) 1989-2005. [enllaç trencat]. Universal Taxonomic Services, Ámsterdam, Països Baixos. Accés: 4 d'octubre de 2007.
  • Grzimek, B., Schlager, N. i Olendorf, D, 2003: Grzimek's Animalife Encyclopedia, Thomson Gale. Detroit.
  • McKenna, M. C., i Bell, S. K., 1997: Classification of Mammals Above the Species Level, Columbia University Press, Nova York. ISBN 0-231-11013-8.
  • Ronald M. Nowak: Walker's Mammals of the World. Johns Hopkins University Press, 1999, ISBN 0-8018-5789-9

Enllaços externs

Commons


Obtingut de «https://lenciclopedia.org/w/index.php?title=Dasiuromorfo&oldid=1532615»