Cultura Tagar
La cultura Tagar (en rus: Тагарская культура) va ser una cultura arqueològica de l'edat de bronze que va florir entre els sigles VII i el II a. C. en el sur de Siberia (Actual República de Jakasia, partix sur del krai de Krasnoyarsk, part oriental del óblast de Kemerovo).[1]
Localisació
[editar | editar còdic]Esta cultura du el nom d'una illa de l'el riu Yenisei oposta a la ciutat de Minusinsk. Esta cultura va ser un dels majors centres de fundició del bronze en l'antiga Eurasia.
La regió que va ocupar la cultura Tagar va ser ocupada anteriorment per la cultura Karasuk.[1][2] Els pobladors Tagar varen ser descrits, pels arqueòlecs, com a individus que presentaven traces caucásicos.[2][3] Es creu que pertanyien als pobles escitas.[3][4]
Habitaven vivendes de fusta, calfades per forns de fanc i grans foguers. Alguns assentaments estaven rodejats per fortificacions. La seua principal activitat era la ganaderia, especialment la criança de ganado vacú, cavalls, cabras i ovelles. La collita s'arreplegava en hoces i gavinets de bronze. Hi ha evidència d'agricultura en us de irrigaació.[5]
La cultura Tagar va produir adorns en motius animals (vore: art escita) molt similars a la dels escitas del sur de la Rússia europea.[2] Tal volta la característica més cridanera d'esta cultura són els enormes kurganes reals tancades per plaques de pedra, en quatre esteles verticals marcant els cantons. La regió que va ocupar la cultura Tagar va ser ocupada posteriorment per la cultura Tashtyk.[2][6]
En 2009 es va publicar en la revista Human Genetics un estudi genètic d'antigues cultures siberianas, tals com la cultura de Andrónovo, la cultura de Karasuk, la cultura Tagar i la cultura Tashtyk.[2] Esta investigació va estudiar dotze individus de la cultura Tagar datats entre els anys 800 a. C. a 100 d. C.[2] Les extracció d'ADN mitocondrial a partir de dèu individus va resultar tindre tres mostres del haplogrupo T3, una mostra del haplogrupo I4, una mostra del haplogrupo G2a, una mostra del haplogrupo C, una mostra del haplogrupo F1b i tres mostres del haplogrupo H (una d'elles va ser H5).[2] L'estudi del ADN-Y realisat a sis individus els va trobar portadors del haplogrupo R1a1, que es creu marca la migració cap a l'est dels primers indoeuropeos.[2] Es va determinar que tots els individus, llevat un de raça mixta, eren europoides, i la majoria tenia ulls i cabell clars.[2]
En 2018, es va publicar en PLOS ONE un estudi d'ADNmt de restants de la cultura Tagar. Es va descobrir que els restants dels primers anys de la cultura Tagar estaven estretament relacionats en els de els escitas contemporàneus en l'estepa póntica. Els autors de l'estudi varen sugerir que la font d'esta similitut genètica va ser una migració cap a l'est dels euroasiàtics occidentals durant l'Edat del Bronze, que provablement va eixercitar un paper en la formació de la cultura Tagar.[7]
Referències
[editar | editar còdic]- ↑ 1,0 1,1 «Neolithic and Metal Age cultures». Encyclopædia Britannica Online. Encyclopædia Britannica. Archivat des d'el original, el 10 de juliol de 2018. Consultat el 15 de febrer de 2015.
- ↑ 2,0 2,1 2,2 2,3 2,4 2,5 2,6 2,7 2,8 Human Genetics.Springer-Verlag.Consultat el 15 de febrer de 2015.
- ↑ 3,0 3,1 Great Soviet Encyclopaedia, 3rd ed.
- ↑ (22 d'abril de 2004) Ancient China and Its Enemies: The Rise of Nomadic Power in East Asian History, Cambridge University Press. ISBN 0521543827.
- ↑ Damgaard et al., 2018.
- ↑ «Central Asian arts: Tashtyk Tribe». Encyclopædia Britannica Online. Encyclopædia Britannica. Consultat el 15 de febrer de 2015.
- ↑ “Maternal genetic features of the Iron Age Tagar population from Southern Siberia (1st millennium BC)” . PLOS One 13 (9): i0204062. doi:. PMID 30235269.
Bibliografia
[editar | editar còdic]- “137 ancient human genomes from across the Eurasian steppes” . Nature 557 (7705): 369–373. Nature Research. doi:. PMID 29743675.
Referències
[editar | editar còdic]
- Este artícul conté una traducció derivada de «Cultura Tagar» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.