Anar al contingut

Culminació

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià

En astronomia, la culminació és al pas d'un objecte astronòmic (com el Sol, la Lluna, un planeta, una estrela, una constelació o un objecte del cel profunt) a través del meridiano del lloc de l'observador.[1] Durant el moviment aparent de l'astre pel cel de l'observador o moviment diürn, són els instants en els que l'astre adquirix la seua màxima altura i mínima altura sobre el horisó de l'observador.[2] Estos events també es coneixen com a trànsits meridianos, usats en el cronometraje i la navegació, i es medixen en precisió utilisant un anteojo de passos.

Durant cada dia, cada objecte celest sembla moure's a lo llarc d'una trayectòria circular en l'esfera celest per la rotació de la Terra creant dos moments quan creua el meridiano.[3][4] Llevat en els pols geogràfics, qualsevol objecte celest que passe pel meridiano té una culminació superior, quan alcança el seu punt més alt (el moment en que està més prop del cenit), i casi dotze hores despuix, és seguit per una culminació més baixa, quan alcança el seu punt més baix (el més propenc al nadir). El temps de la culminació (quan l'objecte culmina) s'usa a sovint per a significar culminació superior.[3][4][5]

l'altitut d'un objecte ( A ) en graus en la seua culminació superior és igual a 90 menys la latitut de l'observador ( L ) més la declinació de l'objecte ( δ ): A = 90° − L + δ .


Referències

[editar | editar còdic]
  1. Michael Hoskin. The Cambridge Concise History of Astronomy, Cambridge University Press. ISBN 978-0-521-57600-0.
  2. Astronomia, Fernando Martín Asín (Paraninfo, Madrit 1989)
  3. 3,0 3,1 Bakich, Michael I. (1995). The Cambridge Guide to the Constellations, Cambridge University Press, p. 8. ISBN 0521449219.
  4. 4,0 4,1 (2009) The Facts on File Dictionary of Astronomy, Infobase Publishing, p. 110. ISBN 978-1438109329.
  5. Mackenzie, William (1879–81). The National Encyclopaedia, library edició (vol. 8), London, Edinburgh, and Glasgow: Ludgate Hill, I.C., p. 993.