Cuasrán (en llengua brunka, ««hombre de figura legendaria»»), a voltes escrit Kuasram, és un personage i héroe cultural del poble boruca del surest de Costa Rica. Segons les llegendes borucas, habita en un mont cridat Cerro Volcà o Casa de Cuasrán, prop de la comunitat de Boruca, en la Vall del Díquis (riu Gran de Térraba), en el cantó de Buenos Aires de la província de Puntarenas. Els indígenes de Boruca conten que Cuasrán va ser un valent líder indígena que, en l'época de la conquista de Costa Rica pels espanyols, no va voler que el seu poble fora batejat a la nova religió dels conquistadors, raó per la qual va escapar en la seua família i els seus animals, i es va ocultar en eixe mont. En el pas dels anys, la figura de Cuasrán es va convertir en la d'un personage totpoderós al com el poble boruca de l'actualitat encara venera, prenent-ho com el seu protector. Per als borucas, la montanya i la regió natural que la rodeja són llocs sagrats. Junt en l'elaboració de artesania usant tècniques tradicionals i la festivitat coneguda com joc dels diablitos, la creència en Cuasrán és un dels tres elements més significatius de l'identitat del poble boruca.

Llegendes de Cuasrán

Cuasrán és descrit com un vell que du en la seua mà un bastó de mando, la presència del qual infunde respecte i silenci. Atres versions ho descriuen com un home gran i fort, vestit únicament en un taparrabo fet d'un textil de cotó propi de l'artesania boruca, teñir en púrpura de múrice i atres tenyides naturals. Habita en el Cerro Volcà de la mateixa forma en com es vivia abans de l'arribada dels europeus, en un lloc a a on ningú pot entrar, junt en el seu fill Sancrahua, i rodejat d'atres persones que s'ha dut en ell. Es diu que en el lloc a on viu Cuasrán hi ha moltes riquees. Agrada menjar de la carn seca d'animals de la montanya com els venados o els tepezcuintles. Té el poder de manipular els vents i les tormentes, i controlar i parlar en els animals. Des de l'altura del seu cerro, observa la vida quotidiana del poble boruca, cuidant-los i compadeciéndose d'ells. Cuasrán cuida de que les collites siguen bones, que la pancha de les dònes siga fecundo, sent generós i compassiu en el seu poble, pero en ocasions, es veu obligat a donar severes lliçons als ingratos i ambiciosos.

En ocasions, Cuasrán descendix de la montanya per a visitar als seus protegits i conéixer de les seues riquees i infortunis. Els que es troben en ell no conseguixen identificar-ho, pero la persona sent la necessitat de clavar els ulls en la terra i continuar la marcha en silenci. A voltes Cuasrán aplega fins a una casa en un poble i demana beure un guacal en chicha, beguda sagrada, com a expressió simbòlica del carinyo que sent pel seu poble.

Una de les llegendes més conegudes de la regió parla de que una volta va tindre un fill en una bella filla del seu poble, sense que ella sabera que el seu amant era Cuasrán. De la seua unió va nàixer un fill cridat Sancrahua, el qual tenia una singular inteligència i cert aire misteriós. Cuasrán li profetizó a la seua mare que algun dia el seu fill seria arrebatat per ell en forma de vent, lo que es va complir quan el chiquet va aplegar a certa edat. De la mateixa manera que Cuasrán, algunes voltes Sancrahua es deixa vore en la forma d'un jove estrany que coneix perfectament la llengua boruca i mostra gran coneiximent sobre el seu poble, pero que es desvanix si més no s'espera.

Algunes llegendes mencionen que, quan una persona desapareix, és perque li el ha dut Cuasrán. Ningú sap la raó d'estos raptes, pero les mares borucas, quan volen que els fills siguen creguts, els advertixen que de no obedir, li'ls va a dur Cuasrán.

Vore també

Referències

  • Zeledón Cartín (2012). Llegendes ticas de la terra, els animals, les coses, la religió i la màgia (en espanyol), Editorial Costa Rica, pp. 49-52. ISBN 978-9977-23-984-2.