Corryocactus brevistylus

Archiu:Corryocactus brevistylus 13.jpg

Corryocactus brevistylus (Corryocactus brevistylus)

Corryocactus brevistylus és una espècie de planta suculenta pertanyent al gènero Corryocactus, dins de la família Cactaceae. Es distribuïx des del sur de Perú fins al nort de Chile.

Descripció

Corryocactus brevistylus és una espècie de cactus arbustiu que es ramifica fortament des de la base, alcançant altures de 2 a 5 m. Els brots creixen de forma erecta, són de color vert obscur a vert clar groguenc i medixen de 12 a 15 cm de diàmetro.Presenten de 6 a 8 costelles molt prominents, sobre les quals s'assenten areolas redonejades. Estes són grans, circulares i elevades, que encara que inicialment són de color café-anaranjadas en l'edat es tornen grises. Estan separades unes d'atres de 2 a 4 cm i tenen unes 15 espines dretes de color groc a marró rojós, que en l'edat es tornen més clares. Tenen forma acicular i no estan ben diferenciades en centrals i radials. Aixina i tot, les espines de la vora són primes i curtes i medixen de 0,3 a 3 cm de llongitut. En canvi, les 2 o 4 espines més cèntriques són més llargues i generalment medixen entre 4 i 10 cm (encara que poden aplegar a medir fins a 24 cm). Les flors s'òbrin durant el dia, són grogues i tenen forma d'embut. Apareixen lateralment en els tallos, no tenen perfum i medixen de 8 a 11 cm de llongitut fins a 10 cm de diàmetro. El tubo floral està densament cobert de escamas angostes de color vert-grisáceas i feltre grisáceo. Els estams apareixen doblats cap a dins, els estils són curts i el estigma és molt ramificat. Els fruts són grans, tenen forma redonejada i medixen de 7 a 10 cm de diàmetro. Són de color vert groguenc i tenen abundants espines que perden en madurar. Contenen en el seu interior una polpa sucosa en llavors ovales de color marró.

Distribució i hàbitat

L'àrea de distribució nativa d'esta espècie comprén des del sur de Perú fins al nort de Chile i creix principalment en biomas desérticos o de xara seca.

Creix en ales de cerros, llocs pedregosos, arenencs i rocosos, en poca aigua o humitat, entre els 2000 a 3600 m s. n. m. No tolera temperatures de més de 10 °C, i és comuna en les valls interandinos.

Ecologia

Sobre les plantes d'esta espècie creix una planta epífita coneguda com Tillandsia usneoides. Esta no és un paràsit biològic com el muérdago, ya que no perfora els brots ni extrau nutrients. No obstant pot aplegar a bloquejar el sol, impedint parcialment la fotosíntesis, per lo que els cactus que contenen estes plantes epífitas produïxen menys fruts.

Ademés els seus fruts són consumits pels guanacs (Llepe guanicoe), els quals ajuden a disperses les seues llavors.

Taxonomia

La primera descripció d'esta espècie va ser com Cereus brevistylus, publicada en 1913 pels botànics alemans Karl Moritz Schumann i Friedrich Karl Johann Vaupel en la revista científica Botanische Jahrbücher für Systematik, Pflanzengeschichte und Pflanzengeographie 111: 17.

Més vesprada, els botànics nortamericans Nathaniel Lord Britton i Joseph Nelson Rose varen traslladar l'espècie al gènero Corryocactus, per lo que va passar a cridar-se Corryocactus brevistylus. Varen registrar estos canvis en el llibre The Cactaceae; descriptions and illustrations of plants of the cactus family 2: 66–67, f. 99, 101, publicat en 1920.

Etimologia

• Corryocactus: nom genèric otorgat en honor a Thomas Avery Corry (1862-1942), qui com a ingenier de la companyia ferroviària peruana Ferrocarril del Sur, va ajudar a descobrir les plantes. De fet, les primeres tres espècies conegudes del gènero creixien prop de la recent construïda via férrea. Ademés, la terminació cactus és un terme llatí que aludix a les plantes del gènero Cactaceae.
• brevistylus: epítet específic que deriva de les paraules llatines brevis (que significa ‘curt’) i stylus (que significa ‘estil’), fent referència al característic tamany curt de l'estil de la flor de l'espècie.

Sinonímia

Estat de conservació

En la Llesta Roja d'Espècies Amenaçades de la UICN, l'espècie està classificada com “Vulnerable (VU)”.

L'espècie no presenta amenaces destacables encara que en el departament peruà d'Arequipa, moltes plantes es veuen afectades per la planta paràsita Ligaria cuneifolia.

Importància econòmica i cultural

Cultiu

Es cultiva principalment com planta ornamental i la seua propagació es realisa a través de llavors.

Ademés els fruts són comestibles i són rics en àcit ascórbico. Es coneixen com “sancayo” i es venen en els mercats peruans d'Arequipa i Tacna. Es mengen frescs i madurs, i tenen un sabor àcit i agradable. També s'elaboren sucs, begudes alcohòliques, mazamorras i begudes calentes.

Us medicinal

El suc que es trau del frut d'este cactus té propietats laxantes i tens-reguladors, per lo que prevé la gastritis i les malalties del fege. Ademés presenta alta concentració de potassi i posseïx propietats antioxidants.

Atres usos

En Ayacucho (Perú) el talle s'usa per a elaborar champú i el clafoll del frut s'usa per a llavar el cabell.

Noms comuns

Els noms comuns d'esta espècie són: cardón, cardón vert, guacalla, quisco de flors grogues, sancayocactus, sanqui, sanky i tacaysiña.

Galeria

• Planta en el seu hàbitat
  Planta en el seu hàbitat
• Detall de la flor
  Detall de la flor
• Detall dels fruts
  Detall dels fruts
• Detall de les llavors en l'interior del frut
  Detall de les llavors en l'interior del frut
• Plantes en el Jardí de Cactus de Lanzarote, Illes Canàries (Espanya)
  Plantes en el Jardí de Cactus de Lanzarote, Illes Canàries (Espanya)

Bibliografia

• USDA, ARS, National Genetic Resources Program.
• Germplasm Resources Information Network - (GRIN) National Germplasm Resources Laboratory, Beltsville, Maryland. https://web.archive.org/web/20041119121729/http://www.ars-grin.gov/cgi-bin/npgs/html/taxon.pl?11613 (26 nov. 2007).
• Aragó, G. A. 1982. Cactáceas de les afores de la ciutat de Arequipa [prim.]. Bol. Llima 20(4): 59–69.
• Brako, L. & J. L. Zarucchi. (eds.) 1993. Catalogue of the Flowering Plants and Gymnosperms of Peru. Monogr. Syst. Bot. Missouri Bot. Gard. 45: i–xl, 1–1286.
• Britton, N.L. & J. N. Rose. 1920. Cactaceae 2: 1–241. The Carnegie Institution of Washington, Washington, D.C.
• Marticorena, C. & M. Quezada. 1985. Catàlec de la Flora Vascular de Chile. Gayana, Bot. 42: 1–157.
• Rauh, W. 1958. Beitrag zur Kenntnis der peruanischen Kakteenvegetation. Stizungsber. Heidelberger Akad. Wiss., Math.-Naturwiss. Kl. 1–542.
• Ritter, F. 1981. Kakteen in Südamerika. Vol. IV. Peru 1239–1692. Friedrich Ritter Selbstverlag, Spangenberg.
• Zuloaga, F. O., O. N. Morrone, M. J. Belgrano, C. Marticorena & I. Marchesi. (eds.) 2008. Monogr. Syst. Bot. Missouri Bot. Gard. 107: 3 Vols., 3348 p.