Anar al contingut

Coordenades elipsoidales

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià


Archiu:A060b040eta070tet050lam030.png
Superfícies coordenades del sistema de coordenades elipsoidal (η,θ,λ) en a=60 i b=40. l'elipsoide blau correspon a η=70, el hiperboloide roig d'un full correspon a θ=50 i l'hiperboloide groc de dos fulls correspon a λ=30

Les coordenades elipsoidales[1] són un sistema de referència tridimensional ortogonal, que generalisa el sistema de coordenades elíptiques bidimensional. A diferència de la majoria dels sistemes de coordenades tridimensionals ortogonals que ampren funcions quadràtiques, el sistema de coordenades elipsoidales es basa en seccions còniques confocales.

Fòrmules bàsiques

[editar | editar còdic]
Archiu:Triaxial ellipsoid coordinate system.svg
Sistema de coordenades elipsoidal triaxial

Les coordenades cartesianas (x,y,z) es poden obtindre a partir de les coordenades elipsoidales (λ,μ,ν) per mig de les equacions

x2=(a2+λ)(a2+μ)(a2+ν)(a2b2)(a2c2)
y2=(b2+λ)(b2+μ)(b2+ν)(b2a2)(b2c2)
z2=(c2+λ)(c2+μ)(c2+ν)(c2b2)(c2a2)

a on s'apliquen els següents llímits a les coordenades

λ<c2<μ<b2<ν<a2.

En conseqüència, les superfícies de λ constant són elipsoides

x2a2+λ+y2b2+λ+z2c2+λ=1,

mentres que les superfícies de μ constant són hiperboloides d'un full

x2a2+μ+y2b2+μ+z2c2+μ=1,

perque l'últim terme en la part esquerra de l'equació és negatiu, i les superfícies de ν constant són hiperboloides de dos fulls

x2a2+ν+y2b2+ν+z2c2+ν=1

perque els dos últims térmens en la part esquerra de l'equació són negatius.

El sistema ortogonal de cuádricas utilisat per a les coordenades elipsoidales és confocal.

Per a que açò siga possible, es deu complir que

0λ2<b2<θ2<a2<η2

Els quadrats de les coordenades es poden determinar a partir de les tres equacions anteriors:

x2=(η2a2)(θ2a2)(λ2a2)a2(a2b2),y2=(η2b2)(θ2b2)(λ2b2)b2(b2a2),z2=(ηθλab)2

Les coordenades es poden representar en les tres funcions jacobianas bàsiques sn(α,k),cn(β,k),dn(γ,k), sen–, coseno– o delta ampliada en el mòdul elíptic k=b/a i el paràmetro complementari k=1k2=:d/a,d:=a2b2 en funció de tres paràmetros α, β i γ:[2]<span title="Erro en la seqüencia d'órdens: no existix el mòdul «DecodeEncode».">: Plantilla:R/where

(xyz)=acn(α,k)(ksn(α,k)sn(β,k)dn(γ,k)kcn(β,k)cn(γ,k)dn(α,k)dn(β,k)sn(γ,k)),(ηθλ)=acn(α,k)(dn(α,k)cn(α,k)dn(β,k)kcn(α,k)sn(γ,k))

En esta representació deu recordar-se que θ≥0 i que z=ηθλab.

Factors mètrics, trayectòria i elements d'àrea i volum

[editar | editar còdic]

Els vectores d'una base covariant de la forma r=(x,y,z) s'expressen com

gη:=rη=(ηxη2a2ηyη2b2zη),gθ:=rθ=(θxa2θ2θyθ2b2zθ),gλ:=rλ=(λxa2λ2λyb2λ2zλ)

que com és llògic són perpendiculars entre sí, i en este orde formen un sistema ortogonal.[3] Els factors mètrics són les dimensions dels vectores de base covariants:[2]<span title="Erro en la seqüencia d'órdens: no existix el mòdul «DecodeEncode».">: Plantilla:R/where

hη=(η2θ2)(η2λ2)(η2a2)(η2b2),hθ=(θ2η2)(θ2λ2)(θ2a2)(θ2b2),hλ=(λ2η2)(λ2θ2)(λ2a2)(λ2b2)

En conseqüència, el sistema de coordenades elipsoidal ortogonal és

c^η:=(η2a2)(η2b2)(η2θ2)(η2λ2)(ηxη2a2ηyη2b2zη)c^θ:=(θ2a2)(θ2b2)(θ2η2)(θ2λ2)(θxa2θ2θyθ2b2zθ)c^λ:=(λ2a2)(λ2b2)(λ2η2)(λ2θ2)(λxa2λ2λyb2λ2zλ)

Els elements d'arc, àrea i volum donen com a resultat:<span title="Erro en la seqüencia d'órdens: no existix el mòdul «DecodeEncode».">: Plantilla:R/where[4] <span title="Erro en la seqüencia d'órdens: no existix el mòdul «DecodeEncode».">: Plantilla:R/where

dr=gηdη+gθdθ+gλdλds2:=|dr|2=(η2θ2)(η2λ2)(η2a2)(η2b2)dη2+(θ2η2)(θ2λ2)(θ2a2)(θ2b2)dθ2+(λ2η2)(λ2θ2)(λ2a2)(λ2b2)dλ2dA:=hηhθc^λdηdθ+hθhλc^ηdθdλ+hλhηc^θdλdηdV:=hηhθhλdηdθdλ

Referències

[editar | editar còdic]
  1. Dino Boccaletti, Prof. Giuseppe Pucacco (2003). Theory of Orbits: Volume 1: Integrable Systems and Senar-perturbative Methods, Springer Science & Business Media, pp. 325 de 392. ISBN 9783540589631.
  2. 2,0 2,1 P. M. Morse, H. Feshbach (1953). Methods of Theoretical Physics, Part I, New York: McGraw-Hill.
  3. En Moon i Spencer (1971), p. 40, els components x i z s'intercanvien en comparació a la representació de Morse i Feshbach (1953), p. 663.
  4. Wolfgang Werner (2019). Springer Vieweg Verlag (ed.). Vektoren und Tensoren als universelle Sprache in Physik und Technik (Tensoralgebra und Tensoranalysis), Wiesbaden. doi:10.1007/978-3-658-25272-4. ISBN 978-3-658-25271-7.