Consecratio
Una consecratio, en la religió de l'Antiga Roma, era un acte ritual per la que un mortal era elevat a l'estat de divinitat, era pujat al cel (apoteosis) i era cridat a participar dels honors a ells dedicats.
Este cult imperial es rendia als emperadors i als membres de la família imperial fallits i divinizados oficialment per un decret del senat romà. La consecratio era desconeguda durant la República romana. Per a adquirir esta nova naturalea divina, era necessari que el Senat decretara la consecratio, en funció dels mèrits i de l'obra de l'emperador o dels membres de la família imperial.
Conseguien el renom de divus (divins, deificados), en el cas dels hòmens o diva (divines, deificadas), en el de les dònes, com a tals divinitats i contaven en el seu propi sacerdoci i es realisaven cerimònies regularment en el seu honor.
Va ser molt comú falcar monedes commemoratives dels fallits divinizados, des de Juliol César, que solien representar en el seu revers un motiu que fera referència al ritual, com l'àguila, símbol de Júpiter, que transporta l'ànima del fallit, una pira funerària o un au fénix, i la llegenda CONSECRATIO.
La part principal de la cerimònia es portava a terme en el Camp de Mart, a on hi havia una pira (rogus) de llenya, pero que hábilment disposta exteriorment, s'assemblava a un altar o plataforma de tres o quatre plantes en les seues seccions disminuint en l'altura. Exteriormente es decorava en estàtues, cortinajes i atres ornaments. En la segona planta se situava un diván incloent l'image de cera del difunt rodejada de tot tipo d'herbes aromàtiques.[1]
Esta cerimònia intentava fer del funus imperatorium una espècie de triumfo del divinizado, a on participaven el Senat, l'eixèrcit i el poble. Es capcionava fòc a la pira i es realisava una parada de cavalleria per a rendir honors al nou divinizado, se soltava un àguila des de la part superior de la pira, com apareixent d'entre les flames, que en vol ascendent es dirigia cap al cel portant l'ànima del difunt. Era l'àguila que simbolisava a Júpiter que representava la victòria sobre la mort. Finalment, un testic, ya anara un senador o un sacerdot, devia confirmar haver vist l'esperit del fallit abandonar la pira i pujar cap al cel.
Com a creació d'un aedes
[editar | editar còdic]En la religió de l'Antiga Roma, també la consecratio era l'acte ritual que donava lloc a la creació d'un aedes, un santuari que albergava una image de cult, un llaura o un altar. Cal distinguir la consecratio de l'inauguratio, que és el ritual pel que els augurs establien un lloc sagrat (locus) o templum (recint sagrat).[2] La consagració era realisada per un pontífex, que recitava una fòrmula dels libri pontificales (llibres pontificales).[3] Un component de la consagració era la dedicatio ( dedicació), una forma de ius publicum (dret públic) portat a terme per un magistrat romà que representava la voluntat del poble romà.[4] El pontífex era el responsable de la consagració adequada.[5]
Referències
[editar | editar còdic]- ↑ Mediterranees (ed.): «Consecratio» (en francés). Consultat el 29 d'agost de 2016.
- ↑ Jerzy Linderski, "The Augural Law", Aufstieg und Niedergang der römischen Welt II.16 (1986), p. 2249.
- ↑ Cicerón, De domo sua, 139; F. Sini, Documenti sacerdotali vaig donar Roma antica (Sassari, 1983), p. 152.
- ↑ Cicerón. De domo sua, 136.
- ↑ J. Marquardt, Römische Staatsverwaltung III (Leipzig, 1885), p. 269 ss.; G. Wissowa, Religion und Kultus der Römer, p. 385.
Bibliografia
[editar | editar còdic]- Smith (1865). Dictionary of Greek and Roman Antiquities (en anglés), Boston: Little, Brown and Company, p. 105.
Referències
[editar | editar còdic]
- Este artícul conté una traducció derivada de «Consecratio» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.