Anar al contingut

Conflicte de Papua

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià
Conflicte de Papua

El conflicte de Papua és una insurgencia ètnica i separatista en contra d'Indonèsia, sobretot en les províncies de Papua i Papua Occidental, en l'illa de Nova Guinea, en la que el govern indonesi ha segut acusat de realisar una campanya genocida contra els habitants natius papúes. Des de la retirada dels colonizadores neerlandesos en 1963,[1] l'implementació de la governança dels colonizadores indonesis en eixe mateix any i l'absorció formal de Papua en Indonèsia en 1969, el Moviment Papua Lliure (en indonesi: Organisasi Papua Merdeka, abreviat OPM) ha realisat campanyes de baix nivell d'atacs contra llocs d'alvançada del govern, empreses o la població civil.[2] Partidaris del OPM han portat a terme diverses protestes i cerimònies d'isament de la bandera separatista o de Papua Nova Guinea,[2] i acusen al govern d'Indonèsia de violència indiscriminada i de suprimir la llibertat d'expressió.[3]

Més de 500,000 papúes han segut assessinats, i mills més han segut violats, torturats i encarcerats per l'eixèrcit indonesi des de 1969 i l'estil de govern indonesi ha segut comparat en el d'un estat policial, suprimint la llibertat d'associació política i expressió política. Indonèsia continua restringint l'accés d'estrangers a la regió per les sensibilitats sobre la seua supressió del nacionalisme de Papua.[3]

Història

El decembre de 1949, al final de la Revolució Nacional d'Indonèsia, el govern de Països Baixos va acordar reconéixer la sobirania d'Indonèsia sobre els territoris de les antigues Índies Orientals Neerlandeses, en l'excepció de Nova Guinea Occidental, que els Neerlandesos varen continuar administrant com Nova Guinea Holandesa. El govern nacionaliste d'Indonèsia va argumentar que era l'estat successor de totes les Índies Orientals Neerlandeses i volia acabar en la presència colonial neerlandesa en l'archipèlac. El govern neerlandés va argumentar que els papúes eren ètnicament diferents[4] i que continuaria administrant el territori fins que fora capaç d'obtindre l'autodeterminació.[5] A partir de 1950, les potències occidentals i els neerlandesos varen acordar que els Papuanos deurien rebre un estat independent, pero per consideracions globals, principalment la preocupació de l'administració Kennedy de mantindre a Indonèsia del seu costat de la Guerra Freda, Estats Units va pressionar als neerlandesos per a sacrificar l'independència de Papua i transferir el territori a Indonèsia.[4]

En 1962, els neerlandesos varen acordar entregar el territori a l'administració temporal de les Nacions Unides, firmant l'Acort de Nova York, que incloïa una disposició de que se celebraria un plebiscit abans de 1969. Els militars indonesis varen organisar esta votació, denominada Acta de Lliure Elecció en 1969 per a determinar els punts de vista de la població sobre el futur del territori. El resultat va ser a favor de l'integració en Indonèsia. En violació de l'Acort entre Indonèsia i Països Baixos, la votació va ser un espectàcul en presència de l'eixèrcit indonesi, i solament va involucrar a 1025 persones seleccionades a mà que es varen vore obligades baix amenaces a votar per l'integració, molt manco del 1% de la població elegible per a votar. La llegitimitat de la votació és per lo tant disputada per activistes de l'independència que protesten per l'ocupació militar de Papua per Indonèsia.[6] Indonèsia és regularment acusada d'abusos contra els drets humans. Inclouen atacs contra civils simpatisants de la OPM i persones encarcerades que issen la bandera independentista per traïció.[7]

En 1965 despuix de l'integració administrativa a Indonèsia, sense consultar als pobladors, de la mitat occidental de l'illa ocorreguda dos anys abans, es va formar el OPM liderat pels exiliats Elkie Bemei i el "general de brigada" Seth Rumkorem,[8] alçant-se en armes en 1969 despuix de l'integració formal del territori a Indonèsia de forma definitiva.[9] El conflicte va continuar en baixa intensitat fins al periodo 1976-1978 en que es va alcançar una gran violència,[10] ya que el OPM havia pres el control de vàries regions del territori, forçant a l'arribada de tropes indonèsies entre abril i maig de 1977, l'ofensiva del govern reduïx al OPM a uns pocs centenars de rebels durant els anys huitanta.[8] Dit periodo va costar la vida d'a lo manco 3.500 persones.[8] Posteriorment el OMP va conseguir reorganisar-se i a inicis dels 2000s va tornar a incrementar-se la violència.[10]

A través del programa de transmigració, que des de 1969 inclou la migració a Papua, aproximadament la mitat dels 2,4 millons d'habitants de Papua varen nàixer en Java.[11] els matrimonis interracials varen aumentar i la descendència de «transmigrentes» ha aplegat a reflectir-se com «papú» en relació en el grup ètnic dels seus pares.[12] Per a 2010, 13.500 refugiats papúes vivien en l'exili en la veïna Papua Nova Guinea (PNG)[11] i, ocasionalment, els combats s'estenen per la frontera. Com a resultat, la Força de Defensa de Papua Nova Guinea ha establit patrulles a lo llarc de la frontera occidental de PNG per a evitar l'infiltració de la OPM. Ademés, el govern de PNG ha estat expulsant als «cruzadores de la frontera» residents i fent una promesa de no activitat anti-indonèsia com a condició per a l'estància dels migrents en PNG. Des de fins de la década de 1970, la OPM ha realisat represàlies com a «amenaces contra els proyectes empresarials de PNG i polítics per a les operacions de la Força de Defensa de Papua Nova Guinea contra la OPM».[13] La Força de Defensa de Papua Nova Guinea ha realisat patrulles fronterices conjuntes en Indonèsia des de la década de 1980, encara que les operacions de la Força de Defensa de Papua Nova Guinea contra el OPM són «paraleles».[14]

Vore també

Referències

  1. ↑ «Papua und die Poltik Sukarnos & Suhartos» (en alemà). Indonèsia-Portal.de. Consultat el 10 d'abril de 2019.
  2. ↑ 2,0 2,1 «Free Papua Movement» (en anglés). Intelligence Resource Program. FAS. Consultat el 10 d'abril de 2019.
  3. ↑ 3,0 3,1 (2007-02-20).«Protest and Punishment».Human Rights Watch.Consultat el 2024-05-29.(en en)
  4. ↑ 4,0 4,1 Singh, Bilveer (2008). Papua: Geopolitics and the Quest for Nationhood (en anglés), Transaction Publishers. ISBN 978-1-4128-0705-0. Consultat el 10 d'abril de 2019.
  5. ↑ Penders, Christian (2002). «The West New Guinea Question - Genesis», The West New Guinea Debacle: Dutch Decolonization and Indonèsia, 1945–1962 (en anglés), Honolulú: University of Hawaii Press, pp. 154. ISBN 0-8248-2470-9. Consultat el 10 d'abril de 2019.
  6. ↑ Crocombe, Ron (2007). «Indonèsia's eastward expansion: West Papua, East Timor-Leste and the Pacific islands region», Àsia in the Pacific Islands: Replacing the West (en anglés), Suva: IPS Publications, pp. 281-298. ISBN 978-982-02-0388-4. Consultat el 10 d'abril de 2019.
  7. ↑ «Papuans Try to Keep Cause Alive» (en anglés). Jakarta Globe. Jakarta: Berita Satu Media Holdings (22 de giner de 2009). Archivat des de l'original, el 2 de giner de 2014. Consultat el 10 d'abril de 2019.
  8. ↑ 8,0 8,1 8,2 Erro en la cita: L'element <ref> no és vàlit; puix no n'hi ha una referència en text nomenada Lliure
  9. ↑ «Free Papua Movement» (en anglés). GlobalSecurity.org. Consultat el 10 d'abril de 2019.
  10. ↑ 10,0 10,1 Erro en la cita: L'element <ref> no és vàlit; puix no n'hi ha una referència en text nomenada Code
  11. ↑ 11,0 11,1 Pataud Célérier, Philippe (Juny de 2010). «Autonomy isn’t independence» (en anglés). Le Monde Diplomatique. Consultat el 10 d'abril de 2019.
  12. ↑ Heidbüchel, Esther (2007). «Inventory of actors: characteristics and interests - Transmigrents and spontaneous migrents», The West Papua Conflict in Indonèsia: Actors, Issues, and Approaches (en anglés), Wettenberg: Johannes Herrmann J&J-Verlag, pp. 87-90. ISBN 978-3-937983-10-3. Consultat el 10 d'abril de 2019.
  13. ↑ May, Ronald (2001). State and Society in Papua New Guinea: The First Twenty-Five Years (en anglés), Adelaida: Crawford House Publishing. ISBN 1-86333-204-9. Consultat el 10 d'abril de 2019.
  14. ↑ King, Peter (2004). «The global struggle over Papua - Papua New Guinea's indefensible border», West Papua & Indonèsia since Suharto: Independence, Autonomy, or Chaos? (en anglés), Sydney: University of New South Wals Press, pp. 179. ISBN 0-86840-676-7. Consultat el 10 d'abril de 2019.