Concessió Internacional de Xangai
La Concessió Internacional de Xangai (Chinenc: 上海公共租界; Pinyin: Shànghǎi Gōnggòng Zūjiè; Dialecte de Xangai: Zanhae Kon-gon Tsuka) va ser fundada en 1863 en fusionar-se els enclavaments britànic i nortamericà en Xangai, parts de l'Imperi Qing que tenien extraterritorialidad baix una série de tractats coneguts com tractats desiguals.
Història
Les concessions es varen establir despuix de la derrota de l'Eixèrcit Qing pels britànics en la primera guerra de l'Opi, entre 1839 i 1842. baix els térmens del Tractat de Nankín, els cinc ports mencionats en el tractat - incloent Xangai - varen ser oberts als comerciants estrangers,[1] bolcant el monopoli llavors sostingut pel port meridional de Cantón. Els britànics també varen establir una base en Hong Kong baix un arrendament estés. El involucramiento nortamericà i francés va seguir de prop als britànics i els seus enclavaments varen ser establits al nort i al sur, respectivament, de l'àrea britànica.
A diferència de les colónies d'Hong Kong i Weihaiwei, que eren territoris britànics sobirans, les concessions estrangeres en Xangai originalment varen permanéixer com a territori sobirà chinenc. No obstant, durant l'alçament de la Societat de l'Espasa Menuda de 1853, el règim imperial chinenc va renunciar a la sobirania en les concessions a les potències estrangeres a canvi del seu respal per a suprimir la rebelió.[2] En 1854 els tres països varen crear el Consell Municipal de Xangai per a servir tots els seus interessos, pero en 1862 la Concessió Francesa es va retirar de l'acort. A l'any següent, les concessions britànica i nortamericana es varen unir formalment per a crear la Concessió Internacional de Xangai.[1] A mida que més potències estrangeres varen entrar en tractats en China, els seus nacionals també es varen convertir en part de l'administració de la concessió, pero sempre va ser un assunt predominantment britànic fins al creiximent de la participació de Japó a finals de la década de 1930. En el pas del temps, atres països varen fer reclamacions en l'antiga Concessió Nortamericana, de la qual varen sorgir els sectors alemà, italià, rus i japonés.[1]
Dins de la Concessió existia un ambient similar al d'EE. UU. i Europa. Hi havia una mescla d'estils arquitectònics d'Occident i Orient. Va haver un cos de policia local d'inspiració britànica (la Policia Municipal de Xangai, establida en 1854) i un govern separat, el Consell Municipal de Xangai.[1] La Concessió era famosa pels seus hotels (alguns dels quals seguixen operant), els seus cassinos, els seus almagasens, els seus clubs nocturns i els seus parcs.[1] Els ciutadans de les "catorze nacions favorides" (Bèlgica, Brasil, Dinamarca, Espanya, Estats Units, França, Itàlia, Japó, Noruega, Països Baixos, Portugal, Regne Unit, Suècia i Suïssa) tenien privilegi d'extraterritorialidad. No obstant, el Consell Municipal tenia autonomia política sobre els residents de la Concessió, tant chinencs com a estrangers.
La Concessió Internacional de Xangai va aplegar a un abrupte final en decembre de 1941, quan les tropes japoneses varen ocupar tota la ciutat immediatament despuix de l'atac a Pearl Harbor. A principis de 1943, nous tractats firmats per la República de China governada per Chiang Kai-shek varen terminar formalment els privilegis extraterritorials de nortamericans i britànics, encara que els seus térmens eren discutibles fins a la lliberació de Xangai despuix de la rendició japonesa en 1945.[1] Els francesos posteriorment varen cedir els seus privilegis en un acort separat de 1946.
Vore també
Referències
- ↑ 1,0 1,1 1,2 1,3 1,4 1,5 «Chinatown Reversed: The Shanghai International Settlement». Throughout History (15 d'octubre de 2011). Consultat el 24 de maig de 2017.
- ↑ Li, Xiaobing (2012). «Small Sword Society», China at War (en anglés), Santa Barbara: ABC-CLIO, pp. 415. ISBN 978-1-59884-415-3. Consultat el 24 de maig de 2017.
- Este artícul conté una traducció derivada de «Concesión Internacional de Shanghái» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.