Compost de organocobre
Els composts de organocobre en química organometálica contenen enllaços químics entre carbono i coure. La química de organocobre és la ciència dels composts de organocobre que descriu les seues propietats físiques, reaccions de síntesis i reaccions químiques en atres composts.[1][2][3] Són reactius importants en química orgànica com el reactiu de Gilman, estos, produïxen reaccions químiques.
Breu història
[editar | editar còdic]
El primer compost de organocobre, l'explosiu acetiluro de coure(I) Cu2C2 (Cu-C≡C-Cu) va ser sintetisat per R.C. Bottger en 1859 passant gas acetileno a través d'una dissolució de clorur de coure (I):[4]
- C2H2 + 2 CuCl → Cu2C2 + 2 HCl
Henry Gilman va preparar metilcobre en 1936. En 1941 Kharash va descobrir que la reacció d'un reactiu de Grignard en ciclohexenona en presència de Cu(I) originava una adició en 1,4 en lloc de l'adició en 1,2.[5] En 1952 Gilman va investigar els dialquilcupratos per primera volta, que reaccionen en un halur de alquino per a formar un nou alcano pero d'una cadena més llarga, un halur de liti i un compost de organocobre.
Propietats
[editar | editar còdic]Els composts de organocobre són molt reactius front al oxigen i l'aigua, formant òxit de coure (I). Tendixen a ser tèrmicament inestables i són generalment insolubles en dissolvents inertes. Són per tant difícils de manejar i d'escàs valor pràctic. Per una atra part, els reactius de organocobre són usats en molta freqüència en química orgànica com a reactius d'alquilación, preparats in situ en un mig inerte, en una major tolerància com grup funcional que els corresponents reactius de Grignard o composts de organolitio. l'electronegatividad del coure és molt més alta que la del seu veí en el grup 12, el zinc, lo que sugerix una menor atracció nucleofílica pel carbono.
El coure pertany al grup dels metals d'acunyament junt en l'argent i l'or, i les seues propietats químiques són molt similars. l'estat d'oxidació pot ser +1 i +2; en els complexos intermijos poden tindre estat +3. Els composts de alquilcobre monovalente (R-Cu) formen cupratos divalentes en composts de organolitio (R-Li) també coneguts com reactius de Gilman (R2CuLi). Els composts de organocobre es poden estabilisar en organofosfinas, (R3P).
Sense sal afegida, els productes principals són alcohol B (42%) de l'adició nucleofílica al grup carbonilo i el dieno C (48%) com el seu producte de deshidratació. En sal afegida, el producte principal és un 1,4-aducto A (82%) en una miqueta de C (7%).
- La Carbocupración és una adició nucleofílica dels reactius de organocobre (R-Cu) al acetileno o als alquinos terminals resultants d'un compost alquenilcobre (RC=C-Cu).[6] És un cas especial de la carbometalación i és també cridada reacció de Normant.[7]
Referències
[editar | editar còdic]- ↑ Gary H. Posner (1980). An introduction to synthesis using organocopper reagents, New York: Wiley: Wiley. ISBN 0-471-69538-6.
- ↑ (1999) W.A. Herrmann (ed.). Synthetic Methods of Organometallic and Inorganic Chemistry, Stuttgart: Thieme. ISBN 3-13-103061-5.
- ↑ Christoph Elschenbroich (2006). Organometallics, 3 edició, Weinheim: Wiley-VCH. ISBN 3-527-29390-6.
- ↑ R. C. Böttger(1859).Annalen.109
- 351.
- ↑ (1941).J. Am. Chem. Soc..63doi:10.1021/ja01854a005.
- ↑ Vore com a eixemple: Organic Syntheses, Coll. Vol. 7, p.236 (1990); Vol. 64, p.1 (1986) Link
- ↑ (1971).Tetrahedron Letters.12
- 2583.doi:10.1016/S0040-4039(01)96925-4.
- Este artícul conté una traducció derivada de «Compuesto de organocobre» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.