Anar al contingut

Communicatio idiomatum

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià

Communicatio idiomatum és una expressió llatina que significa comunicació de les propietats. El terme ha segut usat en la teologia cristiana com a expressió tècnica en l'àmbit de l'estudi de l'Encarnación. Significa que les propietats del Verp poden ser atribuïdes a l'home Jesucristo. El llenguage de l'Escritura i dels Pares de l'Iglésia mostra que tal intercanvi recíproc de predicats és llegítim. No obstant, este principi no és absolut i en teologia es discutix encara les possibles «regles» i aplicacions.

Un dels pares de l'Iglésia que més va profundisar en esta teoria va ser Juan Damasceno que afirma:

El Logos s'apropia lo humà i va comunicar a la carn lo que li era propi, a modo d'una dádiva mútua en virtut de l'inhabitación recíproca de les parts i gràcies a l'unió segons la hipóstasis i per ell era un i mateix que obrava tant lo diví com lo humà en cada una de les dos formes en unió en l'atra
De fide orthodoxa III 3[1]

En este sentit, la communicatio idiomatum és no solament una regla llògica per a possibles afirmacions sobre Jesucristo, sino també una font de comprensió dins de la teologia cristiana de la realitat mateixa d'ell.

Ya sant Basilio (any 363-4) havia tractat de les propietats que distinguixen lo que és comuna (la divinitat) de lo que és propi de cada Persona divina, encara que sense aplicar esta base especulativa a la cristología (cf. Refutació de l'apologia de l'impío Eunomio II 28) i despuix Gregorio de Nisa també en els seus escrits contra Eunomio ho usa per a dir que:

En virtut de l'unió i la conjunció, abdós coses es fan comunes als dos: al Senyor les moradures d'el siervo que ell va assumir en sí mateixa, i a el siervo la glorificació per mig de la glòria del Senyor
Adv. Eunom. I 5[2]

Les controvèrsia cristològiques del temps varen dur l'aplicació d'esta idea als extrems, siga la separació total en el nestorianisme o l'unió de mescla en el monofisisme.

Tomás d'Aquino va afrontar el tema des de l'aspecte llògic oferint unes regles d'aplicació d'este principi.[3] Estes mateixes regles varen ser perfeccionades per Denis Pétau i que crida cautiones.

Notes

  1. ↑ J. AUER, pág. 395.
  2. ↑ J. AUER, pág. 397-8.
  3. ↑ Summa Theologiae III 16 a1-12.

Bibliografia

  • Enrique Moliné, Els Pares de l'Iglésia. Una guia introductòria, Edicions Paraula, Madrit 19953, ISBN 84-8239-018-X
  • Johann Auer, Jesucristo, fill de Deu i fill de María, Editorial Herder, Barcelona 1989, ISBN 84-254-1644-2

Enllaços externs