Claudio Sánchez Albornoz
| Claudio Sánchez-Albornoz Menduiña | |||
|---|---|---|---|
| |||
| Nacionalitat: | Espanyola | ||
| Ocupació: | Historiador, escritor i polític. | ||
| Naiximent: | 7 d'abril de 1893 | ||
| Lloc de naiximent: | Madrit, Espanya | ||
| Defunció: | 8 de juliol de 1984 | ||
| Lloc de defunció: | Àvila, Espanya | ||
Claudio Sánchez-Albornoz Menduiña (Madrit, 7 d'abril de 1893 - † Àvila, 8 de juliol de 1984) fon un historiador, escritor i polític espanyol, ministre durant la Segona República i president del seu Govern en l'exili entre els anys 1962 i 1971.
Biografia[editar | editar còdic]
Llicenciat en Filosofia i Lletres en l'any 1913 en premi extraordinari, es va doctorar en l'any 1914 per l'Universitat de Madrit en una tesis titulada La Monarquia en Astúries, Lleó i Castella durant els sigles VIII al XIII. La Potestat Real i els Senyorius. Número u en les oposicions al Cos Facultatiu d'Archius, Biblioteques i Museus, fon catedràtic numerari d'Història d'Espanya en les universitats de Barcelona, Valéncia, Valladolit i Madrit.
En l'any 1926 va entrar en la Real Acadèmia de l'Història. Fon rector de l'Universitat Central entre 1932 i 1934.
Política[editar | editar còdic]
Claudio Sánchez-Albornoz fon diputat per Àvila entre els anys 1931 i 1936, ministre d'Estat en 1933, vicepresident de les Corts en 1936, conseller d'Instrucció Pública entre 1931 i 1933, i embaixador d'Espanya en Lisboa.
En el debat de totalitat de la Constitució de 1931 fon el portaveu del seu grup Acció Republicana (AR). Durant la seua intervenció despuix d'elogiar al seu cap de files Manuel Azaña, per la seua "llabor revolucionària en l'Eixèrcit que tots poden aplaudir", va recolzar el proyecte presentat per la Comissió de Constitució, acceptant tant la seua "tendència socialisant" ("sentim la justícia de les reivindicacions socialistes, de la política socialista") com la seua "tendència autonomista", perque respon al fet de que "Espanya ha segut sempre una i múltiple". "No puc inspirar sospites, com he dit, per ser castellà, i no obstant va afirmar la necessitat d'acceptar el doble fet de la varietat i de l'unitat espanyoles".
Fon ministre d'Estat en el fallit govern que Alejandro Lerroux presidí en setembre de 1933, i ocupà el mateix càrrec en el següent govern presidit per Diego Martínez Barrio fins a mediats de decembre.
A l'esclatar la guerra civil era embaixador d'Espanya en Lisboa, i es va trobar en una deserció en massa del personal de l'embaixada al bando sublevat. La dictadura de Salazar, aliada de Franco, fon extremadament hostil en el diplomàtic espanyol, sent este amenaçat de mort i informat d'un pla per a seqüestrar a les seues filles, i l'embaixador aplegaria a estar aïllat i vigilat per la policia portuguesa; aixina i tot va conseguir salvar la vida d'exiliats com l'exdiputat socialiste Narciso Vázquez Torres o el republicà Miguel Granados, entre uns atres.
Davant les dificultats que trobava en el país lusità va partir cap a l'exili en Argentina, sent professor d'Història en les universitats de Mendoza i Buenos Aires, i va fundar en dit país l'Institut d'Història d'Espanya i la revista Quaderns d'Història d'Espanya (Cuadernos de Historia de España). Fon molt divulgada la seua polèmica en Américo Castro dins del nomenat debat sobre el Ser d'Espanya. Ademés, entre 1946 i 1951 va dictar cursos en la recentment creada Facultat d'Humanitats i Ciències de l'Educació de Montevideo. Des de març de 1962 fins a febrer de 1971 fon president del Govern de la República espanyola en l'exili.
En l'any 1976 va retornar a Espanya per dos mesos, i es va assentar en Àvila definitivament en 1983, a on va morir en juliol de l'any següent, despuix de rebre una miqueta més d'un més abans el Premi Príncip d'Astúries de Comunicació i Humanitats. Fon enterrat en el claustre de la catedral d'Àvila. Una fundació du el seu nom.
Premis i guardons[editar | editar còdic]
- Fill adoptiu d'Astúries.
- Fill adoptiu de la Província de Lleó.
- Medalla d'Or de la Província i Ciutat d'Àvila.
- Gran Creu de la Real i Molt Distinguida Orde de Carles III (1983).
- Premi Príncip d'Astúries de Comunicació i Humanitats (1984).
Obra[editar | editar còdic]
- Estampas de la vida en León hace mil años, Madrid, 1926.
- En torno a los orígenes del feudalismo. Mendoza, 1942.
- Ruina y extinción del municipio romano en España e instituciones que lo reemplazan. Buenos Aires, 1943.
- España y el Islam. Buenos Aires, 1943
- El Ajbar Maymu’a. Problemas historiográficos que suscita. Buenos Aires, 1944.
- El "Stipendium" hispano-godo y los orígenes del beneficio prefeudal. Buenos Aires, 1947.
- Una ciudad hispano-cristiana hace un milenio. Estampas de la vida en León. Buenos Aires, 1947.
- España: un enigma histórico. Buenos Aires, 1956.
- Españoles ante la historia. Buenos Aires, 1958.
- De ayer y de hoy. Madrid, 1958.
- La España Musulmana. Buenos Aires, 1960
- Estudios sobre las instituciones medievales españolas. México, 1965.
- Despoblación y repoblación en el Valle del Duero. Buenos Aires, 1966.
- Investigaciones sobre historiografía hispana medieval (siglos VIII al XIII). Buenos Aires, 1967.
- Investigaciones y documentos sobre las instituciones hispanas. Santiago de Chile, 1970.
- Miscelánea de estudios históricos. León, 1970.
- Orígenes de la nación española. Estudios críticos sobre la Historia del reino de Asturias. Oviedo, t. I: 1972, t. II: 1974, t. III: 1975.
- De mi anecdotario político (1972)
- Del ayer de España. Trípticos históricos. Madrid, 1973.
- Ensayos sobre Historia de España. Madrid, 1973.
- Vascos y navarros en su temprana historia. Madrid, 1974.
- El Islam de España y el Occidente. Madrid, 1974.
- Mi testamento histórico político. Barcelona, 1975.
- Viejos y nuevos estudios sobre las instituciones medievales españolas. Madrid, 1976.
- El régimen de la tierra en el reino asturleonés hace mil años. Buenos Aires, 1978.
- Confidencias (1979)
- El reino asturleonés (722-1037). Sociedad, Economía, Gobierno, Cultura y Vida. Historia de España Menéndez Pidal, t. VII, vol. 1, Madrid, 1980.
- Estudios sobre Galicia en la temprana Edad Media. La Coruña, 1981.
- Orígenes del Reino de Pamplona. Su vinculación con el Valle del Ebro. Pamplona, 1981.
- Postrimerías. Del pasado hacia el futuro (1981)
- Todavía. Otra vez de ayer y de hoy (1982)
- La Edad Media española y la empresa de América. Madrid, 1983.
- Santiago, hechura de España. Estudios Jacobeos. Prólogo de José-Luis Martín. Ávila, 1993.
Cites[editar | editar còdic]
- Traduit al valencià:
- Claudio Sánchez Albornoz fon reconegut en el II Congrés de la Llengua Valenciana que es va celebrar en el Palau de Congressos de la ciutat de Valéncia durant els dies 26, 27 i 28 de novembre de l'any 2003 com una de les múltiples persones que han defés la personalitat valenciana i sobretot la llengua valenciana.