Clàssic de mil caràcters
El Clàssic de mil caràcters (en chino, 千字文; pinyin, Qiānzìwén) és un poema chinenc que s'utilisava com a llibreta per a l'ensenyança dels caràcters chinencs als chiquets des del VI. Conté exactament mil caràcters, cada u utilisat solament una volta, organisat en 250 llínees de quatre caràcters cada u i agrupat en quatre versos de rima de llínea per a que siga fàcil de memorisar. Es canta d'una manera similar als chiquets que deprenen l'alfabet llatí cantant una "cançó de l'alfabet". Junt en el Clàssic de tres caràcters i els Cent llinages de família, va formar la base de l'alfabetisació en la China tradicional.
La primera llínea és 天地玄黄 Tuān dì xuán huáng, que significa «cel i terra, obscur i groc», i l'última llínea és 焉哉乎也 Iān zāi hū iě, que explica l'us de les partícules gramaticals «yan», «zai», «hu» i «ye».[1]
Història
Hi ha vàries històries de l'orige de l'obra. Es diu que l'emperador Wu de la dinastia Liang (r. 502-549) va encarregar a Zhou Xingsi (chinenc simplificat: 周兴嗣, chinenc tradicional: 周興嗣, pinyin: Zhōo Xìngsì, 470-521) compondre este poema per al seu príncip per a practicar la caligrafia. Uns atres diuen que l'emperador va ordenar a Wang Xizhi, un notable calígrafo, que escriguera mil caràcters i li'ls donara a Zhou com un desafiu per a convertir-ho en una oda. Una atra història és que l'emperador va ordenar als seus príncips i oficials de la cort que redactaren ensajos i va ordenar a un atre ministre que els copiara en mil papers, que es varen mesclar i es varen mesclar. A Zhou se li va donar la tasca de restaurar estos esgoles a la seua orde original. Va treballar tan intensament per a terminar de fer-ho de la nit al matí que el seu cabell es va tornar completament blanc.[2]
La popularitat del llibre en la dinastia Tang es demostra pel fet de que va haver unes 32 còpies trobades en les excavacions arqueològiques de Dunhuang. Per la dinastia Song, ya que es podria supondre que totes les persones alfabetisades han memorisat el text, l'orde dels seus caràcters es va utilisar per a posar els documents en seqüència de la mateixa manera que l'orde alfabètic s'utilisa en els idiomes alfabètics.[3]
El regne budiste uigur de Qocho va usar el Clàssic de mil caràcters i el Qièyùn i es va escriure que «En la ciutat de Qocho hi havia més de cinquanta monasteris, tots els títuls dels quals són concedits pels emperadors de la dinastia Tang, que guarden molts texts budistes com Tripiṭaka, Tangyun, Yupuan, Jingyin, etc.». [4]
En les dinasties següents a la Song, el Clàssic de tres caràcters, els Cent llinages de família, i el Clàssic de mil caràcters, varen aplegar a ser coneguts com a Sant Bai Qian (Tres, Cent, Mil), del primer caràcter en els seus títuls. Eren els texts casi universals d'introducció a l'alfabetisació dels estudiants, casi exclusivament varons, procedents d'èlits i inclús d'una série de parracs. Cada u d'ells estava disponible en moltes versions, impreses a baix preu i disponibles per a tots, ya que no varen quedar reemplaçats. Quan un estudiant havia memorisat els tres, podia reconéixer i pronunciar, encara que no necessàriament escriguera o entenguera el significat, aproximadament 2000 caràcters (va haver certa duplicació entre els texts). Ya que els chinencs no usaven un alfabet, esta era una forma efectiva, encara que engorrosa, de donar un "curs accelerat" en el reconeiximent de caràcters abans de passar a entendre texts i escriure caràcters.[5]
Japó
Es diu que Wani, un llegendari erudit chinenc-baekje,[6] va transmetre el Clàssic de mil caràcters al japonés junt en dèu llibres de les Analectas de Confucio durant el regnat del emperador Ōjin (r. 370?-410?). No obstant, este supost succés precedix a la composició del Clàssic de mil caràcters. Açò fa que molts assumixquen que l'event és simplement ficció, pero alguns creuen que es basa en fets, tal volta usant una versió diferent del Clàssic de mil caràcters.[quí?]
Vore també
- Chengyu (paràboles tradicionals de quatre caràcters de China)
- Pakapoo (us del Clàssic de mil caràcters com una loteria)
Poemes similars en atres idiomes
- Cançó de l'alfabet
- Hanacaraka, javanés
- Iroha, japonés
- Shiva Sutra, sánscrito
Notes
- ↑ (), p. .
- ↑ (), p. .
- ↑ (2012) Chinese History: A New Manual, Cambridge, MA: Harvard University Àsia Center. ISBN 9780674067158.
- ↑ Abdurishid Yakup (2005). The Turfan Dialect of Uyghur, Otto Harrassowitz Verlag, pp. 180–. ISBN 978-3-447-05233-7.
- ↑ (), p. .
- ↑ Encyclopedia Nipponica "王仁は高句麗（こうくり）に滅ぼされた楽浪（らくろう）郡の漢人系統の学者らしく、朝廷の文筆に従事した西文首（かわちのふみのおびと）の祖とされている。"
Bibliografia
- (1963) Chʻien Tzu Wen the Thousand Character Classic; a Chinese Primer, New York: Frederic Ungar. Online at Hathi Trust. Includes text (in four scripts), extensive notes, and translations into four languages.
- (1979) Education and Popular Literacy in Ch'ing Chinenca, Ann Arbor: University of Michigan Press. ISBN 0472087533.
Referències
- Este artícul conté una traducció derivada de «Clásico de mil caracteres» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.