Cicle Stirling
El cicle Stirling és un cicle termodinàmic del motor Stirling que busca obtindre el màxim rendiment. Per això, és semblant al cicle de Sadi Carnot. El motor Stirling original va ser inventat, desenrollat i patentat en 1816 pel clerc i inventor escocés Robert Stirling (1790-1878) en l'ajuda d'un germà ingenier.[1]
A diferència de la màquina de Carnot, esta màquina està constituïda per dos isoterma, dos isócoras i un sistema de regeneració entre les isócoras. cal recordar que la màquina de Carnot ideal conseguix la major eficiència associada als dos focs tèrmics dels que normalment consta una màquina.
Existix també una màquina similar segons el cicle Ericsson, la qual consta de dos isoterma i dos isobara. També consta d'un sistema de regeneració entre les isobara com en el cicle Stirling.
Cicle Stirling ideal

El cicle Stirling ideal consistix de quatre processos termodinàmics que actuen sobre el decorregut de treball:
- 1-2. Expansió isotèrmica del gas a alta temperatura. Durant este procés s'absorbix calor de la font calenta.
- 2-3. Cessió d'una cantitat de calor al regenerador a volum constant (isocórico o isócoro), disminuint la temperatura del decorregut.
- 3-4. Compressió isotèrmica del gas a la temperatura inferior. Durant este procés se cedix a l'exterior una cantitat de calor a la font freda.
- 4-1. Absorció de calor a volum constant. El gas absorbix del regenerador una cantitat de calor i aumenta la seua temperatura, lo que provoca un aument de pressió.
Referències
- ↑ Robert Sier (1999). Hot air caloric and stirling engines. Vol.1, A history, 1st Edition (Revised) edició, L.A. Mair. ISBN 0-9526417-0-4.
- Este artícul conté una traducció derivada de «Ciclo Stirling» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.