Anar al contingut

Chelonoidis petersi

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià
Erro al crear miniatura:
tortuga terrestre chaqueña (Chelonoidis petersi)


La tortuga terrestre chaqueña (Chelonoidis chilensis haplogrupo chaco sec) és una població genèticament distinta de tortuga de la família Testudinidae, que habita en els boscs xerófilos del nort de la Argentina, l'oest del Paraguay i el surest de Bolívia.


Distribució i hàbitat

[editar | editar còdic]

És una tortuga característica del Gran Chaco. Li la troba pel nort, des de la latitut 19°S en Curuyuqui, departament de Santa Creu, en el chaco de Bolívia; seguint pel chaco paraguayà i el nort de la Argentina, en les províncies de: Santa Fe —al noroest—, Chaco —centre i oest—, Formosa —centre i oest—, Bota —est—, Tucumán —est—, Santiago del Estero —tota llevat el suroest—, Catamarca —extrem est—, i Còrdova —centre i nort—.[1]

Habita en boscs del chaco semiárido. S'adinsa en sectors de l'espinal (districte del algarrobo). Viu baix un clima continental, en hiverns secs, en gelades, suaus en l'extrem nort i marcades en el sector sur. Els estius són plujosos i molt càlits, aplegant a alcançar temperatures pròximes als 50 °C.

Taxonomia

[editar | editar còdic]

Etimologia

[editar | editar còdic]

El nom chilensis fa alusió a Chile, país que no conta en cap espècie de tortuga terrestre. L'error es deu a que el colector de l'eixemplar tipo va escriure en la targeta de procedència: Mendoza, Chile, la qual cosa va induir a l'equivocació de John Gray en descriure-la en 1870, sobre la base de 3 eixemplars provinents de les afores de la ciutat de Mendoza. En eixe mateix any, Philip Lutley Sclater en advertir l'error geogràfic, va resoldre modificar el nom científic proponent la seua tongada per la designació argentina, en lloc de chilensis. Durant anys varis autors varen continuar amprant el nou nom, pese a l'opinió de Gray en 1872. Posteriorment, per raons nomenclaturales, es va amprar en avant chilensis com a nom exclusivament vàlit per la regla de prioritat.

Història taxonómica

[editar | editar còdic]

Si ben ubicada en distints gèneros, l'espècie que integra el haplotipo chaco sec va ser coneguda per més d'un sigle com una única espècie, majorment baixe el nom específic: chilensis, segons la descripció original del zoólogo anglés George Robert Gray en 1870 del seu Testudo chilensis.[2]

Descripcions de Freiberg

[editar | editar còdic]

En 1973, el herpetólogo argentí Marcos Abraham Freiberg va descriure dos noves espècies d'este grup.[3][4]

  • Geochelone donosobarrosi: Tortuga endèmica del nort patagónico, gran i obscura, en holotip colectado en Sant Antonio Oest, província de Riu Negre (localitat tipo).


La resposta dels especialistes va ser dispar durant décades. Alguns varen prendre a C. chilensis com a sinònim més antic de C. petersi i en dos subespecies, la típica i C. c. donosobarrosi,[5][6] uns atres varen donar per vàlides a les 3[7] o solament a C. donosobarrosi i C. chilensis (en C. petersi com una simple variació d'esta última),[8][9] mentres que atres autors varen reconéixer vàlides a C. petersi i a C. chilensis (quedant C. donosobarrosi com una simple variació d'esta última).[10][11][12] Finalment, uns atres varen considerar que els caràcters proposts per Freiberg són altament variables, per lo tant carien de valor diagnòstic, passant a la sinonímia de C. chilensis les seues dos espècies.[13]

Esta ambigüitat va dur a I. Richard en 1988 a incloure totes les formes en un complex d'espècies: el complex “C. chilensis”.[14][15]

Per a complicar la ya confusa situació,[12] es va postular que l'eixemplar tipo amprat per John Edward Gray per a descriure a l'espècie Testudo chilensis era del mateix tàxon patagónico que un sigle despuix descriuria Freiberg com a C. donosobarrosi, el que d'esta manera va caure en sinonímia del més antic chilensis, per #lo que, per als que acceptaven com a vàlides un tàxon norpatagónico-cuyano i un atre chaqueño, el tàxon septentrional quedava orfe de nom, devent-se amprar el que va usar Freiberg per a descriure eixa variació chaqueña pero d'una manera més àmplia, per #lo que el “error” de Freiberg terminava otorgant-li aixina el nom vàlit a l'espècie del grup chilensis de la regió chaqueña: Chelonoidis petersi (Freiberg, 1973). En la segona década de el

Sigles: [[Sigle {{{sa}}} |Sigle {{{sa}}}]] [[Sigle {{{sigle}}} |Sigle {{{sigle}}}]] [[Sigle {{{sp}}} |Sigle {{{sp}}}]]
Décades: [[Anys {{{década}}}00 |Anys {{{década}}}00]] [[Anys {{{década}}}10 |Anys {{{década}}}10]] [[Anys {{{década}}}20 |Anys {{{década}}}20]] [[Anys {{{década}}}30 |Anys {{{década}}}30]] [[Anys {{{década}}}40 |Anys {{{década}}}40]]
[[Anys {{{década}}}50 |Anys {{{década}}}50]] [[Anys {{{década}}}60 |Anys {{{década}}}60]] [[Anys {{{década}}}70 |Anys {{{década}}}70]] [[Anys {{{década}}}80 |Anys {{{década}}}80]] [[Anys {{{década}}}90 |Anys {{{década}}}90]]
[[Anex:Taula anual sigle {{{sigle}}}|Taula anual sigle {{{sigle}}}]]

, anàlisis genètics varen ajudar a clarificar la sistemàtica d'estes tortugues.

Diferenciació genètica

[editar | editar còdic]

En l'any 2012, el professor Uwe Fritz i colaboradors varen estudiar la variabilitat genètica del complex per mig d'un lot relativament menut d'eixemplars (colectados en poques localitats) als quals els varen ser extrets caràcters seqüències del gen mitocondrial citocromo b i 9 microsatélites. Els resultats obtinguts varen ser comparats en les distàncies genètiques habituals entre les espècies vàlides dins de Testudinidae. Es varen detectar genèticament dos grups, un en el centre i nort d'Argentina, i l'atre en la Patagonia, encara que en baixa diferenciació, per #lo que varen concloure que l'únic tàxon vàlit del complex és C. chilensis sent sinònims juniors d'este C. petersi i C. donosobarrosi.


La seua hipòtesis biogeográfica és que C. chilensis es va originar en un ancestro que va ocupar una gran àrea geogràfica similar a l'actual. Les poblacions australs no varen soportar les noves condicions ambientals ocorregudes durant el Plio-Pleistoceno, per #lo que l'espècie es va extinguir de la Patagonia. Durant el Holoceno, partint des de les poblacions de l'oest argentí, l'espècie hauria tornat als seus territoris patagónicos, alcançat la regió dispersant-se per mig de flotació (“rafting”), derivant cap al sur per la ruta biològica conformada per l'impressionant cabal postglaciación del riu Desaguadero.[16]

Al poc temps, la llicenciada Julieta Sánchez va realisar un treball de tesis sobre la variabilitat genètica d'esta tortuga, tant la constitució cromosòmica com a molecular, en l'aplicació de métodos d'coalescencia i l'estudi de la seua distribució geogràfica i morfotipos que l'animal es manifesta.[17] Per a això va amprar 98 #espècimen colectados en tot el seu ranc de distribució, de les quals es va obtindre 92 mostres de les quals en 69 d'elles es va conseguir amplificar el gen del citocromo b. Com a resultat va conseguir descriure 11 nous haplotipos (C2, C3, C6, C14, C15, C16, C17, C18, C19, C20 i C21).[17]

El seu anàlisis de les relacions filogenético va mostrar l'existència de 2 haplogrupos ben sustentats pels 3 métodos utilisats: Màxima Parsimònia, Màxim Verosimilitut i Inferència Bayesiana.[17] Estos haplogrupos varen ser denominats “Haplogrupo Chaco Sec” i “Haplogrupo del Mont”. En l'anàlisis del ADNmt, al primer li corresponen mitocondrialmente tortugues en Cariomorfo A, les que habiten en la regió chaqueña occidental. Al segon li corresponen individus del Cariomorfo B, i es distribuïxen en la ecorregión del mont.[17] Per mig de parsimònia estadística es va obtindre una ret que va presentar entre abdós haplotipos 10 passos mutacionales de separació. La divergència genètica entre abdós grups va ser de l'1,3 %, segons l'autora, insuficient per a la consideració d'abdós com sengles espècies plenes,[17] encara que les seues traces genètiques avalen tractar-les en estratègies de conservació per lo manco com a distintes «unitats evolutives significatives» (UES).[18]

A pesar de la diferència en el tamany, l'espècie posseïx menor distància genètica en el complex que integren les tortugues de les Galápagos (9,1 %),[17] sent major la diferenciació en les atres espècies del gènero Chelonoidis del subcontinent suramericà: el morrocoy sabanero (13,4 %) i el morrocoy de la selva (13,1 %).[17]

Si s'utilisa una taxa de substitució nucleotídica similar a la que ocorre en atres quelonios per a cotejar la diferència entre els dos haplogrupos de C. chilensis,[19][20] la divergència trobada implica un mínim de 100 000 anys de separació entre sí.

Esta variabilitat genètica detectada en C. chilensis va ser explicada en raó d'un event vicariant causat pels canvis climàtics de fins del Mioceno i Plio-Pleistoceno, els que al primigeni estoc continue inicial pre Mioceno del reptil, li varen ocasionar un hiat suficientment ampli en la part central de la geonemia, aïllant la població septentrional de l'austral, les que varen evolucionar de forma separada produint dins de la mateixa espècie dos cariomorfos.[17] Estos canvis climàtics varen ser acompanyats en l'alçament de la cordillera dels Vages, #lo que va causar una marcada aridez en la planura patagónica, i posteriorment un descens de la temperatures (en un notable alvance glaciar des del sur), que va terminar per extinguir als quelonios de la Patagonia austral, pero estes adversitats no varen ser lo suficientment intenses per a extinguir a la població d'esta tortuga de la Patagonia nort, la que va conseguir resistir.

El possible refugi a on hauria sobrevixcut i s'hi hauria reordenado cromosómicamente la població que conformaria després el haplotipo del mont va ser postulat com situat en l'àrea mesopotámica compresa entre els rius pre-Colorat i pre-Negre.[8] Este patró biogeográfico també va ser propost per a atres grups de reptils norpatagónicos.[21][22][23][24] Posteriorment, davant nous canvis climàtics la població austral es va expandir demogràficament per l'àrea central.[25][26][27][28]


Esta expansió cap al nort del haplotipo del mont va concloure en contactar secundariamente en el cariotip C13 que representaria una lleu expansió austral del haplotipo chaco sec, efectuant el solapamiento en zones al nort de la Salina Gran del surest de Catamarca, en la salina de Ambargasta en la partix sur de Santiago del Estero i potser en el nort de Còrdova. Estes zones varen ser ambientalment fragmentades i les poblacions de tortugues que allí habitaven varen ser diezmadas per l'explotació per a satisfer el comerç de mascotes des de la década de 1960, en un màxim en la década de 1980.[29][17]

Característiques

[editar | editar còdic]

La morfologia carapacial per a l'espècie va ser definida tradicionalment per mig de l'existència de 3 morfotipos. D'estos, en la població de el “haplotipo chaco sec” és possible trobar als 3, sent un d'ells (el morfotipo “petersi”) exclusiu d'este haplotipo.

Morfotipo “petersi”

Este morfo, exclusiu del haplotipo chaqueño, és el de menor tamany de l'espècie; el seu carapacho usualment no supera els 21 cm en les femelles i 17 cm en els machos. És de to general groguenc; les plaques són planes i, en especial les del plastrón, carixen completament de gravat. El pico és bicuspídeo en vora denticulado. Este morfotipo és més freqüent en arenals molt secs i àrees en derredor de salines.

Morfotipo “chilensis”

Este morfotipo és major que el precedent i menor que el següent. Dorsalmente té les plaques unides per bandes negres, les que estan conformades per anells de creiximent ben marcats, mostrant color groguenc en el centre de les mateixes. El pico és tricuspídeo. El morfotipo “chilensis”, si ben no li és privativo, respon en general al més característic per a la regió chaqueña.

Morfotipo “donosobarrosi”

Este morfotipo és més habitual en les tortugues de el “haplotipo del mont”, sent més rar en el “haplotipo chaco sec”. Exhibix eixemplars de gran tamany, de coloració general obscura, en closca deprimida (especialment els machos); dorsalmente grisa pissarra.

La closca presenta la vora escotado i estovat cap a dalt, en especial en la part anterior; marginals gravades, que en la seua unió formen ànguls; sexta marginal lleument més llarga que alta; les plaques dorsals en la seua perifèria són gravades, clares i opaques, pero posseïxen un centre ben ampli, de textura plana i de coloració negra lluenta. Les plaques centrals són més amples que llargues i, a lo manco l'última, d'igual esgambi que les laterals.

El plastrón és pardo-groguenc uniforme, en les plaques fortament gravades per mig de crestes paraleles a les sutures. El coll, el cap i les pates posseïxen color grisáceo obscur, estes últimes en fortes escamas tuberculadas còrnees i còniques, les que són notablement prominents i de gran desenroll en els membres anteriors, formant una coraza articulada. En el cap, les 2 grans escamas prefrontales i una frontal menuda –esta generalment dividida- no es diferencien de les restants escamas, sent rugosas. El pico és bicuspídeo, en denticulado en la vora. El lòbul anterior és més angost que el posterior, en el seu ample més curt que el pont d'unió entre la closca i el plastrón. La vora anterior està poc escotado i el posterior molt més, fins a adquirir dos puntes agudes separades per un ampli arc cóncau. La sutura interhumeral és equivalent a la mitat de la sutura abdominal. La pectoral és estreta en la seua part mija, eixamplant-se cap a fòra, a on medix 3 voltes més. Sutura intergular major que la interpectoral i interanal.

Costums

[editar | editar còdic]
Alimentació

S'alimenta de fruts selvats,gramíneas, i cactáceas.

Hàbits

És diürna; camina en busca d'aliment en bona part del dia, encara que en les hores més caloroses de l'estiu s'oculta a l'ombra de arbustos.


Els eixemplars de el “haplotipo chaco sec”, en raó de viure baix condicions climàtiques en temperatures hivernals relativament benignas, com a resposta eco-etológica per a realisar el sopor hivernal es llimiten a refugiar-se en menudes oquedades baix arbustos, baix mates de caraguatáes o atres plantes, és dir, no construïxen coves-refugie, o si les fan estes són molt poc profundes. Açò les diferència de les tortugues de el “haplotipo del mont”, les que, ya que habiten majorment en climes en hiverns rigorosos, bruman dins de profundes coves.[30][31]

Predadores

Estes tortugues són predadas per aus rapaces, felinos, rabosots, i grans fardachos.

Les tortugues de el “haplotipo chaco sec” sofrixen habitualment ectoparásitos: garrapatas de tres espècies del gènero Amblyomma, especialment Amblyoma argentinae[32][33] (lo que en un principi es va postular com a diagnòstic d'especificidad).[34]

Reproducció

En novembre i decembre es produïx l'acte sexual (còpules), després de combats entre els machos per a dominar les femelles del seu territori. Entre giner i març, la femella excava en les seues pates atrasseres, un niu a 10 cm de profunditat, i allí deposita d'1 a 4 ous circulares blancs, d'uns 40 mm de diàmetro. Les posades d'este tipo són fins a 3 per temporada, en un interval entre elles de 30 dies. Les crío naixen després d'una incubació de 12 a 14 mesos, medint de 34 a 42 mm i pesant de 15 a 20 g.

Conservació

[editar | editar còdic]

Les poblacions de tortugues de el “haplogrupo chaco sec” estan incloses, com totes les de l'espècie, en l'Apèndix II de la Convenció sobre el Comerç Internacional d'Espècies Amenaçades de Fauna i Flora (CITES). Les comissions de conservació de la Unió Internacional per a la Conservació de la Naturalea (UICN) les consideren com «Vulnerables». Com a resultat d'un intens estudi poblacional de l'espècie s'ha propost que el seu grau de perill deuria ser “amenaçada”,[17] elevant-ho d'esta manera des del considerat com a “vulnerable”.[35][36]

Va ser capturada en fins alimenticis per les primitives #ètnia aborigen que varen compartir la seua distribució. Modernamente, fan lo propi habitants rurals o puesteros, per a aprofitar la seua carn i grassa, sobre la base de receptes heretades oralment en una important diversificació.

La transformació del seu hàbitat natural per a ser reconvertit en terres agrícoles és el principal problema que les afligix. Les majors taxes de desmonte en l'Argentina, Bolívia i Paraguay s'estan produint en àrees chaqueñas a on esta tortuga viu.


Si be la tinença, transport i comerç de les tortugues terrestres argentines està prohibit per llei, el tràfic continua, per #lo que, unit a la prolongada vida que solen tindre en captiveri, seguixen encara sent freqüents mascotes dels domicilis del país.[37] L'explotació se centra fonamentalment en les tortugues menudes de el “haplogrupo chaco sec”, sent marginal o local la captura d'eixemplars de el “haplogrupo mont”.

Les poblacions de C. chilensis que són mantingudes en zoològics, unitats de rescat de fauna i centres d'arreplega deurien ser dividides en dos grups segons a quins haplogrupo representen tenint en conte fonamentalment les seues traces genètiques cariotípicos i no solament sobre la base de la seua expressió fenotípica, per a d'esta manera evitar possibles hibridacions entre individus de haplotipos distints o introduccions d'eixemplars en les geonemias no corresponents al seu respectiu haplotipo.[17][38]

Vejau també

[editar | editar còdic]

Referències

[editar | editar còdic]
  1. ↑ Chébez, J.C. (2008). Els que es van. Fauna argentina amenaçada. 320 pp. Ed. Albatros, Buenos Aires, Argentina.
  2. ↑ Gray J. I. (1870). Notes on three species of tortoises living in the Society´s Gardens. Proc. Zool. Soc.: 706-708.
  3. ↑ Freiberg M. A. (1973). Dos noves tortugues terrestres d'Argentina. Bol. Soc. Biol. Concepció 46: 81-93.
  4. ↑ Freiberg M. A. (1979). El món de les tortugues (2º ed.). Ed. Albatros. 154 pp. Argentina.
  5. ↑ Ernst C. H. and Barbour R. W. (1989). Turtles of the world. Smithsonian Institution Press, Washington D.C., and London, 313 pp.
  6. ↑ Pritchard P. C. H. (1979). Encyclopaedia of turtles. TFH Publications, Ney Yersey, USA, 895 pp.
  7. ↑ Cei J. M. (1986). Reptils del centre, centre-oest i sur de l'Argentina. Herpetofauna de les zones àrides i semiáridas. Torino, Mus. Reg. Sci. Natur. Torino, Monogr. IV: 1-527.
  8. ↑ 8,0 8,1 Richard I. (1999). Tortugues de les regions àrides d'Argentina. Buenos Aires, L.O.L.A., Nº10, 200 pp., 8 pls.
  9. ↑ Cei J. M. (1993). Reptils del Noroest, Nordest i Est de l'Argentina. Herpetofauna de les selves subtropicales, Puna i Pampes. Torino, Mus. Reg. Sci. Natur. Torino, Monogr. XIV: 1-949.
  10. ↑ Buskirk J. R. (1993). Distribution, status and biology of the tortoise, Geochelone chilensis, in Riu Negre Provence, Argentina. Stud. Neotrop. Fauna Environ. 28: 233-249.
  11. ↑ Fernández, Marta Susana (1988). Les testudinidae [Reptilia: Chelonii] argentines. Osteología, sistemàtica i distribució geogràfica Directors: Brandoni de Gasparini, Zulma Nélida; Lanteri, Analía Alicia. L'Argent: Universitat Nacional de l'Argent. Facultat de Ciències Naturals i Museu, Tesis nº: 0517.
  12. ↑ 12,0 12,1 Cabrera, M. R. (1998). Les tortugues continentals de Sudamérica. Edició de l'autor. 108 pág.
  13. ↑ Wermuth, H., & Mertens, R. (1977). Lliste der rezenten Amphibien und Reptilien.-Testudines, Crocodylia, Rhynchocephalia. Berlin, New York.
  14. ↑ Richard I. (1988). Les “Yatache” (Chelonoidis donosobarrosi: Chelonii, Testudinidae) de la regió del Nevat (Mendoza: Argentina). Apunts sobre la seua història natural. FVSA, Amphibia i Reptilia (conservació) 1: 79-92.
  15. ↑ Richard I. (1988). Notes ecoetológicas sobre les tortugues del complex chilensis (Chelonii: Testudinidae) II. Litofagía i geofagía. Bolletí de l'Associació Herpetológica d'Argentina 4: 12.
  16. ↑ Fritz O., Alcalde L., Vargas-Ramírez M., Goode I., Fabius-Turoblin D. O. and Praschag, P. (2012). Northern genetic richness and southern purity, but just one species in the Chelonoidis chilensis complex. Zoologica Scripta 41: 220-232.
  17. ↑ 17,00 17,01 17,02 17,03 17,04 17,05 17,06 17,07 17,08 17,09 17,10 Sánchez, Julieta (2012). Variabilitat genètica, distribució i estat de conservació de les poblacions de Tortugues terrestres Chelonoidis chilensis (Testudines: Testudinidae) que habiten en la República Argentina. Director de Tesis: Dr. Alejandro Daniel Bolzán. Codirector de Tesis: Dr. Leandro Alcalde. Lloc de treball: Institut Multidisciplinario de Biologia Celular (IMBICE) CCT-CONICET L'Argent – CICPBA. Facultat de Ciències Naturals i Museu de l'Universitat Nacional de l'Argent.
  18. ↑ Waples, R. S. (1995). Evolutionarily significant units and the conservation of biological diversity under the Endangered Species Act. In American Fisheries Society Symposium (Vol. 17, pp. 8-27).
  19. ↑ Starkey D. I., Shaffer H. B., Burke R. L., Forstner M. R. J. et al. (2003). Molecular systematic, phylogeography, and the effects of Pleistocene glaciations in the painted turtle (Chysemys picta) complex. Evolution 57:119-128.
  20. ↑ González-Porter G. P., Hailer F., Flores-Villela O., García-Anleu R. & Maldonado J. I. (2011). Patterns of genetic diversity in the critically endangered Central American river turtle: human influence since the Mayan age? Conservation Genetics 12: 1229-1242.
  21. ↑ Cei J. M. & Scolaro J. A. (1982). A population of Tupinambis from northern Patagonia, South Riu Negre River. Herpetological Review 13:1-26.
  22. ↑ Àvila L. J., Morant M. and Sites J. W. jr. (2006). Congeneric phylogeography: hypothesizing species limits and evolutionary processes in Patagonian lizards of the Liolaemus boulengeri group (Squamata: Liolaemini).Biological Journal of the Linnean Society 89: 241-275.
  23. ↑ Albino A. M. (2011). Evolution of Squamata reptils in Patagonia base on the fossil record. Biological Journal of the Linnean Society 103: 441-457.
  24. ↑ Albino A. M., Brizuela S. & Montalvo C. I. (2006). New Tupinambis remains from the Clapix Mioceno of Argentina and a review of the South American miocene Teiids. Journal of Herpetology 40: 206-213.
  25. ↑ Templeton A. R., Routman I. & Phillips C. A. (1995). Separating population structure from population history: A cladistic analysis of the geographical distribution of mitochondrial DNA haplotypes in the Tiger Salamander, Ambystoma tigrinum. Genetics 140: 767-782.
  26. ↑ Avise J. C. (2000). Phylogeography: the history and formation of species. Harvard University Press, Cambridge (MA).
  27. ↑ González-Porter G. P., Hailer F., Flores-Villela O., García-Anleu R. & Maldonado J. I. (2011). Patterns of genetic diversity in the critically endangered Central American river turtle: human influence since the Mayan age? Conservation Genetics 12: 1229-1242.
  28. ↑ Teacher A. G. F., Thomas J. A. & Barnes I. (2011). Modern and ancient ret fox (Vulpes vulpes) in Europe show an unusual lack of geographical and temporal structuring, and differing responses within the carnivores to historical climatic change. BMC Evolutionary Biology 11: 214.
  29. ↑ Waller T. and Micucci P. (1997). Land use and grazing in relation to the genus Geochelone in Argentina. Proceedings: Conservation, Restoration, and Management of Tortoises and Turtles - An International Conference, pp 2-9.
  30. ↑ Auffenberg W. (1969). Land of the Chaco tortoise, Geochelone chilensis. International Turtle and Tortoise Society Journal 3: 1-6.
  31. ↑ Gallardo, J. M. (1974). Tortugues terrestres argentines: Observacions biològiques. Ciència i Investigació 30: 197-201.
  32. ↑ Guglielmone, A. A. & Nava, S. (2006). Les garrapatas argentines del gènero Amblyomma (Acari: Ixodidae), distribució i hospedadores. RIA (INTA, Argentina) 35: 133-153.
  33. ↑ Guglielmone A. A., Luciani C. A. & Magnold A. J. (2001). Aspects of the ecology of Amblyomma argentinae Neumann, 1904 [=Amblyomma testudinis (Connil 1877)] (Acari: Ixodidae). Systematic and Applied Acarology Special Publications 8: 1-12.
  34. ↑ Richard I. & Guglielmone A. (1988). Anàlisis preliminar de la relació entre el paràsit Amblyomma testudinis (Acarii: Ixodidae) i les tortugues del complex chilensis (Chelonii: Testudinidae). I. Importància en la discriminació específica de Chelonoidis chilensis i Chelonoidis donosobarrosi. Bol. Asoc. Herp. Arg., 4 (2-3): 12. L'Argent. ISSN 0326-5544.
  35. ↑ Richard I. & Waller T. (2000). Categorisació de les tortugues d'Argentina. Capítul 3, pags 35-44. En: Lavilla, I. O., Richard, I. & Scrochi, G. J. eds. Categorisació dels amfibis i reptils de la República Argentina. Associació Herpetológica Argentina, 97 pp.
  36. ↑ Prat W. S., Waller T., Pinya C. A., Albareda D. A., Cabrera M. R., Etchepare I., Giraudo A., González Carman V., Prosdocimi L. & Richard I. (2012). Categorisació de l'estat de conservació de les Tortugues i Caimans de la República Argentina. Quaderns de Herpetología.
  37. ↑ Gruss J. X. (1986). Geochelone chilensis en captivitat, descripció. FVSA - Amphibia & Reptilia (cons.) 1: 29-31.
  38. ↑ Bo M. L. (2003). Importància de la caracterisació genètica d'espècies selvades en zoològics, unitats de rescat de fauna i centres d'arreplega. Lyonia 3: 45-56.
Obtingut de «https://www.lenciclopedia.org/w/index.php?title=Chelonoidis_petersi&oldid=507307»