Catedral del Salvador i Santa María (Oriola)

La Santa Iglésia Catedral del Salvador i Santa María d'Oriola, o simplement catedral d'Oriola, és la sèu de la diòcesis d'Oriola-Alacant,^[1]

La seua construcció es va iniciar a finals del XIII sobre restants visigodos i hispà-àraps. En 1281, Alfonso X el Sabio va establir que l'iglésia del Salvador i Santa María devia ser la major de la vila, tenint primacia sobre les atres dos parròquies d'Oriola, les iglésies de les Santes Justa i Rufina i Santiago Apòstol, concedint-li el ranc superior d'arciprestal.

Encara que en un primer moment Oriola va pertànyer a Castella, va passar definitivament a la Corona aragonesa en 1304, despuix del tractat arbitral de Torrellas. No obstant, a nivell espiritual va continuar depenent del Bisbat de Cartagena. Esta situació, en la que els llímits civils i eclesiàstics no coincidien i els inconvenients que açò produïa, va fer sorgir la necessitat de segregar el seu territori de la Diòcesis de Cartagena.

El primer guany en el camí a la catedralidad va ser la seua elevació en 1413, per bula de Benedicto XIII, al ranc de colegial, categoria que era necessària per a que una iglésia poguera ser promoguda a la catedralía. En 1510, el papa Juliol II va decretar l'elevació al ranc catedralicio de la Colegiata del Salvador, la creació del Bisbat d'Oriola i la seua unió canònica en el de Cartagena baix l'autoritat d'un sol Bisbe, “sub un pastore”, segons les recomanacions de Fernando el Catòlic. Esta mida va ser anulada posteriorment per León X i Clemente VII, atenent a les súpliques del rei Carlos V.

Caldrà esperar fins a 1564 quan el papa Pío IV separe definitivament Oriola de la diòcesis de Cartagena, creant el seu propi bisbat a petició del rei Felipe II, en compliment de l'acort adoptat en les Corts de Monsó de 1563.

Morfologia

La seua construcció data, en orige, del sigles XIII i XIV, corresponent a esta etapa partix de la torre, portada de les cadenes, les naus de volta gòtica simple, que componien l'estructura interna del monument, sent la nau central més elevada que les laterals i la girola i capelles entre els contraforts.

En l'interior es pot apreciar l'arrancada de les naus d'estil gòtic valencià, estructura que es trenquen per la construcció de la travessia i altar major (XV), a esta época també correspon una atra de les portades principals del monument, la Portada del Loreto. En el XVI, s'àmplia la zona nort, creant la portada i capelles entre els contraforts d'estil renacentisas. En el XVIII es produïx una segona ampliació, realisant la capella de la comunió, sacristia i anteaula i aula capitular. En l'exterior casi no hi ha les finestres, ni els rosetones característics de l'estil gòtic, es tracta d'una superfície de sellars plana que donen al conjunt un aspecte compacte, la coberta és de trespoles (terrats).

Torre

La torre és la zona més antiga de la catedral. Va començar la seua construcció a finals del XIII i va anar en el XIV quan es va ampliar tant en altura com en esgambi. Es tracta d'una construcció de sellars, de planta quadrangular que manté en un dels seus cossos l'esfera del rellonge sobre una balconada (XVIII). L'interior consta de quatre cossos coberts per voltes de creueria simple i separats exteriormente per unes molduras corregudes. En les seues distintes plantes alberga: una presó, fet este atestat en unes curioses inscripcions realisades pels presos, la maquinària antiga del rellonge (XVIII), la sala de les campanes llitúrgiques, i en la quarta i última planta es manté la campana de les hores (XVI) i el timbre (XVIII). A les diferents plantes s'accedix per l'interior del monument gràcies a una escala de caragol de sillería gòtica. En ella es pot observar el pas del temps en la construcció, puix en la sala de presó i en el primer cos de l'escala, en les claus hi ha sengles escuts del bisbe de Cartagena.

Portades

La catedral d'Oriola consta de tres portades principals que donen accés al monument i d'un Claustre exterior pel que també es pot accedir al temple.

Porta de les Cadenes

Es tracta de la portada més antiga, del XIV, d'estil gòtic en influència mudéjar que es pot aprecir gràcies a l'arc polilobulado que manté, es troba carent de tímpan i parteluz pero manté uns capitells-impostes de decoració figurativa.

Esta portada rep el nom de porta de les cadenes per existir en la seua plaça unes cadenes que rodegen la zona denominada antigament Lonjeta; zona a on es reunia, en el medievo, el Consell.

Porta de Loreto

De mitan del XV, en estil gòtic arcaizante, en entrada rebaixada per un arc carpanel renaixentiste ubicat despuix de la desaparició del parteluz en el XVI. En les seues arquivolta, es troben a modo de decoració àngels cantores i músics. La portada de Loreto rep el seu nom per donar accés a la capella de Loreto; una capella propietat de la catedral d'Oriola pero que es troba extramuros de la mateixa.

Porta de la Anunciación

Ubicada en la partix nort, es tracta d'una obra d'estil renaixentiste, realisada per l'arquitecte Juan Inglés (XVI). Manté una disposició arquitectònica en forma d'arc de triumfo, en els carcanyols del qual apareix representada l'escena de la Anunciación: moment en el que l'arcàngel Sant Gabriel anuncia a la Verge María que va a ser mare de Jesús. El entablamento de l'arc està sostingut per columnes pareades en capitell corintio, entre les quals es distribuïxen dos hornacinas.

Claustre

Erro al crear miniatura:

Claustre exterior

El claustre de la catedral d'Oriola és un dels espais més emblemàtics i de major bellea de la ciutat. Es tracta d'una obra renaixentista procedent de l'antic convent de la Mercé, a on va ser construït cap a 1560 per Hernando Veliz. En 1942, es va traslladar a este lloc, a on s'ubicava el fosar o cementeri de la catedral. El proyecte realisat per l'arquitecte Serrano Peral incloïa l'ubicació en les dependències anexes del claustre, del nou Museu Diocesà d'Art Sacre i de l'Archiu Catedralicio. En el seu moment es va instalar en el centre una creu de terme gòtica procedent de la població alacantina de Denia. L'actual és una còpia de l'original, que es conserva actualment en el Museu Arqueològic de Denia.

Interior

La zona dels peus del temple, fins a la travessia, està formada per una nau central de major altura i dos naus laterals a esta. L'allumenament es conseguix ací per mig del rosetón de frontera i els finestrals situats en la part alta que aprofiten la diferència d'altures entre les naus. Les pilastres, sobre basamento, estan compostes per columnes adosasdas i la coberta és de voltes de creueria simple, les seues claus presenten les quatre barres d'Aragó i l'escut de Pedro IV. Les capelles laterals, originalment de l'estil gòtic, són substituïdes en la zona norta, junt a la torre, per atres renaixentistes en volta de mig canó decorada en casetones.

Travessia

Erro al crear miniatura:

Travessia i rejería

Es deu a una reforma realisada a principis del XVI en la finalitat d'ampliar el temple. Va ser realisada segons les traces de Pere Compte en estil gòtic valencià. Per mig de la supressió de dos pilars davanters a la capella Major i la construcció de dos arcs formeros, recolzats en pilars, i un arc fajón, recolzat en els contraforts, es conseguix un espai travesser a les naus i de major altura desfent en eixe tram les tres naus del temple per a crear una ilusió de planta i nau única.

La volta consta de sis panys en arcs. En l'unió dels nervis varen ser disposts en el XVIII sèt floronos tallats en fusta policromats i dorats. Els nervis són de tipologia torsa simulant palmeres, similars als que va utilisar Compte en la Llonja de Valéncia (Patrimoni de la Humanitat)

En la travessia es troba la via sacra, obra de forja del XVIII d'estil barroc que unix la capella Major i el Cor.

La capçalera

Presenta una planta rectangular marcada pels murs de tancament de les capelles laterals i l'Antiga Aula Capitular, que mostra a l'exterior un finestral d'estil gòtic florido. La capella Major de planta hexagonal irregular, coberta per una volta estrelada es data en la segona mitat del XV. La girola presenta un interessant joc de voltes irregulars, de planta trapezoidal unixques i pentagonals atres, per a poder aixina cobrir l'espai, comprés entre la capella Major i les capelles existents en els laterals i la capçalera del temple, es data a principis del XVI.

En ella es ecnutra el passadiç d'unió en el tram de la antesacristía, a on es pot observar la roda de campanes, moltes d'elles d'estil gòtic, aixina com una reixa que separa el temple de l'entrada a la sacristia, obra de forja barroca del XVIII.

Girola

Es construïx en el XVI dins del programa de reformes del cabildo en la finalitat d'ampliar la catedral. Es realisa en estil gòtic en una bella volta de creueria que recorre tota la part atrassera de la capella Major.

Capelles

Capella de santa Bàrbara. Presidida per una gran image barroca de santa Bàrbara, és ademés capella baptisterial, en tindre en ella la pila bautismal, realisada en marbre blanc en el XVIII. En la mateixa capella destaca un llenç del XVI d'escola italiana de la Verge del Populo. La capella va ser reformada en el XVI i la seua volta es troba decorada per un arc acasetonado.
Capella de la Soletat. Capella reformada en el XVI, la volta del qual està decorada per casetones. Està presidida per l'Image de la Soletat, obra de José Sánchez Lozano.
Capella de l'Inmaculada. Capella gòtica en volta de creueria, posseïx un bell i gran finestral gòtic, molt vertical. Està presidida per l'image de la Inamaculada Concepció, obra de José Sánchez Lozano.
Capella del Crist del Calvari. Capella gòtica, presidida pel Crist del Calvari, obra del valencià Enrique Galarza Moreno. En ella es troba l'actual cripta dels bisbes. Destaca el rosetón que allumena la capella i part de la girola. Al seu costat es troba l'accés a la Sacristia Major.
Capella de la Comunió. Capella de grans dimensions, manada edificar pel Bisbe Gómez de Terán en el XVIII de conformitat en l'estil neoclàssic. Té forma ovalada i s'accedix a ella a través de la Girola de la catedral, passant per una reixa d'estil gòtic. Esta capella posseïx tres altars, el Major, dedicat a la eucaristía, i un de lateral a cada costat (a la Verge del Pilar i a les Ànimes del Purgatori, estant decorat este últim per un llenç de gran format del gran pintor madrileny Eduardo Vicente. Als seus peus té un bust de la Dolorosa de Francisco Salzillo. La capella major posseïx un tabernáculo neoclàssic del XVIII, en el que es troba una creu d'argent, bellíssima mostra d'Orfebreria del XVI, eixida del Taller de Miguel de Vora. La volta de la capella convergix en una cúpula de mija taronja sobre tambor.
Capella del Rosario. Capella barroca del XVII-XVIII dedicada a la Verge del Rosario, la confraria del qual (la més antiga d'Oriola, datada del XIII fins a la seua desaparició en 1970) tenia sèu en ella, estant als seus peus el got dels cofrades del Rosario (lloc d'enterrament dels cofrades). Es tracta d'una capella barroca de profusa decoració, en un retaule que cobrix tota la capella, realisat entre els sigles XVII i XVIII per Bartolomé Perals i el seu fill. Ho presidix la Verge del Rosario, obra del XVII. Presenta un gran carrer central que acull a la Verge i carrers laterals de menor tamany en relleus que mostren els misteris del Rosario. L'àtic exhibix, com era habitual, un Crucificado de gran tamany del XIV, de factura gòtica, que se situa entre la Verge i sant Juan, mentres que sant Pedro i sant Pablo flanquegen l'escena que es completa en les escultures dels apòstols en els eixos exteriors de la capella. És altar Privilegiat Perpetu.
Capella de santa Catalina. Capella gòtica, per mig de la qual s'accedix a la Sala Capitular. Posseïx un gran retaule d'estil Gòtic, dedicat a la santa i al seu martiri. Dit retaule va ser encarregat per la Família Despardes, per a la capella que posseïa en la catedral (actual capella del Sagrat Cor). Prova d'això és que en parts del guardapolvo campea l'escut de la família.
Capella de Ntro. Pare Jesús del Loreto. Capella d'estil gòtic, dedicada al nostre Pare Jesús Nazareno, l'image del qual presidix la capella i és una image del XVIII de l'insigne escultor Francisco Salcillo, sent de talla completa (pese a anar vestida). El Nazareno es troba en actitut de caure al sol.
Capella del Sagrat Cor. Capella d'estil gòtic, dedicada al Sagrat Cor de Jesús. Anteriorment era la capella de la família del Moradura Desprades. En la desaparició d'esta, la seua patronazgo va passar a la Família del Duc de Pinohermoso. Posseïx una bella reixa d'estil renaixentiste, realisada en la primera mitat del XVI. Tota ella es troba coronada per un frontón triangula, en l'interior del qual lluïx les armes de la Família Desparades.
Capella de sant José. Obra de factura gòtica. Presidida per l'image de sant José, que la seua peana està atribuïda a José Vergara.
Capella de sant Pedro. Posseïx un gran llenç dedicat al sant obra del XVIII del pintor murcià José Campos. a la seua dreta es troba un gran llenç d'Eduardo Vicente de la Crist curant als Leprosos. A l'atre costat de la porta de les cadenes hi ha un atre del Batisme de Crist del mateix autor madrileny.

Les capelles de la catedral són un notable muestrario pictòric en algunes obres de gran valor artístic. Destaca el retaule de santa Catalina (XV) i en la capella de santa Bàrbara el quadro de la Verge del Pópulo, obra d'influència italiana del XVI, aixina com obres d'autors com José Sánchez Lozano, Galarza, Francisco Salzillo, Eduardo Vicente, etc.

Capella Major

La capella Major es troba situada en el centre del temple entre la travessia i la Girola. A diferència del restant del temple que té volta de creueria, la capella major posseïx una bella volta estrelada realisada en el XV-XVI. La capella posseïx un conjunt de rejería d'estil gòtic, que circunda tota la capella, en l'excepció de la Reixa principal, obra renaixentista del XVI dissenyada per l'arquitecte Jerónimo Quijano i que va ser realisada pels rejeros francesos de Cartagena Savanán. L'obra està concebuda com un retaule plateresco que es troba en tres carrers i quatre pisos d'altura i àtic. En el Carrer Central encontrams el medallón de la anunciación de la Verge (principi de la vida terrenal de Crist) i en l'àtic trobem el Calvari (final de la Vida Terrenal de Crist).

En dita capella Major va predicar sant Vicente Ferrer en la seua visita a la ciutat en giner de 1411 (entre atres llocs de la ciutat).

En ella s'han succeït la construcció de retaules, coneixent-se l'existència d'un en el XVII d'estil barroc, encarregant-se-li la seua substitució a Nicolás de Bussy a finals del XVII (fet que es desconeix que es realisara). En el XVIII se substituïx el retaule que hi havia per un de talla i escultura de Jacinto Perals.

En el XIX el bisbe ferrer modifica tota la capella major, tapant els arcs ogivals, per a transformar-els en arcs de mig punt, i tapant la volta, en la finalitat de transformar-la al neoclásicisme. Decora el retaule en un oli de Vicente López Portaña dedicat a la Resurrecció de Crist i la capella en quatre obres d'este autor entre elles la Oració en l'hort (l'esbós del qual es troba en el Museu Diocesà d'Oriola). En la guerra tot açò és destruït i es restaura en 1942 en la finalitat de tornar l'aspecte gòtic original, tornant a resorgir les arquerías gòtiques. Ademés són llevats els bancs de forja i bronze destinats als membres del Cabildo Catedral (que es conserven en el Museu Diocesà). Encara permaneixen en la part exterior els bancs destinats al Cabildo de la Ciutat, realisats en el XVIII en forja i bronze.

Cor

Està unit a la capella Major per la Via Sacra, obra de forja del XVIII.

El cor va ser realisat per l'escultor valencià Juan Bautista Borja. Va ser encarregat pel Bisbe napolitano Castilblanc i va ser realisat entre 1716 i 1719.

Va ser realisat en fusta nogal en el seu color. Es tracta d'un conjunt de talla de gust barroc clasicista a on es sucenden les llínees rectes en la talla profusa. Conta en 45 sitials destinats a Canonges, Privilegiats i presbíteros. Aixina mateix, conta en la Cadira episcopalicia en el centre del segon pis.

En els respals de tots els assents se succeïxen relleus que narren històries bíbliques com la pren de Jerusalem, etc. Sobre la cadira episcopalicia es troba el conjunt de Crist Salvador del Món.

El cor posseïx un fascitol del XVIII i un atril gòtic de 1492.

Tot el cor es troba tancat per una reixa renaixentista que lluïx en la seua part exterior l'escut de Carlos V mentres que en l'interior lluïx l'escut de la Corona d'Aragó. La reixa va ser realisada pels Francesos Savanan i dissenyada per Jerónimo Quijano.

Sacristia

Antesacristía

Es tracta de la zona a través de la qual s'accedix a la Sacristia des del temple. En ella es troba la font de la catedral. Es tracta d'una bellíssima obra barroca realisada en el XVIII en marbre roig de delicada traça i eixecució.

En ella pengen diversos llenços de l'época barroca com a Sant Cristóbal (en un bell marc de talla dorada i profusa decoració), l'Inmaculada, etc.

A través d'una gran porta de fusta tallada es dona accés a la Sacristia.

Sacristia Major

Este espai de planta hexagonal va ser construït en 1723 i posseïx una magnífica cajonera realisada en 1734 pel tallista oriolano José Ganga Ripoll, qui va treballar en Francisco Salzillo en diversos retaules en la ciutat de Múrcia. Els aldabones dels diferents caixons varen ser elaborats en bronze dorat pel platero Bernardo Gil. Destaca el florón que sustenta la llàntia de la sacristia, tallat en 1728 per l'escultor Pedro Juan Codoñer. En l'armari relicario realisat en 1735 per Jacinto Perals es conserven relíquies de Santa Severa, Santa Florinda, Sant Pedro, Sant Víctor, Sant Ceferino, Sant Vicente Ferrer o de la Vora Cruz, entre unes atres, custodiades en relicaris realisats per orfebres com Miguel de Vora o Hércules Gargano.

Atres elements

Rejería del Temple

La catedral posseïx un ampli conjunt de rejería des del XV. Les reixes d'estil gòtic i renaixentista fan de la catedral un dels grans conjunts rejeros del Llevant Espanyol. Destaquen la rejería gòtica de la capella major, la reixa gòtica de la capella de la Comunió, la reixa renaixentista de la capella del Sagrat Cor, la reixa renaixentista del cor, i la reixa plateresca de la capella Major.

Ademés destaquen la reixa plateresca de la Sala Capitular i la reixa barroca de la antesacristía.

Orgue Barroc

Erro al crear miniatura:

Orgue de la catedral

Gran orgue barroc, transformat en romàntic. Va ser realisat per Nicolás de Salanova i Martín d'Userralade en Valéncia en l'any 1733. Té més de 72 registres, cadereta i gran trompetería de batalla. Tots els tubos són d'estany. A finals del XVIII va ser transformat l'instrument en romàntic.

En el cim, l'escut cuatribarrado de la Corona d'Aragó. La caixa de l'orgue es tracta d'una bella obra de talla i escultura d'or fi decorada en policromía. Es tracta d'un dels pocs òrguens d'Europa, la part inferior dels quals es troba pintada.

Sala Capitular

Obra del XVIII en portada plateresca i reixa de forja del XVI. A través d'ella s'accedix a l'antesala i a la sala Capitular. En l'actualitat està destinada a Museu d'art sacre.

Sacristia Menor

Obra del XVIII adornada en mobiliari barroc tallat en l'época de construcció de la sacristia. S'utilisa com a Sacristia de la capella de la Comunió a la que té accés directe.

Museu Catedralicio d'Art Sacre

Artícul principal → Museu Catedralicio d'Art Sacre (Oriola).

Com qualsevol edifici d'este estil, la catedral d'Oriola ha anat fent arreplega de numeroses obres d'art per a la decoració del primer temple de la diòcesis o per a la realizción de forma molt solemne dels cults del Bisbe en dita catedral. Prova d'això és que pese al chicotet tamany de la catedral d'Oriola, reunix en el seu edifici obres de grandíssims mestres vinguts des de tots els regnes espanyols i alguns estrangers (Holanda, França, Itàlia, Gènova, etc.). Açò ha donat lloc a que la catedral d'Oriola es convertixca en la major pinacoteca religiosa de la Comunitat Valéncia, ostentant obres molt diverses. Entre elles conta en:

Pintura: Obres de Velázquez, Vicente López Portaña, l'Holandés Mathías Stommer, José de Ribera, Valdés Leal, l'italià Paolo de Sant Leocadio, Luis de Morals el Diví, Juan de Juanes, Bernardo López Piquer, Luis López Piquer, Pedro d'Orrente, Nicolás de Villacis, Alonso Sánchez Coello, Jerónimo Jacinto Espinosa. Posseïx un icon rus del XVII.
Escultura: Obres de Francisco Salzillo i José Vergara. i numeroses obres de talla com l'arca del Monument de Dijous Sant del XVI o restants de retaules de la catedral dels XVI a el XVIII.
Orfebreria: Numeroses obres d'orfebreria de tallers com el del genovés Hércules Gargano, Miguel de Vora, Ruvira, Martínez, el toledà Domínguez, Zapatti, etc. Destaquen la Ploma d'Argent de Sant Joan de Ribera, l'arca del Monument de Dijous Sant de gran tamany, obra de Luis Perals (XVIII), la custòdia procesional del Toledà Domínguez (XVIII). Ademés es mostra el collar del Rector de l'Universitat d'Oriola, obra de Ruvira, del XVIII.
Textils: Posseïx un importantíssim conjunt de textils llitúrgics des del XV fins a l'actualitat, havent mostres de tallers d'Oriola, Madrit, Valéncia i tallers estrangers. Destaquen la Casulla Renaixentista, la casulla del Bisbe Gall, el terno de la Moradura Bonaparte, etc.
Forja: es mostren diversos objectes com els bancs del Cabildo Catedral (XVIII), caixco de l'Eixèrcit de Carlos V, etc.
Llibres: Posseïx més de 50 llibres cantorals, un incunable (XV) i la Bíblia del Papa Calixto III (XV).

Vore també

Referències

↑ Diòcesis d'Oriola-Alacant: Concatedral d'Alacant

Bibliografia

Santiago Sebastián. El Cor de la catedral d'Oriola, Institució Alfonso el Magnánimo (Valéncia) = Institució Alfons el Magnànim (Valéncia) 1986 ISBN 84-505-4788-1

Enllaços externs

Commons
Wikimedia Commons alberga contingut multimèdia sobre Catedral del Salvador i Santa María (Oriola).
Sitie web oficial

Este artícul conté una traducció derivada de «Catedral del Salvador y Santa María (Orihuela)» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.

[1] Diòcesis d'Oriola-Alacant: Concatedral d'Alacant

[1]