Anar al contingut

Castell Pittamiglio

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià
Archiu:CastPittamiglio2013.jpg
Castell Pittamiglio

El Castell Pittamiglio és un edifici ubicat en la ciutat de Montevideo (Uruguay), més precisament el carrer Francisco Vidal, entre 21 de Setembre i la Rambla de Montevideo, en el barri de Punta Carretas. La frontera que dona cap a la rambla exhibix una rèplica de la Victòria de Samotracia, representant «la victòria de la vida», realisada per l'escultor ítalo-uruguayà Pedro Piccioli, que fa a l'edifici emblemàtic[1] de la costa montevideana.

Va ser residència de l'arquitecte Humberto Pittamiglio des de 1910 fins a 1966, qui ho va mantindre en permanent construcció des de que va comprar els terrenys en 1910 fins al dia de la seua mort,[2] en la premissa de que la seua construcció no acabara mai,[3] com a metàfora de que la vida és un viage en barco, aixina com també una representació de la via humida de l'alquímia.[4] En el castell es troben simbolisme alquímicos, cristians, templarios, rosacruces i masónicos, entre uns atres. Dins de l'edifici hi ha numerosos passadiços estrets, portes que no conduïxen a res, finestres cegues i habitacions en formes estranyes.[2] L'història del castell està rodejada de mits i llegendes, incloent les que afirmen que va albergar el Sant Grial entre 1944 i 1956,[5] que allí es realisaven orgies i rituals satànics[6] o que el seu amo eixia de nit a caminar per la rambla envolt en una capa roja.[3]

En el lloc funciona un restaurant, un museu i un espai cultural, i es realisen visites guiades.

Història

[editar | editar còdic]

Pittamiglio va adquirir el terreny en 1910 i poc despuix va començar la construcció.[2] El predio estava ubicat en una zona coneguda com El Renc, i era propietat de Francisco Piria, qui anara mentor de Pittamiglio no solament com a arquitecte, sino també com a alquimiste.[3] Inicialment era una zona de ranchos, pero en els anys es va ser poblant d'edificis que varen créixer entorn al Castell.[7]

En el seu testament va llegar el castell a Willie Baker, espós de Joséphine Baker qui no ho va acceptar, passant a l'Intendencia Municipal de Montevideo (IMM). En el testament Pittamiglio va posar dos condicions: que es realisaren activitats per a promoure la cultura, i que li anara tornat a la seua tornada.[3] Inicialment va ser utilisat com a oficina central de la brigada de salvavides comunals, pero després va ser abandonat i destruït pels anys, els intrusos i inclús els animals.

En 1996 va ser cedit en comodato a l'Associació de Promotors Privats de la Construcció de l'Uruguay per quinze anys en opció a cinc més, devent encarregar-se de restaurar-ho i mantindre-ho, ademés de crear un àrea destinada a museu i permetre les visites del públic en general. També es va autorisar que APPCU ho utilisara com a sèu social.[8]

En 2010, la APPCU va estendre l'acort per dèu anys més, pero després la intendencia ho va rescindir. En 2015, es va concedir el predio a la Gran Logia Femenina de l'Uruguay per 20 anys.

Estructura

[editar | editar còdic]
Archiu:ExcaliburTorreonAtrasCrop2.jpg
Detall del torréon principal del Castell Pittamiglio; vista des de la rambla.

La part més coneguda de l'edifici és la cara que dona a la rambla, l'entrada de la qual està ubicada en Rambla Mahatma Gandhi 633,[9] des de la que aguaita la figura de la Victòria de Samotracia coronada per un escut d'armes dominant una torre redona de rajola a la vista similar a la d'un castell feudal, culminada per un mirador.[7] L'estàtua representa «la victòria de la vida»,[3] mentres que el castell sancer és una metàfora de que la vida és un viage en barco.[4] L'entrada de la rambla no existia en el moment que es va construir el castell.[10] L'entrada principal es troba pel carrer Francisco Vidal al 638, constituïda per un gran pòrtic emmarcat per un mur cego,[7] i ha segut reconvertida per a albergar el Montecristo Restaurant-Museu.[10]

Archiu:Detalle del interior del Castillo Pittamiglio con nombre de su madre.jpg
Detall de l'interior del Castell Pittamiglio en nom de la seua mare

És impossible classificar-ho en un estil arquitectònic particular, encara que presenta algunes característiques medievals i renaixentistes.[11] Té 1300 m² de superfície, repartits en vintitrés torreones de distintes altures i cincuenta y cuatro habitacions. El torreón major té una altura de 45m, presenta una rosa dels vents i està culminat per una espasa templaria el mànec dels quals apunta cap al Castell Pittamiglio de les Flors. La torre que es troba junt al fumeral està culminada en una gàrgola d'or massiç i rajoletes dispostes a modo de rombo que tenen diamants incrustats.[12]

Archiu:Detalle del interior del Castillo Pittamiglio cazadora.jpg
Relleu de Diana la Caçadora.

A pesar de les seues grans dimensions, carix d'amplis espais com a saló central o de ball. No hi ha superfícies planes, i inclús els recobriment de fusta varien en color, forma, disposició, altures, etc. Dins del castell hi ha trentatrés portes,[7] moltes de les quals no conduïxen a res, escales trunques[11] i habitacions en formes estranyes,[7] com per eixemple les tres sales que es troben abans del recibidor. La primera sala és quadrada, la segona octogonal i l'última es troba en el torreón a on està la Victòria de Samotracia.[12] Davall s'ubica una sala circular, en vista a la plaja. El cielorraso de l'habitació té un quadrat i un círcul i hi ha una creu templaria oculta davall la taula.[10] El saló octogonal és el que pot rebre la major cantitat de persones.

Archiu:Detalle del interior del Castillo Pittamiglio nave.jpg
Detall de l'interior del Castell Pittamiglio nau
Archiu:Detalle del interior del Castillo Pittamiglio estufa.jpg
Llar de nogal en el mandala. Es pot apreciar el treball en fusta de les parets i el sostre.

Els visitants ingressen en el guia per l'entrada de la rambla. El recorregut comença pujant per una escala a la recepció. Una escala més estreta conduïx a l'habitació de llectura que té un llar de nogal i un mandala. La mateixa es troba rodejada de passadiços que permeten recórrer la casa a través de distints camins. El revestiment és majoritàriament fusta, en elements d'estil art nouveau i Arts and Crafts, en simbolisme que representen el viage de l'home a l'enteniment i la transformació dels metals i la societat. Es pot vore el bany original sense restaurar. En el terrat intern, darrere de la torre estil toscano, hi ha un relleu de la deesa Diana.[10] L'antic laboratori de Pittamiglio es troba en lo que és hui la cava major del restaurant. Sobre una porta apareix en lletres romanes el nom «Julia», en homenage a la mare de Pittamiglio, Julia Bonifacino.[13]

Existixen numeroses referències a símbols marítims que representen la via humida de l'alquímia, que era la que estudiava Pittamiglio. També es troben creus templarias, mayólicas i incrustaciones en ceràmiques per tot el castell,[12] aixina com vitralés italians. Antany existien espills en els sostres per a que els visitants es veren des de distints punts de vista.[2] No obstant, ans que la IMM prenguera possessió de l'edifici ya havien segut donados a les Germanes de Caritat Filles de María de l'Hort junt en atres peces de valor com candelabros de cristal de Murano, els mobles, 150 000 llibres[10] i totes les seues pertinences.

Durant la seua vida Pittamiglio mai va cessar de construir el castell, inspirat en els seus freqüents viages a Anglaterra i França, d'a on va adoptar com a símbol la flor de lis i com a lema «Dieu et mon droit» —Deu i el meu dret—.[13] A partir de 1996 es troba en restauració permanent.[2] Va ser obert al públic en l'any 2000.[13] En 2009 va ser restaurada la frontera que dona a la rambla, i des de 2010 s'està restaurant el dormitori de Pittamiglio, que es troba tancat al públic.[2]

Referències

[editar | editar còdic]
  1. «El Castell Pittamiglio i les seues visites diürnes i nocturnes». El País. Consultat el 1 de febrer de 2013.
  2. 2,0 2,1 2,2 2,3 2,4 2,5 Genoveva Malcuori. «Castell Pittamiglio: recorreguda per un lloc molt energizante». LaRed21. Consultat el 16 de giner de 2013.
  3. 3,0 3,1 3,2 3,3 3,4 Intendencia Municipal de Montevideo. «Castell Pittamiglio». Archivat des d'el original, el 21 d'octubre de 2012. Consultat el 10 de giner de 2013.
  4. 4,0 4,1 Molina (2005). Huerga I Fierro Editors (ed.). En honor a Hermes, pp. 561. ISBN 9788483744970.
  5. El País. «Castell Pittamiglio torna en les seues històries d'alquímia i sexe». Archivat des d'el original, el 11 de març de 2011. Consultat el 16 de giner de 2013.
  6. Shaní Gerszenzon. «El castell fantasma de Pittamiglio, un alquimiste en la Rambla de Montevideo». El Correu Gallego. Consultat el 16 de giner de 2013.
  7. 7,0 7,1 7,2 7,3 7,4 L'Espectador. «El castell Pittamiglio: la materialisació d'una “gran locada admirable”». Consultat el 10 de giner de 2013.
  8. Revista Raïls.Consultat el 16 de giner de 2013.
  9. Carriquiry, Andrea (2003). Relevamiento d'Infraestructura Cultural - Programa Polítiques Culturals: Estat i Societat Civil, CEIL/FHCE/UDELAR, Edicions Trilce, pp. 16. ISBN 9789974323292.
  10. 10,0 10,1 10,2 10,3 10,4 Burford, Tim (2010). Bradt Travel Guide Uruguay (en anglés), Bradt Travel Guides, pp. 129. ISBN 9781841623160.
  11. 11,0 11,1 LaRed21. «L'enigmàtic Castell Pittamiglio». Consultat el 24 de giner de 2013.
  12. 12,0 12,1 12,2 RestaurantMontevideo. «Montecristo, restaurant i castell». Consultat el 14 de giner de 2013.
  13. 13,0 13,1 13,2 Revista Américas.62(5)Consultat el 1 de febrer de 2013.