Castell-palau d'Alacuás
.jpg){kind=link}
El castell-palau d'Alacuás, castell de les Quatre Torres o palau dels Aguilar és una de les mansions nobiliarias impulsades en l'época de decadència feudal d'el XVI. Està situat en Alacuás (província de Valéncia, Espanya).[1]
És un palau-castell de característiques residencials, en artesonados en les estàncies, azulejería i disposicions ornamentals i importants elements arquitectònics que anuncien el Renaixença. Carix, no obstant, de signes exteriors, com era habitual en aquella época en que primaven la fortalea i capacitat de defensa.
Està declarat com a edifici artístic el 21 d'abril de 1918, i be d'interés cultural l'1 de decembre de 1999.
Història
[editar | editar còdic]Una volta realisada la conquista del Regne de Valéncia pel monarca Jaime I l'any 1238, est va procedir en suma llarguea a recompensar als cavallers que li havien acompanyat i prestat ajuda. Un d'ells va ser Bernat de Castelló, procedent de Catalunya, al com, en premi als seus servicis, li va concedir el Rei per a ell i els seus el lloc d'Alacuás, pròxim a Valéncia, en tots els seus drets.
Des de l'any 1373 la família Vilaragut va retindre el señorío d'Alacuás, durant casi cent anys i que, segons els restants trobats pels arqueòlecs, va residir en una primera edificació construïda en el XIV. Diversos propietaris varen tindre la possessió del señorío a lo llarc dels següents anys, fins que en les primeres décades d'el XVI, Jaime García d'Aguilar, cap d'una família de juristes que varen ocupar càrrecs rellevants durant l'época del rei Juan II d'Aragó, va prendre possessió en la plaça d'Alacuás l'any 1501.[2]
Successivament, durant el XVI, gràcies a l'increment en les rendes de la família, es construïx el Castell-Palau dels Aguilar, quedant dissenyada la visió general del Castell que nos ha aplegat de l'estructura tant exterior com a interior. A la mort de Jaime García, el señorío passa en herència als seus fills varons quedant en mans de Lluís Pardo de la Casta, net de Jaime, en quedar com únic hereu.
Durant els primers anys d'el XVII, els Pardo de la Casta, veen com la seua situació socioeconòmica anava en descens, i varen trobar com a eixida el servici a la monarquia per mig de la carrera militar en els territoris en presència espanyola, com el del Ducado de Milà. Félix Pardo de la Casta, hereu de les propietats d'Alacuás, pronte es va integrar en la ciutat de Cremona i, poc despuix d'aplegar, es va casar en Margherita de Lodi, filla d'una de les famílies riques de la regió. D. Félix va ser governador i castellà de Cremona durant tretze anys i, gràcies al seu matrimoni i al seu càrrec, va ocupar un lloc rellevant en la ciutat, convertint-se en un important mecenes artístic que, finalment, consolida a Cremona la branca italiana de la família Pardo de la Casta-Manfredi.[3]
A diferència dels seus familiars que ho havien precedit, Félix Pardo de la Casta va residir fins al final de la seua vida en Cremona i mai va tornar a Alacuás. Va morir en 1688 i la seua filla, Margarita Pardo de la Casta, es va casar en el marqués Gian Battista Manfredi, transmetent als seus hereus els drets sobre el señorío d'Alacuás que, d'esta manera, quedarà unit a la família italiana gestionant-se per mig d'administradors en plens poders, fins a la desaparició dels señoríos jurisdiccionals en el XIX. El seu últim propietari noble va ser el marqués de la Casta i de Manfredi, baró de Bolbaite, qui ho va vendre en el XIX. Esta alienació va ser feta a favor de particulars sense categoria senyorial. A partir d'ací, el castell i totes les seues terres varen estar subjectes a una série de transformacions i aprofitament que varen anar en detriment del bon estat i conservació d'este edifici.[3]
A principis d'el XX la propietat del Castell va passar per diversos titulars. Entre ells, destaca la figura de Juliol Giménez Llorca, qui va vendre el castell a Vicente Gil Roca, empresari que volia derribar-ho.[4]
Va aplegar la notícia del derribe del castell a el "Centre de Cultura Valenciana", entitat que va fer una crida en 1918 a tots els artistes, arquitectes i erudits valencians, animant-els a reproduir i recopilar directament d'este edifici, dibuixos, fotografies, plans, senyes i notícies, a fi de juntar un material i traure-ho a la llum per mig de la seua publicació, tot açò per a evitar el derribe del castell. La crida va tindre una important resposta en tota classe de materials gràfics i senyes històriques, per la qual cosa es va poder realisar en 1921 la publicació d'un menut llibre titulat "El Palau Senyorial d'Alaquàs", de José Manuel Cortina Pérez i Vicente Ferrán Salvador en que s'arreplega el primer estudi sobre l'edifici. Gràcies a les diferents protestes i gestions, com la de Mariano Benlliure que, a través de la Real Acadèmia de Belles arts de Sant Fernando de Madrit, es va conseguir que el 26 d'abril Alfonso XIII firmara una Real Orde segons la qual l'edifici era declarat Monument Històric Artístic Nacional i es paralisava el seu derribe.[4]
A pesar de la paralisació, l'any 1928, la torre nort-oest va ser derruïda, ya que amenaçava caure sobre algunes cases de les afores.[5]
Durant els primers anys d'el XX el palau va ser propietat de Vicente Gil Roca. Qui en fallir ho deixa en herència a la seua família en diferents particions, que progressivament va ser adquirint la família Lassala. En 1922 va ser llogat per la Sra. Isabel González de Lassala, fins a l'any 1940 en que va ser adquirit per la mateixa família Lassala.[6]
El primer ajuntament democràtic en abril de 1979, presidit per Albert Taberner, va iniciar un llarc procés que tenia com a objectiu la recuperació del castell com a espai públic, i es va exigir a la família Lassala un horari mínim d'obertura al públic i es va plantejar ya la primera hipòtesis de compra per part de l'Ajuntament.[7]
En 1999, l'Ajuntament d'Alacuás inicia les gestions necessàries per a definir l'us públic del Castell en independència de la titularitat. En el ple de la corporació del 13 de juny de 2002 es produïx l'aprovació de l'expropiació del castell i la solicitut a la Generalitat Valenciana de l'aprovació per a poder ocupar urgentment l'edifici. El Consell de la Generalitat dona la seua aprovació el 19 de novembre. Finalment 3 de giner de 2003, en el respal i l'aprovació de totes les administracions públiques, l'Ajuntament conseguix l'ocupació del monument i despuix de sigles de propietat privada, el monument passava a mans públiques.[7]
El 28 de febrer de 2003 es varen obrir al públic per primera volta les portes del castell a tots els ciutadans i ciutadanes, portant-se a terme diferents activitats culturals com a concerts o exposicions, entre atres activitats. La mostra que va inaugurar la série d'exposicions va ser "Picasso en el Castell", complementada en una programació teatral i musical, com l'oïment del Stradivarius el Cremonese de 1715 cedit excepcionalment per Cremona, ciutat hermanada en Alacuás.[3]
L'ajuntament de la localitat ha seguit un Pla Director del Monument i el Proyecte de Rehabilitació i restauració per al castell, aixina com dels seus artesonados i elements ceràmics. Aixina durant l'eixecució este pla s'han trobat importants troballes com a ceràmica ornamental desconeguda en la localitat i de gran valor. La rehabilitació, terminada el 19 de març de 2007, va implicar la reconstrucció de la quarta torre que va perdre a principis d'el XX. En l'actualitat el castell és un centre cultural, en varis servicis com el Centre de Formació Permanent d'Adults Enric Valor, la sèu valenciana de la Fundació Ernest Lluch i una biblioteca.[8]
L'any 2018 es varen recuperar rajoletes gòtiques del castell d'Alacuás que anaven a ser venuts per internet.[9]
Descripció tècnica
[editar | editar còdic]S'assenta sobre un solar quadrat de 38,90 metros de costat, per lo tant la seua superfície és de
1513 m². Dispon de pòrtic en forma de claustre i gran pati central, verdader pulmó de l'edifici. La porta principal, el zócalo i els quatre cantons del castell s'han construït en blocs de sillería, de molt variable condició a la del restant de l'edifici, la qual cosa fa sospitar que en la construcció es varen aprofitar restants d'anteriors edificis que haurien estat situats sobre el mateix solar en el que va ser alçat l'actual castell.[8]
Quatre són les plantes de les que consta l'edifici:
El pis baix
[editar | editar còdic]Està en gran part per baix del nivell dels carrers perifèrics, constituint un semisótano a on tenien emplaçament les caballerizas, almazaras, alfarjes i cellers. Entre els elements més importants d'esta planta figuren la senzilla escala que dona accés a la nayeta, tota ella construïda en blocs de sillería, i també el artesonado del vestíbul i el pòrtic.
Nayeta
[editar | editar còdic]S'aprecia l'importància de les dependències d'esta planta per la riquea, delicada talla d'algunes de les portes de comunicació interior, pels artesonados que formen el sostre i per la característica disposició dels seus finestrals.
Principal
[editar | editar còdic]A esta planta corresponen les dependències més nobles i importants del castell, a les que únicament s'accedix per l'inacabada escala principal. Són de gran delicadea els arcs ogivals i columnates que l'integren en la galeria del pati.
Trobem en esta planta l'accés a la enrejada tribuna que sobre l'iglésia de l'Asunción té oberta el castell en el gros del seu mur, testimoni del patronat que eixercien els senyors d'Alacuás sobre la citada iglésia. En la frontera oest es troba la gran dependència, que ben va poder ser el menjador principal i la cuina, en el seu enorme fumeral.
Finalment, en la frontera este es troba l'accés al saló principal, el de major amplitut; l'altura del seu sostre alcança els 7,33 metros, està cobert per un ric i impressionant artesonado. També podem contemplar rics artesonados en les diferents dependències d'esta planta del castell.
Quarta planta
[editar | editar còdic]Destinada a graners i dependències per als sirvientes, es troba en l'actualitat totalment desmantellada. Sobre esta quarta planta s'eleven els quatre torreones almenados (un d'ells reconstruït en l'actualitat), que flanquejant l'imponent mole del castell alcancen l'altura aproximada de 25 metros.
Si escassos són els restants de manyaneria que s'han pogut trobar, encara més escassos són els de ferreteria, no obstant cal destacar els penells, iguals en el seu traça i coronades per una creu, que a través del temps seguixen en peu sobre les almenas de les seues torres.
Fer menció especial dels importants restants d'azulejería ogival, mudéjar i renaixentiste en els seus sols, que encara podem admirar, els quals testimonien l'existència d'alguna construcció anterior al castell i el llarc periodo que es va invertir en l'edificació d'este.
Junt en el Castell d'Albalat dels Sorells és l'edifici senyorial més important de la comarca l'Horta de Valéncia o del àrea metropolitana de Valéncia.
Ruta de la Seda
[editar | editar còdic]Esta indústria artesanal també va formar partix faltar de les diverses activitats que els nostres antepassats portaven a terme en Alaquàs. Els anys d'ocupació musulmana d'este territori no podien resultar aliens a la producció d'un ben tan significatiu de la seua cultura. Ni la rendició de Balansiya a Jaime I ni la posterior expulsió dels moriscos varen interrompre la producció de seda en Alacuás. Els todopoderosos velluters, gremi clau en la construcció de la Llonja de la Seda de la ciutat de Valéncia, que varen donar riquea i esplendor al Regne valencià, també es varen sortir de matèria primera d'esta Vila. Hi ha molts eixemples a lo llarc dels anys que acrediten l'existència de les moreres en els camps, la crío d'orugas parar fer la seda, i la seua venda als velluters valencians. Vassalls i senyors varen tindre importants ingressos d'este cultiu i la seua transformació, i aixina mateix el Castell Palau va ser un centre productor.[10][11]
Rehabilitació Integral (2005-2007)[8]
[editar | editar còdic]L'any 2005 es va iniciar el proyecte de rehabilitació en l'objectiu de consolidar les estructures del monument.
Els artesonados han recuperat el seu aspecte original eliminant totes les capes de pintura plàstica afegides a lo llarc del temps i per a reforçar-els es va colocar un forjat nou en la planta superior en voltons de ferro que realisen la funció de reforç. Les zones més deteriorades dels artesonados re varen restituir tal i com serien en el XVI i es varen aplicar tractaments específics per a la restauració i protecció.
Es varen traure a la llum els grafitis dels sigles XVII i XVIII catalogats detalladament en reproduccions de barcos fets, entre uns atres, possiblement per pintors que haurien format part de les tripulacions dels barcos.[12]
En el pati es varen restablir tots els vans de la configuració original, eliminant del conjunt els emmarcats neogóticos afegits a les finestres del pati pels anteriors propietaris per a no generar un fals històric.[13]
El paviment ceràmic encara conservat es va restaurar i va consolidar per a garantisar la seua conservació. El Director del Museu Nacional de Ceràmica i Arts Suntuarias González Martí, Jaume Coll, va catalogar un total de 275 tipologies; les més importants les trobem “in situ” en les diferents sals. La major part del paviment que es trobava en la galeria, que va desaparéixer desgraciadament durant els anys previs a prendre l'Ajuntament la propietat de l'edifici, va ser reemplaçat per un nou paviment que respecta els colors de les rajoletes del castell d'el XVI, típicament renaixentistes, de les diferents sales de la planta noble.[14]
La recuperació del terrat superior va propiciar un nou espai, que en les quatre sales formen el conjunt destinat a les noves instalacions del Centre Públic de Formació de Persones Adultes “Enric Valor” d'Alaquàs. Una recuperació de gran importància va ser la de l'escala principal al seu lloc primitiu, adossada en el pati, com marquen els cànons renaixentistes, eliminant l'escala impròpia que a mitan d'el XX s'havia construït en l'entrada principal de l'edifici i que restava funcionalitat a les dependències adjacents, trencant el pas directe des del pati.
La reforma va ser concebuda per a fer del Castell un espai d'us cultural i formatiu obrint totes aquelles zones que no estaven en bon estat per a fer de l'edifici un espai per a la ciutadania.
Es varen recuperar nous espais com a sales d'exposicions.
La planta noble, ara 'Sala La Nova', és la més important de totes les sales expositives per a albergar les coleccions d'art més destacades que apleguen al Castell.
La 'Sala La Torre,' ubicada en la nayeta, està equipada per a acollir exposicions de diferents continguts.
La sala del semisótano, ara Sala Vilaragut, està equipada i destinada per a exposicions, quedant configurada en tres nivells, l'últim d'ells és el aljibe, espai visitable que servia antigament com a depòsit d'aigua.
La 'Sala de la Xemeneia' és una amplia sala convertida en un espai polivalent, preparada per a acollir conferències, proyeccions audiovisuals i actes públics.
La 'Sala 28 de Febrer', que commemora el dia en que es va obrir al públic el Castell, és ara un nou espai per a exposicions i actes culturals diversos.
La 'Sala Cremona', denominada aixina en motiu de l'agermanament entre Alacuás i Cremona, és una per a la celebració de qualsevol tipo d'actes per l'estructura diàfana que té.
La rehabilitació es va produir en aportacions econòmiques del Govern central en 2,4 millons d'euros, del 1% cultural dels ministeris de Foment i Cultura, del ministeri d'Administracions Públiques, 2,2 millons de fondos Feder i 450.000 euros de la Generalitat Valenciana.[15]
Noves funcions
[editar | editar còdic]A la finalisació de la reforma del Palau-Castell el 19 de març de 2007, molts espais varen vore modificades les primitives i desactualizades funcions, com la biblioteca, a on estaven les antigues caballerizas, dotada en tot un conjunt de fonts bibliogràfiques de l'història local d'Alacuás, de la Renaixença valenciana i del Castell d'Alacuás i, ademés, dels diferents estudis del Pla Director, portats a terme abans de la restauració. Està orientada sobretot a l'investigació, pero també a la difusió del patrimoni bibliogràfic i artístic com a centre dinamizador del fondo local en una tasca clarament didàctica, per als centres educatius, colectius i associacions culturals locals.
En la nayeta, la denominada Sala La Torre, s'ha habilitat per a un espai d'exposicions i ha permés també la creació d'un espai per a ubicar la sèu valenciana de la Fundació Ernest Lluch i les activitats més importants.[8][16]
Referències
[editar | editar còdic]- ↑ (2009) «Alaquàs», Gran Enciclopèdia Temàtica de la Comunitat Valenciana, Editorial Prensa Valenciana.
- ↑ . «La biblioteca de don Jaime García d'Aguilar. La trayectòria intelectual d'un juriste valencià en el sigle XV». quaderns. alaquas. org, 2007.
- ↑ 3,0 3,1 3,2 «Història – Castell d'Alaquàs».
- ↑ 4,0 4,1 «El Castell d'Alaquàs ha segut espoliat durant els dos últims sigles»». www. levante-emv. com. Consultat el 4 de maig de 2020.
- ↑ Va besar Ros, Adrià. ([2005]). Mirades sobre l'Horta Sud, Fundació per al Desenroll de l'Horta Sud. OCLC 433235018. ISBN 84-689-3413-5.
- ↑ «En defensa del Castell d’Alaquàs:El patrimoni d’un poble (1918)», 2010.
- ↑ 7,0 7,1 . «L’expropiació del Castell d’Alaquàs: el procés oficial i els negociacions secretes», 2013.
- ↑ 8,0 8,1 8,2 8,3 «Rehabilitació – Castell d'Alaquàs» (en és-és). Consultat el 29 d'abril de 2020.
- ↑ «Venien per internet rajoletes ceràmiques estil gòtic del castell d'Alaquàs» (en és). La Vanguardia. Consultat el 4 de maig de 2020.
- ↑ «Ruta de la Seda – Castell d'Alaquàs» (en és-és). Consultat el 29 d'abril de 2020.
- ↑ Alce EMV (ed.): «Alaquàs i Aldaya formaran part de la Ruta de la Seda» (en és).
- ↑ «Els Grafitis Històrics del Castell d'Alaquàs» (en és-és). La Linde Arqueologia. Archivat des d'el original, el 17 de juliol de 2020. Consultat el 29 d'abril de 2020.
- ↑ «Els Grafitis Històrics del Castell d'Alaquàs» (en és-és). La Linde Arqueologia. Archivat des d'el original, el 17 de juliol de 2020. Consultat el 4 de maig de 2020.
- ↑ ««El Castell d'Alaquàs ha segut espoliat durant els dos últims sigles»». Alce EMV. Consultat el 29 d'abril de 2020.
- ↑ «Castells a péntols». www. levante-emv. com. Consultat el 4 de maig de 2020.
- ↑ «Història – Castell d'Alaquàs» (en és-és). Consultat el 29 d'abril de 2020.
Enllaços externs
[editar | editar còdic]
Wikimedia Commons alberga contingut multimèdia sobre Castell-palau d'Alacuás.
- Este artícul conté una traducció derivada de «Castillo-palacio de Alacuás» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.