Casa del Labrador
La Real Casa del Labrador és una de les residències de la família real espanyola. És un palauet de recree (no d'us residencial) en estil neoclàssic, que es troba en el municipi espanyol d'Aranjuez, en la part meridional de la comunitat autònoma de Madrit.
La seua construcció va començar a finals del sigle Plantilla:SIGLO, a partir d'un disseny inicial de l'arquitecte Juan de Villanueva, que va ser transformant-se successivament en els tretze anys que varen durar les obres i reformes. El seu aspecte final es deu a Isidro González Velázquez, qui va dotar al conjunt de numerosos motius ornamentals externs. L'interior destaca per la seua decoració suntuosa, obra de Jean-Démosthène Dugourc, en la seua major part, i per les pintures de Mariano Salvador Maella, entre atres autors.
El monument depén de Patrimoni Nacional, l'organisme que gestiona els bens de l'Estat al servici de la Corona. En l'any 2001 va ser catalogat com Patrimoni de l'Humanitat, junt en atres recints històric-artístics de la localitat, inscrits en la llista de l'Unesco en el nom de Paisage cultural d'Aranjuez. Està permesa la seua visita, a partir de horaris establits.
Toponímia i història
[editar | editar còdic]La Casa del Labrador està enclavada en l'extrem oriental del jardí del Príncip. Pren el seu nom d'una antiga casa de labranza existent sobre el seu solar, l'estructura del qual va ser aprofitada parcialment per a alçar el nou edifici, ademés d'alguns elements arquitectònics, com l'escala de servici.
Es deu a l'impuls del rei Carlos IV, qui havia establit la seua residència oficial en el Real Lloc d'Aranjuez entre el 7 de giner i el 7 de juliol de cada any. Va ser concebuda no per a us residencial, sino com un lloc de recree per a jornades o excursions d'un dia, per la qual cosa no li la va dotar de dormitoris; els seus interiors són majorment salons pensats per a l'oci. Està considerada com el proyecte més personal d'este monarca.
Les obres varen donar començ en l'any 1794 i es varen prolongar fins a 1803. A lo llarc d'este periodo, poden distinguir-se tres fases de construcció. En la primera, va intervindre Juan de Villanueva, que va contar en la colaboració de dos dels seus ajudants, Antonio López i Isidro González Velázquez. En la segona, s'atribuïx a Villanueva la configuració definitiva del contenidor arquitectònic i a Jean-Démosthène Dugourc el tractament de l'espai interior. En la tercera etapa distinguida, Isidro González Velázquez va finalisar l'edifici, reformant el seu aspecte exterior en una profusa decoració.
El palauet ha segut objecte de tres grans restauracions. En 1846 l'edifici amenaçava en derrocar-se pels danys que va provocar una gran avinguda del Tajo, ya que la casa estava construïda sobre estacas en terreny movedizo. Entre 1964 i 1968, Martín Gamo va substituir els elements externs danyats per chapados de falsa pedra. En 1998 es va procedir a la segona restauració, que es va prolongar fins a l'any 2008, despuix d'intenses actuacions tant en l'exterior com en l'interior.
Pels problemes de fonamentació ya citats, l'edifici va escomençar a mostrar clavills en els seus murs, les quals podrien transmetre's als interiors, danyant les pintures murals i els entelados que ornan varis salons. La deterioració de l'estructura es va agravar en la borrasca Filomena, lo que va obligar a realisar una intervenció d'emergència, valorada en més de sèt millons d'euros, en l'objectiu de solucionar les «greus patologies en la seua estructura» que tenia el palauet per mig de, entre atres elements, l'inserció de micropilotes d'uns 25 metros de profunditat .[1][2] Les obres es varen allargar fins a l'any 2024, i es va aprofitar per a restaurar de forma integral tant els interiors com els exteriors, aixina com les peces artístiques que els decoren, realisant una rehabilitació integral del palauet valorada finalment en dèu millons d'euros.[3] El rei Felipe VI va inaugurar el palauet l'1 d'octubre de 2025.[3]
Descripció
[editar | editar còdic]Estructura i exterior
[editar | editar còdic]
L'edifici està construït en tres altures, en cobertes de pissarra, sobre rebanc eixint. És de planta rectangular i presenta dos ales laterals, flanquejades, en els seus costats interiors, per sengles arcadas. En l'espai comprés entre estos dos eixos i la frontera principal s'estén un pati, que es tanca en la part que queda lliure per mig d'un reixat i una porta de ferro forjat.
La frontera principal està arrematada en el seu punt central, a l'altura de la coberta, per un escut regio, sostingut per dos figures d'àngelés. Baix d'este, se situa una placa commemorativa de l'any de finalisació de l'obra, en la que resa la següent inscripció: Regnant Carlos IV. Any de MDCCCIII.
Pel que fa als materials de construcció, es va utilisar fàbrica de rajola en els murs i sellars de granit en els zócalos i en les arcadas. l'escayola va ser amprada en els elements ornamentals introduïts per Isidro González Velázquez.
La decoració exterior és profusa. En la segona planta, apareixen, entre els vans de la frontera principal, hornacinas en escultures d'inspiració clàssica. En la tercera, se succeïxen, en totes les fronteres, diferents relleus, que combinen motius florals i amorcillos. Els elements ornamentals es completen en busts de personalitats grecorromanas, situats sobre els terrats que coronen les arcadas i els pilars que subjecten el reixat de ferro, que dona a la frontera principal.
Interior
[editar | editar còdic]
L'interior del palauet està decorat suntuosament, a partir de materials com la seda, l'estuc, el bronze, el marbre, el vidre, el platí o les fustes nobles. L'ornamentació es deu principalment al interiorista Jean-Démosthène Dugourc i és notable l'influència francesa i italiana. l'estil Imperi és el més recurrent.
Zaguán d'entrada
[editar | editar còdic]Es troba situat en l'ala occidental de la casa.
Despuix de la restauració de l'edifici, s'ha situat en el zaguán l'estàtua sedente de María Luisa de Parma, obra en marbre blanc de l'escultor cordovés José Álvarez Cubero i esculpida en Roma en 1816. Esta escultura forma parella en l'escultura sedente de Carlos IV, de Ramón Barba, i que es troba situada en el cridat "camón" de l'escala del Palau Real de Madrit. Abdós escultures varen aplegar a Madrit el 14 d'agost de 1826, despuix de haver eixit de Roma en 1818. Durant el viage des de la capital italiana, el barco que les traslladava va naufragar front a les costes d'Arlés, sent recuperades gràcies a l'encabotament de José de Madrazo.[4] Varen permanéixer en Barcelona des de 1818 fins a 1826. Del 22 de giner al 5 de febrer de 1827 varen ser expostes en el llavors cridat Real Museu de Pintures, sent les primeres escultures que allí varen poder ser contemplades.[5][6]
Escala principal
[editar | editar còdic]L'escala principal distribuïx l'accés a les diferents plantes. Va ser realisada en 1799, seguint el model creat per Alexandre-Théodore Brongniart del Hotel Príncip Masserano, de París (França), en el que es va inspirar Dugourc en el disseny dels seus dos trams, semicircular fins al pis principal i semielíptico des d'este pis fins al segon.
Saleta d'entrada
[editar | editar còdic]Està pavimentada en taulells de porcelana del Bon Retir, les quals han anat perdent els seus colors originals en el pas del temps.
El sostre va ser pintat per Zacarías González Velázquez en escenes mitològiques.
Sala del Billar
[editar | editar còdic]La Sala del Billar, també coneguda com a Saló del Rei, descolla la colecció pictòrica sobre vistes de Madrit i dels Reals Llocs (com el propi Aranjuez i L'Escorial), ademés d'atres llocs, que consta de 93 peces. Encara es conserva el paviment original de porcelana. Els frescas dels sostres varen ser acabats en 1806 i són obra de Mariano Salvador Maella.
Galeria d'Estàtues
[editar | editar còdic]La Galeria d'Estàtues, considerada com una de les obres mestres de Dugourc, s'estén baix una volta decorada en frescas alusivos a la nit, el dia, el lucero del alba i la Via Làctea, entre atres temes. El paviment d'esta dependència està fet en marbre i integra sis fragments de mosaics romans, procedents de Mèrida (Badajoz).
En el centre de la sala es troba un rellonge monumental de bronze i marbres. Imita a la Columna de Trajano de Roma.
Sala de Companyia
[editar | editar còdic]La pau és la referència principal en els frescas de la Sala de Companyia, també denominat Saló de la Colgadura de França i Saló de la Reina María Luisa. Varen ser pintats per Maella en 1798, que va contar en l'ajuda de Zacarías González Velázquez, el seu cunyat. Menció especial mereix el titulat La deesa Cibeles oferint a la terra els seus productes.
Zacarías González Velázquez es responsabizó en solitari dels sostres de les sales de la Yeguada (1799-1800), del Tapís Doblat (1799-1800) i del Retret (1801). També va decorar la Saleta d'Entrada (1807), l'escala de servici (1802) i els lunetos de la ya citada Galeria de les Estàtues (1806).
Saló Gran
[editar | editar còdic]El Saló Gran o Saló de Ball, és el més gran del palauet en 130 m² de superfície. Este saló es va formar de l'unió de vàries sales més chicotetes en 1798.
En la volta d'este saló, Mariano Salvador Maella va representar El poder de la Monarquia espanyola en les quatre parts del món.
Destaca pels seus sederías (en motius pompeyanos), les seues llànties d'aranya franceses de bronze dorat, els seus ánforas de Sèvres i els seus mobles, entre els que cal citar un silló i una taula de malaquita d'orige rus i estil Luis XV, regal del príncip Anatole Demidoff a la reina Isabel II.
El paviment és un entarimado de fusta de roure de l'época d'Alfonso XIII.
Sala del Tapís Doblat
[editar | editar còdic]Deu el seu nom al llenç pintat per Zacarías González Velázquez entre 1799 i 1800 en el sostre que simula un tapís i que representa La súplica de Venus a Neptú. Conta en mobiliari de distints estils pero que conjuntan pel seu policromía blanca i dorada.
Gabinet de Platí
[editar | editar còdic]En el Gabinet de Platí, dominen les caobes en incrustacions de bronze i platí. Va ser terminat en 1808 i és obra dels arquitectes i interioristas francesos Percier i Fontaine. Medix uns 12 m² i tot el conjunt del gabinet va ser construït i dissenyat en França. El paviment de marbres també va ser dissenyat en França, pero va ser eixecutat en Espanya en marbres espanyols.
Vore també
[editar | editar còdic]- Neoclassicisme en Espanya
- Patrimoni artístic i turisme en la Comunitat de Madrit
- Patrimoni Nacional
- Patrimoni de l'Humanitat
Referències
[editar | editar còdic]- ↑ «Patrimoni invertirà 7 millons en rehabilitar Casa del Labrador d'Aranjuez» (en és). La Vanguardia. Consultat el 2022-10-13.
- ↑ Marmisa, Javier, i Ruiz Mata, Saúl (3 de juny de 2021): «Vídeo | Missió: Salvar la Casa del Labrador», El País. Consultat el 4 de juny de 2021.
- ↑ 3,0 3,1 «El rei inaugura la Casa del Labrador en el Real Lloc d'Aranjuez despuix d'una rehabilitació integral» (en és). RTVE.és. Consultat el 2025-10-01.
- ↑ Carlos IV, sedente
- ↑ María Luisa de Parma, sedente
- ↑ Rose, I.: Archiu Espanyol d'Art / Archive Espanyol d'Art i Arqueologia, 309, 2005, pp.59-69.
Referències
[editar | editar còdic]
- Este artícul conté una traducció derivada de «Casa del Labrador» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.