Cas Zamora
El primer intent de colp d'Estat en Veneçuela de 1992 (autodenominada Operació Zamora[1] i també conegut com a 4F) va ser un intent de prendre el poder per part del Moviment Bolivariano Revolucionari - 200, liderat per Hugo Chávez i portat a terme per un grup de militars el dimarts 4 de febrer d'eixe any contra el llavors president Carlos Andrés Pérez i es va produir en un periodo marcat per reformes de lliberalisació econòmica, intentades per a reduir el nivell d'endeutament del país i que varen provocar grans protestes i disturbis socials. La sifra oficial és de 32 fallits.[2]
La rebelió va esclatar en Caracas, Maracaibo, Valéncia i Maracay[3] i varen seqüestrar al governador del Zulia, Oswaldo Álvarez Pau.[4] L'intent golpista no va conseguir els seus objectius i els rebels es varen rendir. Entre els oficials rebels que comandaron esta maniobra es trobaven, principalment, cinc tinents coronels de l'eixèrcit: Hugo Chávez Fredes, Francisco Arias Cárdenas, Yoel Acosta Chirinos, Jesús Miguel Ortiz Contreras i Jesús Urdaneta.
Els participants en esta acció varen ser duts a presó per la seua actuació en el fet, sent la seua causa posteriorment sobreseer i llocs en llibertat durant el mateix govern de Carlos Andrés Pérez i posteriorment també durant el segon govern de Rafael Caldera.[5]
Segons l'historiador Tomás Straka «Chávez va fracassar militarment, pero va tindre èxit polític»,[6] ya que en 1998 va guanyar les eleccions presidencials.
Antecedents
Polítics i econòmics
- Artícul principal → Recessió econòmica en Veneçuela (1983-1998).
Veneçuela havia gojat d'un periodo d'estabilitat econòmica i social que era notable en Amèrica Llatina en les décades de 1960 i 1970. Dita estabilitat estava basada en la quantiosa entrada de divises estrangeres producte de la venda de petròleu i en el allineament polític en els Estats Units, principal soci comercial del país. Vàries circumstàncies varen produir una caiguda internacional dels preus durant els 80's i els governs de Luis Herrera Campíns i Jaime Lusinchi es varen mostrar incapaços de diversificar l'economia veneçolana, fortament depenent del petròleu. Adicionalment, polítiques internes no encertades portades a terme per abdós governs varen ser deteriorant la calitat de vida de la població: el model rentista petroler –abans exitós– escomençava a colapsar i front a una nova realitat mundial, Veneçuela va escomençar a transitar un llarc camí de crisis econòmiques.
Carlos Andrés Pérez, que en el seu primer govern (1974-1979) va conseguir un gran creiximent econòmic, retorna a l'escena política dèu anys despuix, portant dit aval: açò li va valdre resultar guanyador en les eleccions de 1988, en una considerable majoria que esperava resolguera la forta crisis econòmica. No obstant Pérez, en polítiques diametralment opostes a les del seu primer govern, aplica un programa d'ajusts macroeconòmics preconisat pel Fondo Monetari Internacional (el cridat Gran Virage).[7]
Este programa incloïa, entre atres aspectes, la lliberació de preus controlats per l'anterior administració, principalment de la gasolina, pero la seua aplicació immediata no va fer sino supostament profundisar els problemes de la majoria de la població.[8] Les conseqüències socials no es fan esperar: en Caracas, en febrer de 1989 es produïxen intensos disturbis, saquejos a gran escala, protestes i una subsegüent repressió militar, coneguda com el Caracazo. Ademés de la crisis econòmica, estos fets demostraven l'existència d'una latent pero molt forta crisis social: est va ser el germen de l'intente golpista de 1992.[9][10]
Ideològics
- Artícul principal → Partit de la Revolució Veneçuelana.
Varis participants en el colp d'Estat varen formar part del Partit de la Revolució Veneçuelana (PRV), fundat pel exguerrillero Douglas Bravo, qui va concebre l'estratègia d'infiltrar les Forces Armades veneçolanes com a requisit per a la pren del poder en Veneçuela.[11] En 1982 es va fundar el EBR-200 (Eixèrcit Bolivariano Revolucionari - 200), posteriorment renombrado Moviment Bolivariano Revolucionari - 200 en 1989, per l'incorporació de civils despuix del Caracazo.[12]
Història
Preparació
Segons el capità Joaquín Suárez, l'operació va escomençar a gestar-se a mitan de 1989.[13]
El exmembre del Buró Polític del PRV i exfundador del Moviment Polític Ruptura Kléber Ramírez Rojas va declarar: «Cap a mediats de novembre de 1991 en una reunió presidida pel comandant Chávez (...) es va decidir crear una comissió redactora dels documents fonamentals per a l'instalació d'un nou govern. Eixa comissió em va ser encomanada presidir-la, per lo que vaig treballar intensament en això».[11]
Chávez tenia el respal de prop del 10% de les forces militars. Inicialment planejat per a ser eixecutat en decembre de 1991, Chávez va retardar el colp del MBR-200 fins a les primeres hores de l'anochecer del 4 de febrer de 1992.[14]
Segons Pablo Medina, l'1 de giner de 1992 es va reunir en Chávez, Arias Cárdenas i Kléber per a discutir la conformació d'una Junta de Govern, integrada per cinc civils i quatre militars, entre uns atres, José Vicente Rangel, Abdón Vives Terán, Andrés Velásquez, Luis Miquilena i Manuel Quijada.[11] El excomandante de l'Eixèrcit Carlos Juliol Peñaloza va escriure, per la seua banda, que el pla era matar al president Pérez en cas de ser capturat, i que la Junta pretenia instalar a Rafael Caldera com a president.[15]
Chávez i l'exministre de Defensa Ochoa Antich varen conversar en Mèxic en 1996. Ochoa va declarar posteriorment respecte a la trobada: «... Em va dir que havia ordenat que se'm respectara la vida. Li vaig dir: 'Chávez, això vol dir que si m'haguera resistit, m'hauries matat'. I ell em va contestar: 'Eixe haguera segut el seu problema'».[13]
Intent de colp d'Estat
En l'intent de colp militar varen participar 5 tinents coronels com a caps visibles del moviment, seguits de 14 majors, 54 capitans, 67 subtenientes, 65 suboficials, 101 sargents de tropa i 2056 soldats allistats.[16][17] Els participants, pertanyents a 10 batallons, formaven part de les guarnicions militars dels estats Aragua, Carabobo, Miranda, Zulia i el Districte Federal, i varen ser dirigits pels jóvens oficials encapçalats per Hugo Chávez Fredes i Francisco Arias Cárdenas, aixina com també Yoel Acosta Chirinos, Jesús Urdaneta i Jesús Miguel Ortiz Contreras. Este grup formava part d'una organisació coneguda com Moviment Bolivariano Revolucionari 200 (MBR-200), en una ideologia política influenciada pel pensament de Simón Bolívar. En Zulia, Arias Cárdenas va seqüestrar al governador Oswaldo Álvarez Pau.[4]
La movilisació militar es va iniciar el dilluns 3 de febrer, quan Pérez retornava del Fòrum Econòmic Mundial de Davos, Suïssa.[3]
Diosdado Cabell va liderar un grup de quatre tancs per a atacar el Palau de Miraflores i estava encarregat de les antenes que garantisarien la comunicació entre els alçats, pero que mai varen funcionar.[18][19] L'assalt al Palau Presidencial es va iniciar a les 12 de la mijanit del dimarts 4 de febrer. Al mateix temps militars al mando de Miguel Rodríguez Torres varen assaltar la Residència Presidencial (La Casona) i atres importants ciutats del país. Els enfrontaments varen ser intensos en alguns casos.[20] Carolina Pérez, filla menor de CAP, va dir: «Nos varen atacar d'una forma cruel i terrible per més de quatre hores».[21]
El ministre Andrés Eloy Blanco Iturbe va ser l'encarregat de preparar la cadena presidencial de CAP en VTV en coordinació en el ministre de Comunicació, donant orde al general Cavaller: «Va a evitar que eixes antenes caiguen en mans dels conspiradores i si no pot, tombe-les». Per petició dels militars lleals al govern, Blanco es va dirigir en un vehícul oficial camuflat al Palau de Miraflores. En el camí es varen topar en una tanqueta, d'a on va eixir un soldat rebel, que va apuntar a Blanco i ho va obligar a identificar-se, lo que va terminar en l'assessinat del soldat per part d'un dels conductors del vehícul oficial. Quan va aplegar a Miraflores la situació estava controlada i l'intent de colp aplacat, encara que el palau estava ensanguinat i en numeroses marques de dispars. Blanco va rebre als representants del govern allí, incloent al president CAP, qui va fer la cadena presidencial en tots els canals, menys en Radi Caracas Televisió (RCTV). El president del canal, Marcel Granier, i Eladio Lárez, ho varen contactar per a demanar-li disculpes per no haver-se unit a la transmissió; Blanco, per la seua banda, va declarar en una entrevista en 2023 que dubtava dels arguments i intencions d'estos.[22]
Rendició
Fracassat l'intent de pren de la ciutat capital, Caracas, els insurgents es varen rendir luego que les guarnicions de l'interior del país anaren recuperades per les forces del govern constitucional.
El capità Joaquín Suárez va cridar des del Despaig Presidencial al ministre de Defensa de Pérez, Fernando Ochoa Antich, i li va dir que s'anaven a rendir.[13] Despuix de rendir-se i ser detingut per la DISIP, Hugo Chávez va declarar als mijos:[23]
Resposta governamental
Pérez es va instalar en Miraflores per a instalar un Consell de ministres. Prop de la mijanit Pérez es va dirigir a la nació, fent un atre mensage cap a les 5 AM.[23] El mandatari nacional va decretar la suspensió de les garanties constitucionals,[24] la qual tenia que ser discutida pel Congrés al sendemà, i va rendir homenage als militars abatuts defenent el Palau Presidencial.[25]
Participants
Va haver quatre líders, 5 tinents coronels, 14 majors, 54 capitans, 67 subtenientes, 65 suboficials, 101 sargents de tropa i 2.056 soldats allistats.[23] Ademés, va estar Douglas Bravo.[26]
Reaccions
Veneçuela
- Artícul principal → Discurs de Rafael Caldera de 1992.
La població no va manifestar el seu respal al govern, i tampoc va eixir als carrers a recolzar el colp d'Estat com ho demanaven els militars golpista.[2] Els partits polítics, aixina com la Confederació de Treballadors de Veneçuela (CTV) i Fedecámaras varen recolzar el sistema democràtic.[23]
En esta reunió, l'expresident i senador vitalici Rafael Caldera va trencar l'unanimitat que existia entre els parlamentaris, que recolzaven al Poder Eixecutiu, per a criticar la situació del país i desestimar l'interpretació de magnicidi que defenia Pérez.
Comunitat internacional
L'alçament va ser condenat perː[27]
- Plantilla:Cubaː Fidel Castro va condenar l'intent de colp d'Estat, donant-li el seu respal públic a Carlos Andrés Pérez, en qui tenia una bona relació.[28]
- Plantilla:Unió Europea
- Plantilla:Flagu
- Plantilla:Flagicon image Plantilla:OEA
- Plantilla:Flagu
Repercussió històrica
Segon intent de colp d'Estat de 1992
- Artícul principal → Segon intent de colp d'Estat de Veneçuela de 1992.
Un segon intent de colp d'Estat el dumenge 27 de novembre del mateix any; durant el qual els golpista varen aplegar a prendre les instalacions del canal de televisió estatal Veneçuelana de Televisió, bombardejar alguns edificis públics, tals com el Palau de Miraflores, el Ministeri de Relacions Exteriors, i l'aeroport La Carlota. La intentona va ser derrotada pero una volta més va contribuir a millorar la ya desacreditada image del President. La majoria de militars golpista varen fugir a Perú, en qui el Govern veneçolà va trencar relacions diplomàtiques despuix de l'autogolpe d'Estat de Perú de 1992, a on varen ser rebuts per Alberto Fujimori en calitat de presos polítics en abril.[29]
Sobreseïment d'Hugo Chávez i demés involucrats
Els militars involucrats varen ser jujats i trobats culpables de rebelió. Tres dels quatre candidats en més vots en les Eleccions Presidencials de 1993 varen oferir donar-li amnistia als participants del 4F.[6] Alguns varen ser sobreseer, atres daus de baixa i el restant encarcerats, per a despuix ser finalment sobreseer pel governe de Caldera el dumenge 27 de març de 1994. Este lo va fer per a tindre una aliança en grups polítics d'esquerra que varen recolzar el colp i aixina mantindre el seu govern. Entre els sobreseer es trobava Hugo Chávez.
Auge del chavisme
- Artícul principal → Revolució bolivariana.
En l'image pública de Pérez desacreditada per les reformes econòmiques mampreses, descrèdit promogut per visions izquierdista, luego que la proposta econòmica de Pérez tenia una visió lliberal, i l'esclat social del Caracazo, atres polítics varen escomençar a desafiar la seua autoritat, posant en perill el sistema democràtic en el país que va donar pas al chavisme en 1998.
Este event va transformar radicalment la vida política veneçolana, incorporant nous actors en l'escena: d'estos quatre protagonistes, el primer va ser President de la República des de 1999 fins a 2013. Arias Cárdenas també ha incursionado en política. En les eleccions presidencials de 2000 Chávez i Arias Cárdenas varen monopolisar el 97% dels vots totals.[30] Diosdado Cabell va ser president interí en 2002.
Reivindicació i celebració del 4F
Hugo Chávez i Nicolás Maduro varen reivindicar l'intent de colp del 4 de febrer i ho varen tornar una efeméride. Segons l'historiador Tomás Straka, una de les conseqüències històriques del 4F ha segut el regrés del golpisme com a possibilitat política en Veneçuela.[6]
Anàlisis
El mensage televisiu en el qual Hugo Chávez va anunciar la seua rendició va ser, segons l'escritor colombià Gabriel García Márquez, «el primer de la seua campanya presidencial».[31]
Segons Tuli Hernández, el senador i futur president Ramón J. Velásquez va comentar poc despuixː[32]
L'exministre de Defensa, Fernando Ochoa Antich, va declarar que «han volgut presentar a Chávez com l'héroe del 4 de febrer, pero el seu batalló devia haver atacat Miraflores junt als tancs. Es va atrassar i no va atacar, va passar per Miraflores pero es va anar al Museu Militar. No va enviar a cap pilot a combatre. Si Chávez ataca Miraflores, haurien capturat al President».[13]
L'historiador Tomás Straka va escriure que «Chávez va fracassar militarment, pero va tindre èxit polític», ya que en 1998 va guanyar les eleccions presidencials.[6]
En la cultura popular
- El director de cine veneçolà Carlos Azpurúa, va filmar la película Va Amanecer de colp, basada en els acontenyiments de la intentona golpista.
- En la série de televisió El Comandant, es recrea el 4F en el primer capítul.
Vore també
Referències
- ↑ «4 de febrer de 1992». Fundació Empreses Polar. Diccionari d'Història de Veneçuela (Miriam Kornblith).
- ↑ 2,0 2,1 . Informe 21. Archivat des de l'original, el 29 d'abril de 2020.
- ↑ 3,0 3,1 María Emilia Hassan. «A 25 anys del Fallanc colp d'Estat en Veneçuela per part de Chávez». Institut de Relacions Internacionals de l'Universitat Nacional de La Plata.
- ↑ 4,0 4,1 Jordan Flores (18 d'abril de 2024). «Dònes en la política veneçolana: lita Aniyar de Castro». El Diari.
- ↑ «Mor Rafael Caldera, el president que «va perdonar» al golpista Chávez». ABC. 26 de decembre de 2009. Consultat el 9 de febrer de 2019.
- ↑ 6,0 6,1 6,2 6,3 Moleiro, Alonso (2022-02-04). «30 anys del 4-F, el colp d'Hugo Chávez que va canviar el destí de Veneçuela». El País.
- ↑ Vinogradoff, Ludmila. «Carlos Andrés Pérez anunciara severes mides d'ajust econòmic en Veneçuela», El País, 1989-01-15. Consultat el 2022-05-07 (en es).
- ↑ «Quins són les conseqüències del Paquetazo» (en es). Notilogía (2016-02-19). Consultat el 2022-05-07.
- ↑ Martínez Meucci, Miguel Ángel«Colps d'Estat en Veneçuela durant el periodo 1989-2004: Evolució del conflicte i context sociopolític».Anàlisis polític nº 64, Bogotà, setembre-decembre, 2008: págs. 3-21.: 7.
- ↑ «4 de febrer de 1992». Fundació Empreses Polar. Archivat des de l'original, el 22 de giner de 2005. Consultat el 28 de maig de 2005.
- ↑ 11,0 11,1 11,2 Andrés Eloy Milano Chávez (Octubre de 2004). «RUPTURA CONTINENTAL ¿UNA CLAU PER A ENTENDRE ELS SUCCESSOS DEL 4 DE FEBRER DE 1992?». Facultat d'Humanitats i Educació de l'Universitat Central de Veneçuela.
- ↑ Granell, Franz Manuel von Bergen (2018-06-15). Auge i decliu de l'hegemonia chavista (en es), AB Edicions. ISBN 978-84-17014-55-1. Consultat el 2024-02-06.
- ↑ 13,0 13,1 13,2 13,3 «"Un fracàs militar, un èxit polític": 2 visions opostes del colp d'Estat fallanc que va crear la figura d'Hugo Chávez fa 30 anys», BBC News Món, 5 de febrer de 2017 (en es).
- ↑ Gott, Richard(2005).«Hugo Chávez and the Bolivarian Revolution».Vers.Consultat el 2006-01-21.
- ↑ Antonio Maria Prim (16 de febrer de 2015). . El Nou Herald. Consultat el 17 de febrer de 2015.
- ↑ JIMÉNEZ, I., Els colps d'Estat des de Castro fins a Caldera, Centralca, Caracas, 1996. p. 133.
- ↑ Biografia d'Hugo Chávez Fredes. Fundació CIDOB. Consultat el 08/10/2008.
- ↑ Forero, José de Còrdova and Juan. «Venezuelan Officials Suspected of Turning Country into Global Cocaine Hub», Wall Street Journal, 2015-05-18. Consultat el 2022-08-09 (en en-us).
- ↑ «Diosdado, el poder darrere del poder en Veneçuela». El Temps (2015-05-20).
- ↑ «Ataque a la Casona». Archivat des de l'original, el 10 de giner de 2014.
- ↑ «"Per ara": 30 anys de la rendició que va catapultar a Chávez despuix d'un colp fallanc». France 24 (2022-02-03).
- ↑ Tony Frangie Mawad (2023-02-07). «4-F: "Cony, Eladio ¿a quí li vas a contar tu eixe conte?"». L'Estímul.
- ↑ 23,0 23,1 23,2 23,3 «¿Qué va passar en Veneçuela el 4F, el primer intent de colp d'Estat de 1992?». Notimérica.
- ↑ Vinogradoff, Ludmila. «Suspeses les garanties en Veneçuela despuix del fracàs d'un cruent colp militar», El País, 1992-02-05 (en es).
- ↑ «VAREN SUSPENDRE LES GARANTIES». El Temps (1992-02-05).
- ↑ «Va morir el polític i exguerrillero veneçolà Douglas Bravo». Tal Com (2021-01-31).
- ↑ «Veneçuela Crushes Army Coup Attempt», The New York Times, 1992-02-05. Consultat el 30 May 2014.
- ↑ «“Els cubans són els artífexs del frau electoral en Veneçuela”». El País (7 de novembre de 2013). Archivat des de l'original, el 12 de febrer de 2021.
- ↑ Márquez, Laureano (2018). Historieta de Veneçuela: De Macuto a Madur, p. 142. ISBN 978-1-7328777-1-9.
- ↑ Aznárez, Juan Jesús. «Guerra sense quarter entre les dos cares de la revolució bolivariana», El País, 2000-07-28. Consultat el 2022-01-06 (en es).
- ↑ «Cóm era la Veneçuela en la que va triumfar Chávez fa 20 anys (i en qué s'assembla a l'actual)», BBC News Món (en es).
- ↑ Ramón Guillermo Aveledo (2025-03-24). «Ramón J. Velásquez, venezolanidad integral» (en es). L'Estímul.
Enllaços externs
- Mensage del president Carlos Andrés Pérez a raïl del 4F (1992) en YouTube
- Documental del colp 1992 - CAP 2 Intents 16/4/2020 entrevista a varis personages de l'época. Temps 1h:39min
- Detallada resenya dels successos per la Fundació Polar.
- Decrets del Govern Provisional supostament previst pel colp estat del 4 de febrer de 1992
- Este artícul conté una traducció derivada de «Primer intento de golpe de Estado en Venezuela de 1992» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.