Cartularis de Valpuesta
Els Cartularis de Valpuesta són una série de documents del XII que, a la seua volta, són còpies d'atres documents, alguns dels quals es remonten al IX, si be l'autenticitat d'alguns d'ells és discutida. Estan escrits en un llatí molt tardà que trasluce alguns elements propis d'un dialecte romançada hispànica que ya es correspon en les característiques pròpies del castellà.
El preàmbul de l'estatut d'autonomia de Castella i Lleó els menciona junt a la Nodicia de Kesos com a testimonis que contenen «les chafades més primitives del castellà».[1] En novembre de 2010, la Real Acadèmia Espanyola va avalar els Cartularis, escrits en «una llengua llatina assaltada per una llengua viva», com els primers documents en els que apareixen paraules escrites en castellà, anteriors a les Glosses Emilianenses.[2]
No obstant, la diferència més destacable entre estos dos documents és que les glosses presenten estructura gramatical romançada, alguna cosa que no es dona en els Cartularis de Valpuesta, els quals són texts escrits en llatí i de gramàtica llatina, en els que s'inclouen algunes paraules romançades. Per tant, les Glosses Emilianenses són els texts en romançada ibèrica (de l'àrea geogràfica actual de llengua castellana) més antics dels que es té notícia en els que estan presents tots els nivells llingüístics.[3]
Caracterisació
Els Cartularis de Valpuesta cridats «Gòtic» i «Galicano» (este últim copiat en 1236) són documents llatins referents al monasteri de Santa María de Valpuesta, en la localitat de Valpuesta de la província de Burgos. Comprenen texts datats des de l'any 804 fins a 1200, any a partir del com apareixeran texts escrits en plena romançada castellana, de la mateixa manera que succeïx en atres llengües iberorrománicas, que mostraran els seus primers testimonis d'una romançada plenament desenrollada al començament del sigle xiii.
Estos documents llatins entrevoran traces pròpies de lo que seran les llengües romançades que permeten aproximar-se al protorromance parlat en esta zona des del sigle ix al xii. Com senyala Emiliana Ramos Remeis:[4]
Traces romançades del text llatí dels Cartularis:
- Diftongació d'i i o breus llatines: pielle (< PELLE), furs (FOROS). No obstant encara en 969 (Privilegis al Monasteri de Sta. M.ª de Rezmondo) es llig Pozolos, Villanova i Pisorga
- Pèrdua de vocals átonas interiors: Elcedo (< ELICETUM), fresno (< FRAXINUM)
- Sonorisació de les consonant sordes intervocàliques llatines: Caps (< CAPITIA), montadgo (< MONTATICUM)
- Desenroll de consonant palatals i silbantes a partir de grups consonàntics llatins en yod: poço (< PUTEO), Spelio/Spegio (< SPEC'LUM <SPECULUM), vinga/vineis (< VINEA)
- Desaparició del sistema llatí de declinació, en favor de l'ús de l'acusativo per a qualsevol funció sintàctica i desenroll de les preposicions per a marcar-la
- Formació de la plural romançada en -s: sos nebots
- Evolució de l'artícul a partir del demostrativo llatí ILLE: Illa Torka
- Formes verbals fiço, dono ('donó'), és, pertenez, ba, són
- Ordenació romançada de les estructures oracional: subjecte + verp + complements del verp, en detriment de la posició normal final del verp en llatí.
D'entre estos elements comuns a vàries llengües iberorromances, hi ha alguns que caracterisaran expressament el castellà migeval del sigle xiii, i reflectixen, per tant, un protorromance castellà:


- Absència de diftongació davant yod
- Inexistència de variants per als diftoncs ie i ue (sobretot en ie)
- Reducció del diftonc ie davant palatal (novillo en lloc de noviello). Es tracta d'un fenomen tardà, encara es llig Villiella, Quintaniella de Muño, Bobadiella, Quintaniella de Villegas o Peral Castiello en 950 (furs de Melgar de Suso) i Brabolio de Portiella en 1012 (Furs de Nau de Albura)
- Reducció de diftoncs decreixents (carrera en lloc de carreira)
- Pèrdua de F- inicial (Heliz en lloc de Felix). Es tracta de nou d'un fenomen tardà del castellà. En els furs de Melgar de Suso (950) es llig Finojosa de Castiello, Fitero de la Vega o Finojosa de Roano
- Evolució a prepalatal del grup -LY- (grafies <gi>, <g>, <i>; paregios 'parells, parells' <*PARICULUM, en lloc de la palatal lateral parellos)
- Evolució a africada del grup -SCY- en c (grafia <z>, <ç>, açadon en lloc de axadon)
- Palatalisació de -KT- en ch (grafies <g>, <gi>, <x>, Fontetegia —Fontecha— en lloc de teita < TECTA).
A la vista d'estes traces Emiliana Ramos conclou que els documents de Valpuesta són els primers «en donar fe d'elements llingüístics del primitiu dialecte castellà com a tal».
Contingut
Comprenen varis manuscrits en que es varen copiar documents dels archius de la corona, dels bisbat, dels monasteris, que tracten de donacions, juïns, vendes, canvis, i atres tipos de texts jurídics. Els més antics daten dels anys 804, 844, 864 i 875.
Són dos cartularis en els mateixos texts:
- El més antic rep el nom de «gòtic» per estar escrit en gran part en lletra visigòtica.
- L'atre, més modern, rep el nom de «galicano» per estar escrit en lletra galicana, també cridada carolingia. És una còpia del gòtic escrita en l'any 1236 per Rodrigo Pérez de Valdivielso, canonge de Valpuesta.
Contenen els mateixos texts, pero el galicano latiniza algunes expressions castellanes del gòtic.
Fragment dels texts
El següent fragment de text data de l'any 944 i està escrit en estil gòtic:.
| ...in loco que uocitant Elzeto cum furs de totas nostras absque aliquis uis causa, aneu est, de illa costegera de Valle Conposita usque ad illa uinea de Ual Sorazanes et deinde ad illo pla de Elzeto et ad Sancta Maria de Uallelio usque ad illa senra de Pobalias, absque pixa portione, ubi potuerimus inuenire, et de illas custòdia, de illas uineas de alios omnes que sunt de alios locos, et omnes que sunt nominatos de Elzeto, senites et iubines, uiriis atque feminis, posuimus inter nos fur que nos fratres poniamus custodiero de Sancta Maria de Valle Conpossita...[5] | ...en el lloc que criden Elicedo en furs de totes les nostres llevat alguna causa de força, açò és, de la costera de Valpuesta fins a la vinya de Val Sorazanes i d'allí al pla de Elicedo i a Santa María de Vallejo fins a la serra de Pobalias, llevat la meua part, a on haurem pogut trobar, i dels llocs de guàrdia, de les vinyes d'atres hòmens que són d'atres llocs i hòmens que criden de Elicedo, vells i jóvens, varons i femelles, hem posat entre nosatres fur que nosatres germans posem guardià de Santa María de Valpuesta... |
Un atre fragment de text, de l'any 1107:
| ...spontaneas nostras voluntates, sic tradimus nostros solars cum sua divisa et sua era et suo orto, tres terras, duas intro abdós viles, una terra in vau Cannares, tres vineas ad illa spinea latus de Nuno Ovecoz et de Iohannes Veliaz de la Rade in locum quod dicitur in illa Rade, iuxta carrera de part iuso ad atrium sancte Marie Virginis in Valleposite, pro remedie animarum nostrarum vel parentum nostrarum, ibi deserviencium in ipsa regula in secula seculorum, amen.[5] | ...voluntàriament, cedim els nostres solars en la seua divisa i la seua era i el seu hort, tres parceles de terra, dos entre els dos pobles i una en el vau de Cañares, tres vinyes en el mur al costat de Nuño Ovecoz i de Juan Veliaz de la Rada, en el lloc que s'ha dit en la Rada, junt al camí de la part baixa de l'atri de Santa María Verge en Valpuesta per a remei de les nostres ànimes o dels nostres progenitors per a que siguen consagrades al servici d'eixa orde pels sigles dels sigles. Amén. |
Vore també
- Glosses Emilianenses
- Glosses Silenses
- Cartulario
- Breçol del Castellà
- Substrat vasc en llengües romançades
Referències
- ↑ Infiesta, Pilar (9 d'agost de 2008). «L'Estatut reconeix la Nodicia com a primer testimoni de l'espanyol». Diari de León. Consultat el 5 de setembre de 2018.
- ↑ Vergaz, Miguel Ángel (7 de novembre de 2010). «La RAE avala que Burgos acull les primeres paraules escrites en castellà». El Món. Consultat el 2010.
- ↑ «En román paladino: LGlossa 89' el primer text espanyol». La Rioja (15 de maig de 2017). Consultat el 20 d'abril de 2020.
- ↑ Ramos Remeis, Emiliana, Els Cartularis de Santa María de Valpuesta. Anàlisis llingüístic, 2000.
- ↑ 5,0 5,1 «Valpuesta.org». Archivat des de l'original, el 12 de març de 2010. Consultat el 26 de juny de 2010.
Bibliografia
- Pérez Soler, María Desamparats (1970). Cartulario de Valpuesta, Valéncia: Anubar. ISBN 84-7013-020-X.
- Ramos Remeis, Emiliana (2000). Els Cartularis de Santa María de Valpuesta. Anàlisis llingüístic, Sant Sebastià: Societat d'Estudis Vascs (Colecció Lankidetzan Bilduma, 17). ISBN 84-8419-959-2.
- Este artícul conté una traducció derivada de «Cartularios de Valpuesta» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.