Cartuja de Llaura Christi

La cartuja d'Aracristi és un monasteri cartujo d'Espanya fundat en 1272 pertanyent al municipi d'El Puig, prop de la serra Calderona, en la Comunitat Valenciana.

Història

L'història d'Aracristi escomença el 2 de novembre de 1582 quan Elena Roig, viuda del cavaller valencià Gaspar Artés, davant del notari Jaume Cristòfol Ferrer i dels presbíteros de Valéncia, Pere Marco, Marc Didago i Maties Rene, manifesta trobar-se indispuesta, pero en bon talant i paraula i, al mateix temps que revoca i anula tots els testament, codicils i atres últimes voluntats fetes abans, redacta el seu últim testament segons el seu desig, testament que és la causa de la construcció de la nova cartuja. De trenta clàusules que en total tenia el testament, destaquen per la seua futura transcendència la segona i la quinzena. Estes fan referència en el lloc elegit per a la seua sepultura (junt a la del seu germà) a la cartuja de Valldecrist, ademés llega al mencionat cenobio la alquería situada prop del Puig, renombrada de mosén Roig, que inclou totes les terres i un molí harinero, ademés de les pertinences que allí es troben.

Elena Roig, filla de Tomàs Roig i germana de Cristòfol i Joaquim Roig, formava part d'una família acomodada de la ciutat de Valéncia. Segurament quan fa el testament els seus parents directes (pares, germans i espós en qui no havia tingut descendència) ya havien mort, acumulant Elena tots els seus bens. Esta, veent que el seu decés estava pròxim, va pensar deixar la seua gran herència el restant de família, personal de servici, religiosos, parròquies, convents, etc., tot expost minuciosament a les clàusules del testament. De totes maneres, la donació de la Alquería a la cartuja d'Altura és la particularitat que més destaca, aixina com les condicions impostes per la testadora i l'orde de prioritats a l'hora d'heretar la facenda en cas de renúncia dels cartujos.

Tot indica que Elena Roig tenia una vinculació especial en estos monges, supostament per influència del seu germà Cristòfol, que era inquisidor apostólico en Saragossa i chantre de la Catedral de Valéncia. Pero l'hereteu mai va passar als flares citats, degut a que el 19 d'agost de 1584, va fer un codicil al testament davant el notari de Valéncia Joan Miquel, que afectava a estes dos clàusules:

Primerament revoque la clàusula o clàusules que en lo testament que yo tinch fet i rebut per Jaume Cristòfol Ferrer, notari de Valéncia, té en sò poder, dich la clàusula del llegat que de la mia alqueria feya al convent de Valldechrist, axí de dita alqueria com de soterrament que està en dit testament. És ma voluntat que sobri dit llegat de la alqueria, que direm per nom Nostra Senyora d'Arachristi, sia fundada casa de cartuxos per a que allí sia fundat monestir que s'alabe lo nom de Nostre Senyor Déu per a tots els temps. Més és ma voluntat que els parells que la fundara dita casa de Nostra Senyora d'Arachristi no pols subiectes a ningun convent de dita cartoxa. Més és ma voluntat que dita alqueria la poseheixquen en tots aquells càrrechs que la dexava en lo meu testament ya dit, rebut per Jaume Christòfol Ferrer, com per lo més llargament es dirà. Més és ma voluntat que si al temps de la mia mort esta casa no estara en lo aparell ques pogués fer, fos portat lo meu cos i acomanat en Sant Agostí, en la mia capellade sant Pere, fins que en dit monestir de Nostra Senyora d'Arachristi es puga portar, lo qual supplique molt a mos marmesors que estan en dit testament, rebut per lo sobredit noatri, és donen tota l'assut possible.

Supostament, esta dama de profunda religiositat estaria relacionada estretament en alguns dels personages que apareixen de manera freqüent en la documentació i bibliografia referits a la fundació del Puig, contactes que influirien en els canvis qualitatius del testament. Este círcul d'amistats ho formarien el ermitaño Pere Muñoz, el franciscano Jaume Sanchis, el dominico fra Doménec Anadón o el jesuïta Martí Alberro, entre uns atres, i influirien l'ànim de Cristòfol, el seu germà, a l'hora de sugerir en el seu últim testament la cessió de les propietats a Valldecrist, i especialment d'Elena Roig, a l'hora de respectar la possible idea del religiós i despuix canviar de semblar. Sobretot varen ser els consells del jesuïta i confesor de la testadora, expressats en forma de somis, i també la persuasió de la seua amiga Isabel Joan Amigó (germana del futur prior de Llaura Christi, fra Joaquim Amigó), els que trastrocaron el desig original d'Elena, partidària despuix de fer donació d'estos bens a una nova fundació, La nostra Senyora d'Ara Christi. De l'últim codicil citat dalt es desprén que encara que no entraria en vigor fins despuix de la seua mort (que finalment va ocórrer l'1 d'abril de 1585), que la voluntat del llegat ya era coneguda pels monges, quan estos s'encarreguen de solicitar a les autoritats les llicències per a la fundació del nou monasteri. Finalment, el 7 d'abril de 1585 fra Sanxo Anyó, fra Joaquim Amigó i fra Miquel de Vora (primer prior) prenen possessió de la facenda davant del notari de Valéncia Joan Miquel. Este acte va quedar refrendat pel capítul General de l'Orde del mateix any i per l'arquebisbe Juan de Ribera el 20 d'abril de 1586, un any despuix.

A partir de llavors escomença la vida del nou monasteri, no sense complicacions ya que la falta d'aportacions econòmiques (que possibilitaren l'estabilitat i el creiximent del cenobio) i la precarietat de les instalacions va provocar un periodo llarc de penúries per als monges. Esta situació va canviar en els rectorat de fra Pere Mateo (1600-1611) i sobretot de fra Francesc Almenar (1615-1624). El primer va rebre la considerable herència del bisbe d'Urgel i antic cartujano Andreu Capella, en que s'adquirixen les possessions que els germans Lledó tenien front a la fundació; i també les generoses donacions del notari Marque Antoni Bernich, en les que es va construir una part del claustre primitiu. El segon va acometre la planificació i construcció d'un nou monasteri, seguint bàsicament el traçat de la cartuja saragossana d'Auladei, lloc d'a on venia Almenar. A instàncies d'esta decisió es varen convocar, entre 1619 i 1621, als mestres d'obra Francesc Català, fra Antoni Ortiz, Tomàs Pans, Valdre Plans, mosén Guillem Roca, fra Pere Ruimonte i a l'arquitecte carmelitano Gaspar de Sanmartí, per a que traçaren un nou monasteri. Despuix de les pertinents delliberació, es varen iniciar les obres, escomençant per l'iglésia el 6 de febrer de 1621. La primera pedra, no obstant, es va posar el 4 de març següent. A partir de llavors i superant dificultats, va ser completant-se la fàbrica poc a poc, aplegant fins a alvançada la segona mitat del XVII. Esta obra es va convertir en una de les més singulars de l'arquitectura religiosa valenciana en l'equador de la centuria en assimilar un ampli repertori constructiu i innovador programa ornamental, reflex dels alvanços experimentats per les tècniques i usos edilicios del periodo.

La vida en la cartuja d'Aracristi va ser transcorrent tranquilament, en excepcions com la Guerra de Successió a on els cartujanos es varen alinear al bando austracista, o la creació de la Congregació Nacional de les Cartujos Espanyols, que suponia la separació de l'obediència a la Gran Chartreuse de Grenoble, fets a que varen succeir durant el sigle XVIII.

El sigle següent va escomençar en la primera exclaustración, per l'invasió francesa. La segona exclaustración va vindre durant el govern del Trieni Lliberal i l'última i definitiva provocada per la desamortisació de Mendizabal de 1835. Des de l'any 1999 s'ha mamprés la recuperació de la cartuja per iniciativa privada d'un grup inversor - Grup Ciutadella - que en colaboració en les autoritats locals ha portat a terme un profunt procés de rehabilitació del monument.

Arquitectura

Durant els primers anys de vida d'Aracristi la precarietat econòmica es devia a que l'herència de la fundadora no incloïa cap renda per al manteniment del cenobio, i per tant l'activitat constructiva va ser escassa, pero no nula. En l'any 1588 es té constància de treballs a l'iglésia per Joan Casaña. En 1608 s'amplia el recint en la compra de terres als germans Lledó i el 1611 escomença l'alçament de tàpies i la porteria, aixina com la construcció d'un claustre nou, participant en estes construccions Francesc Anys, Pere Comte, Pere Della, fra Antoni Ortiz, Tomàs Pans, Joan Sals o Francesc Sayas entre uns atres.

No obstant, el periodo més important per a Aracristi va ser el de 1619-1621, temps en que es planifica ex professe un nou monasteri, basat en el traçat de la cartuja d'Auladei, , pròxima a Saragossa i construïda entre 1564-1567 bàsicament per la voluntat del prelat Hernando d'Aragó. En el traçat de Sanmartí, en acabant de que els plans del cartujano Ruimonte anaren reprovats, traslladat en una maqueta de fusta per Joan Baptista Vergara, les obres ya no es pararan fins a la finalisació completa de la cartuja cap a finals del s. XVII. Del complex monacal destaquen pel seu valor arquitectònic i la seua transcendència artística les següents dependències:

Porteria: Despuix de recórrer un camí flanquejat d'oliveres, a on abans hi havia ciprers, s'aplega a la porteria. Es compon d'un habitàcul de dos crujir en els corresponents regressos d'aresta, pertanyents a distints periodos. La primera (1724-1733) és obra del picapedrero Josep Montana i correspon en la frontera i a la portada principal, pero el cos següent és anterior (1611-1612) i està precedit per una atra portalada, obra de Pere Comte, Antoni Ortiz i Tomàs Pans.

La seua frontera es compon d'un frontis de rajola vist, arremate en la córneos en boles de pedra d'inspiració herreriana, ademés d'un portal sense ornamentació de llínees molt austeres en els seus dos cossos. Passada esta porta apareix una àmplia volta d'aresta que anticipa l'antiga porteria, és una sòbria i esvelta composició de pedra de raïl vignolesca arrematada en boles i una caseta en forma de closca que dona pas a un atre regrés d'aresta més modesta. Al voltant de la porteria s'organisen una série de dependències auxiliars distribuïdes en una contrafachada de composició senzilla que dona accés a un pati espacioso, a partir del que es desenrolla el recint eremíticocenobítico pròpiament dit. D'este pati destaquen la cela prioral en el cantó dret, l'imponent refectorio a l'esquerra i l'iglésia en l'eix central.

Iglésia: La seua frontera és molt severa i està arrematada en pináculos. Té una portada acasetonada molt estilisada, en un arremate d'una caseta (que no sembla original) i tres finestres per a l'allumenament interior del temple. S'estructura en tres trams: una travessia, arrematat per una cúpula i la capçalera.

La nau central es cobrix per quatre voltes de creueria estrelada i dos simples, a on existixen vintiquatre claus de fusta dorades i policromades (1625) per l'escultor aragonés Juan Miguel Orliens, i que se superponen a les claus de pedra. Cada tram de volta queda emmarcat per unes pilastres corintias coronades per fines cartelas en el friso, sobres les que descansa un senzill arquitrau. Hui ya no existixen els cors dels conventuals i l'altar major, pero es conserven la pigmentació original dels paraments. Com és habitual en els monasteris cartujanos, les sis capelles laterals estan separades de l'iglésia, i estan unides simétricamente entre sí per la perforació dels robusts contraforts. D'esta forma mostren un marcat estil acadèmic en la seua configuració. Una espadaña austera de rajola, construït entre 1639 i 1640, s'alça en la part este de la travessia. Un atre element destacable de l'iglésia és la seua cúpula, sent una de les primeres cúpules extradosades construïdes en terres hispàniques des de la de L'Escorial, , que l'any 1631 ya estava finalisada. Està sustentada per quatre pechinas esculpidas en els evangelistes superiors del qual se situa el tambor, el intradós de la calota i la llanterna, tot decorat en els esgrafiados policromadoss, els millors i més antics que s'han datat en terres valencianes (c. 1642). En la capçalera i el transepto hi ha quatre portes que donen pas al trasaltar i als dos claustrillos, respectivament. És en esta peça capital de la cartuja a on paritciparon alguns dels artífexs més calificats de l'época, destacant Andreu Artic, Antoni Guals, Marc Abonaments, Francesc Català, Joan Claramunt, P. Boix, Bertomeu Fontanilla, Urbà Fos, Esteve Gramalles, R. Herrero del Real, Tomàs Mellado, fra Antoni Ortiz, Miquel Oviedo, Francesc Padilla, Tomàs Pans, Jaume Rebull, Doménec Redolat, mosén Guillem Roca, Joan B. Tormo, Antoni Torrera, Joan B. Vergara o Joan Vidal.

Claustrillo d'alce: S'accedix per la porta del costat del Evangeli. Està construït en pedra de Godella, com els atres claustres, sent obra de Pere Azebedo i Antoni Miró. S'estructura en quatre galeries que repetixen la disposició clàssica reinterpretada per Serlio d'arcs entre llindars, que vénen a confirmar l'us d'una arquitectura austera i desornamentada en el monasteri. Només en l'erecció de les pilastres dòriques en els estribos dels arcs, aixina com la molduración de les dovelas , l'arquitrau, el friso i la rebanc li donen cert contrast al mateix temps que una plasticidad externa. Al voltant d'este espai s'organisen vàries estàncies:

Capella dels difunts: És un espai chicotet (6,12 x 1,96 m) arrematat per un cupulín cegat a l'exterior, abillat de selectes esgrafiados i yeserías de tipo clàssic i pigmentació bicolor a pur de blanc i marró.

Capelles bessones: Consagrades a la Verge del Pilar i de Sant Josep, en unes dimensions de 8,17 x 6,65 m cada una. La traça és de Martí d'Orinda, participant en la construcció Marc Abonaments, P. Foix i Joan B. Tormo entre uns atres. Estes dos capelles conserven voltes esquifades resaltades per faixes moldurades que en la seua intersecció presenten belles i imponents veneres clàssiques, ademés d'un friso corregut i un arquitrau llaugerament denticulado, descansant sobre pilastres dòriques acanalades, repetint aixina la disposició de Serlio d'arc entre llindar.

Cela del prior: S'accedix pel claustrillo d'alce i per un carrer emparrada que forma part de la frontera principal, a on està situada una portada arrematada per un escut d'heràldica borbònica en l'anvers i un retrat en relleu de la fundadora en el revers. Junt a la cela veïna, va ser la primera que es va construir en la nova planta (1630) per tant tenen unes dimensions prou més grans que les construïdes despuix, a partir de 1633 i ya prenent com a model les homònimes de Valldecrist. Es dividix un dos plantes diàfanes, conectades per una escalerilla interna, i mostren una decoració elegant i acadèmica en tonalitats blanquiblaves. Decoració deguda, provablement, als mateixos artífexs de la renovació de les capelles laterals de l'iglésia i de l'aula capitular.

D'ací i cap al nort s'aplega al,

Claustre Major: Este gran claustre va servir d'inspiració per als dos més menuts dels laterals de l'iglésia, i és obra de Tomàs Mellado i del seu gendre Gaspar Sancho. S'han perdut parcialment dos corredors, aspecte que no li ha restat importància a la seua arquitectura en conservar-se un alt percentage de l'obra pétrea. Des del 30 de març de 1640 es va utilisar com a cementeri.

Celes: Seguint el vèrtiç nordoriental del claustre major trobem dos dels escassos eixemples de celes originals. Fetes a partir de 1633, es varen inspirar en les de la cartuja de Valldecrist, traçades per Martí d'Orinda i fra Gaspar de Sanmartí, en el vist i plau de fra Antoni Ortiz i la participació d'Antoni Guals, Pallarés, Pau, Jaume Rebull, Doménec Redolat, mosén Guillem Roca, Gaspar Sancho i Joan B. Vergara.

Torre:: Parella d'una atra idèntica que s'alçava en l'ala nordoccidental i hui desapareguda, esta torre té tres plantes que combinen cómodes escals de tres trams als pisos inferiors en una escalerilla de caragol que comunica en el terrat. Està feta en l'utilisació de rajola vist en els cantons que dibuixen perfils denticulados i en un lluït central en tonalitats ocres. S'arremata en un rebanc coronat per boles i piràmides de gust escurialense, en la llínea de monuments coetáneos com el Monasteri de Santa María del Puig, del Colege del Corpus Christi o del monasteri de Sant Miguel dels Reis de Valéncia.

Seguint el recorregut del claustre es troba:

Trasagrario: També conegut com trasaltar, se situa en l'esquena de la capella major de l'iglésia i és independent d'est. Té 4,85 x 4,55 m sobre els que s'alça un cúpula en pechinas, sense tambor i en llanterna. Està totalment decorada en esgrafiados bícromáticos de llenguage renaixentiste que incidixen en el seu marcat caràcter eucarístico. Se sap que en ell varen treballar Rafael Mallorquí, Martí d'Orinda, Pallarés, Jaume Rebull i Joan B. Tormo. Ací és a on està enterrada la fundadora de la cartuja, Elena Roig, des de 1656.

Sacristia: Ubicada en el costat de l'habitació anterior, anexa a la capçalera de l'iglésia pel costat de l'Epístola, es pot accedir des del claustre major o des del claustre de ponent (a través d'un vestíbul). És una construcció excepcionalment espaciosa -8 x 17'55 m-, organisada en tres trams coberts per voltes lluminoses decorades en motius geomètrics de regust clàssic i sustentades per pilastres fasciculades en entablamento discret. Els autors varen ser Antoni Guals, Agustino Cuevas, Pere Joan Espasa, Vicent Gazo, Antoni Miró, fra Antoni Ortiz, Bernat Ribaulo, mosén Guillem Roca, Francesc Sayas, Joan B. Tormo i Guillem Vila. Al mateix temps la sacristia comunica en:

Claustrillo de ponent: Este és simètric al d'alce, en una disposició i dimensions idèntiques. Va ser l'últim claustre en construir-se i intervenieron Pere Do, Esteve Gramalles, Joan Guillem, Pere Leonart Esteve i Doménec Redolat. A partir d'ell es distribuïxen atres dependències cartujanas com:

Locutori: És una construcció allargada (18,15 x 3922 m) que arremata en una cúpula sobre pechinas sense tambor ni llanterna. Un banc corregut recorre les parets, es cobrix en una volta de canó i en cartelas flanquejant la cúpula. el testero de la sala és en quarto d'esfera sustentada en dos trompes avenerades, i té una porta de fusta tallada en l'entrada. Al seu costat s'obri una atra porta de fusta ricament moldurada, que recorda a les de la Casa Professa de la Companyia de Valéncia, i que dona pas a:

Capella de Santa Ana: És un espai rectangular, de mida 7,48 x 6,70 m, cobert en una cúpula rebaixada sense tambor sobre pechinas. Tota la capella, menys el zócalo (que abans estava enrajolat) i l'altar d'escayola policroma, està recoberta en esgrafiados, fets en el 1674. Mediant paret en paret a esta capella es troba la:

Aula o sala capitular:és un gran espai rectangular (21 x 8 m) de quatre trams coberts per una volta tabicada en lunetos, al que s'accedix per una porta semblant a la de la capella veïna. Presentava un zócalo de ceràmica, desaparegut, sobre el que arranquen pilastres corintias a pur de plaques que descansen sobre ménsulas. Dos faixes d'esgrafiados, -una més ampla sobre el zócalo i una atra més estreta sobre el friso- i un arquitrau destacat i denticulado proporcionen continuïtat a l'espai, que només s'interromp en l'altar del XVIII. La capçalera de l'aula capitular s'arremata en columnes i pilastres corintias que la dividixen en tres parts, a on hi ha tres casetes (dos laterals a on estarien els sants cartujanos, Bruno de Colónia i Hugo de Lincoln, i el central més gran i buit, a on va poder estar l'Inmaculada), i una poderós llindar finamente treballat sobre la qué apareix un tant mutilada una representació escultòrica de la Trinitat.

Refectorio:en el corredor de ponent del claustrillo de ponent s'ubica esta construcció, una de les més imponents del conjunt. Va ser edificat per un numerós equip d'alarifes i tallistas, a les órdens de Joan Guillem, Doménec Redolat i Gaspar Sancho. Estos varen construir un gran espai (32 x 8,26 m) en sis trams, una volta tabicada en lunetos, pilastres dòriques (en els nets decorats per motius geomètrics) sostingudes per mig de ménsulas, un friso en esgrafiados bícromos de 1678 i un arquitrau denticulado que queda arrematat per la testera d'un Sant Sopar d'inspiració leonardiana. Tot això emmarcat en un magnífic marc de fusta, segurament eixit de les mateixes mans que varen treballar les portes que hem mencionat abans.

El refectorio té accés directe a la conrería primitiva o casa d'avall (terreny ampli per a on passava, fins al 1611, el camí que conduïa al Puig, i de la que han desaparegut la majoria d'edificis rurals necessaris per al sosteniment dels monges, de la mateixa manera que el cenobio primitiu i la hospedería.

Gestió del monument

En l'actualitat, la Cartuja de Llaura Christi és propietat de l'empresa immobiliària Grup Ciutadella. Esta empresa ha realisat numerosos esforços a nivell econòmic per a la protecció d'este monument històric. S'ha potenciat la Cartuja creant un complex hostelero, deportiu i d'oci. Hui en dia, una empresa d'hostaleria catalana - Grup Paradis - fa us de les instalacions per a la celebració de distints actes, ademés de l'hotel Casa del Prior.

En la zona deportiva, existix un camp de gòlf, camps de tenis de terra batuda, de ciment i piscina olímpica. També conta en una zona lúdica infantil i un restaurant especialisat en la gastronomia valenciana baix el mando de Jaime Plasencia.

Bibliografia

BENITO GOERLICH, D. "Cartuja de Llaura Christi", Catàleg de monuments i conjunts de la Comunitat Valenciana, Conselleria de Cultura, Educació i Ciència, tom II, Valéncia, 1983.

FERRER ORTS, A., La Reial Cartoixa de Nostra Senyora de Llaura Christi, Ajuntament del Puig, 1999.

FERRER ORTS, A., "Entorn a l'activitat constructiva en el reina de valència durant la primera mitat del sigle XVII. La cartuja de Llaura Christi (El Puig)", Actes del XVII Congrés d'història de la Corona d'Aragó (Barcelona-Lleida, 2000), en premsa.

FERRER ORTS, A., "La dispersió del llegat cultural i artístic de la cartuja de Llaura Christi (província de Catalunya)en el sigle XIX. Senyes per al seu estudi", Analecta Cartusiana, 181, 2001.

FERRER ORTS, A., "La historiografia de la cartoixa valenciana de Llaura Christi i els seus artífex (1585-1660)", Bolletí de la Sociedada Castellonenca de Cultura, en premsa.

FERRER ORTS, A., "La cúpula de l'iglésia cartujana de Llaura Christi (El Puig, Valéncia). Génesis, evolució i artífexs de la seua construcció", en premsa.

GALBIS BLANCO, M. D., "Un monasteri valencià: la cartuja de Llaura Christi del Puig", Primer Congrés d'Història del País Valencià (1971), vol. III, Universitat de Valéncia, 1976.

GINER i ARAGÓ, J. B., Fundació i progressos de Llaura Christi, convent de religiosos cartuxos (ed. crítica i transcripció d'Albert Ferrer Orts), Analecta Cartusiana, en premsa.

HOGG, J., "La cartuja de Llaura Christi", Analecta Cartusiana, 41:8, 1980.

ORTÍ I MAJOR, J. V., Fundació del Real Monasteri de Llaura Christi, de monges cartuxos, en el reyno de Valéncia, Valéncia 1732.

ROCA MIQUEL; R:; "L'antiga Real Cartuja de Llaura Christi", Valéncia Atracció, XL (2a època), 366, 1965.

SARTHOU CARRERES, C. "La cartuja de Llaura Christi", Bolletí de la Societat Castellonenca de Cultura, tom IV, 1923.

SARTHOU CARRERES, C. Monasteris valencians (la seua història i el seu art), Valéncia, 1943.

VALLÉS, J. de, Primer institut de la sagrada religió de la Cartuxa. Fundacions dels convents de tota Espanya, màrtirs d'Anglaterra i generals de tota l'Orde, 1663 (reed. Barcelona 1792).

VV. AA., Els cartoixes valencianes, guia editada pels ajuntaments d'Altura, Serra i d'El Puig, 2003.

Enllaços externs

Commons

Wikimedia Commons alberga contingut multimèdia sobre Cartuja de Llaura Christi.

Este artícul conté una traducció derivada de «Cartuja de Ara Christi» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.