Carpologia

La carpologia és una disciplina de la botànica que es dedica a l'estudi de les llavors i els fruts. Es considera inventor de la mateixa a l'alemà Joseph Gaertner, un mege i botànic que va viure a lo llarc del XVIII i que va dedicar la seua vida a l'estudi de l'història natural. Quan la disciplina s'aplica a restes arqueològiques es coneix com paleocarpologia que a la seua volta s'ubica dins de la ciència paleobotánica.
La carpologia tindria per fi, a partir dels resultats obtinguts de l'estudi dels fruts i llavors obtinguts en un lloc, dos objectius: el primer, reconstruir l'evolució d'una determinada espècie vegetal; i, el segon, recrear cóm era el paisage i, per tant, la seua flora i la seua fauna.
Per les senyes que esta disciplina és capaç de conseguir està considerada com "auxiliar" per a atres com l'arqueologia. Entre atres coses, la carpologia pot discernir entre llavors autòctones d'una zona i les que han segut domesticades per al cultiu humà. A partir d'ací es pot extrapolar una reconstrucció de la flora del paisage, sempre tenint en conte lo destructiva que és l'acció antrópica.
En l'actualitat existixen numerosos centres d'investigació que conten en departaments de carpologia. França, Regne Unit, Holanda, Bèlgica o Alemània són els estats europeus en major recorregut d'esta disciplina. A pesar d'això, també es conta en equips i personal dedicat a la carpologia en Espanya o Itàlia. És una ciència en expansió.
Actualment, molts d'estos equips estan desenrollant treballs d'investigació en diferents llocs com Síria, Líban, Argèlia o Tunis. Estos treballs lligats a l'arqueologia en resultats molt satisfactoris sobre els materials carpológicos recuperats, tiren per terra les antigues teories que afirmaven que era una ciència circumscrita a zones humides per la conservació.
Conservació
La conservació de les llavors es dona bàsicament per tres processos: buit, carbonisació i mineralisació.
El procés de buit es produïx normalment en zones humides llacustres a on els materials queden sagellats baix capes de fanc llacustre o d'un atre tipo. Este procés elimina tota presència d'oxigen en el mig a on es troba el material, i la conservació és excepcional.
La carbonisació és el procés d'exposició calorífica no superior a 300 graus que transforma una llavor normal en un carbó, sense convertir-ho en cendra, conservant aixina la seua morfologia i estructura, i permetent la seua identificació. Esta forma de conservació és la més habitual.
La mineralisació es dona quan els teixits queden impregnats de minerals, com el sílice o el carbonat de calci. Normalment s'impregnen les cèlules despuix de la destrucció del seu contingut.
Bibliografia
- ALONSO, N., "De la llavor a la farina: els processos agrícoles protohistòrics a la Catalunya Occidental, MAM 4, Lattes, Association pour la recherche archéologique en Llenguadoc oriental, 1999
- BUXÓ, R. i PIQUÉ, R., "La recollida de mostres en arqueobotánica: objectius i propostes metodològiques", Barcelona, 2003.
- BUXÓ, R., "Arqueologia de les plantes. l'explotació econòmica de les llavors les frutes en el marc mediterràneu de la península ibèrica", Crítica, Barcelona, 1997.
- BUXÓ, R; MOLIST, M. (dir.), From the adoption of Agriculture to the Current Landscape: long term interaction between Men and Environment in the East Mediterranean Basin , European project ICA3-CT-2002-10022, Monografies 9, MAC, Barcelona, 2007
- DURAND, A., "Els paysages médiévaux de Llenguadoc. (Xe-XIIe s.)"