Canaiolo


La canaiolo (també cridada canaiolo nero o raïm canina) és un raïm de vi negre italiana que creix en la Vall Central d'Itàlia pero que es destaca més en la Toscana. Atres regions en plantacions són el Lacio, Marche i Cerdenya. En Umbría existix una mutació coneguda com canaiolo bianco. Se sol usar en sangiovese i colorino per a crear el vi de Chianti i és un important component secundari del Va vindre Nobile vaig donar Montepulciano. S'ha considerat un component clau del vi de mescla de Chianti a lo llarc de l'història i durant el XVIII va poder haver segut usada en un percentage major que la sangiovese.
Part de la seua popularitat pot haver vingut de la seua habilitat per a secar-se sense podrir-se per al seu us en el método de fermentació prolongada cridat governo. En el XIX, la recepta del vi de Chianti de Bettino Ricasoli va donar a la caniolo un paper de respal de la sangiovese, afegint frutalitat i suavisant els taninos sense menyscabar els aromes del vi. Despuix de l'epidèmia de filoxera, la vinya canaiolo no varen prendre be els esgalls en el seu nou rizoma americà i el raïm va escomençar a decaure. En 2006, el total de les plantacions de canaiolo en Itàlia havia caigut a menys de 3000 hectàrees. Hui els productors toscanos han renovat els seus esforços per a trobar les millors seleccions de clons i tornar la popularitat a la varietat.[1]
Existix una subvarietat blanca coneguda com canaiolo bianco, l'us de la qual està permés en el vi de Orvieto, en Umbría. En Orvieto li la coneix com drupeggio.[2] En els últims anys, les plantacions han disminuït.[1]
En la Toscana
Els ampelógrafos creuen que la canaiolo és nativa de l'Itàlia central i potser de la regió de la Toscana. Va ser plantada àmpliament en la regió de Chanti i va ser la varietat dominant en els vins de mescla d'allí en el XVIII. L'escritor Cosimo Villifranchi va destacar que la popularitat del raïm i que era mesclada a sovint en la sangiovese, la mammolo i la marzemino.[3] Part de l'èxit de la canaiolo en la Toscana pot deure's a la seua afinitat per a la tècnica governo de vinificaació que era usada per a assegurar la fermentació completa.[1]
Antany, alguns vins de Chianti eren inestables perque no s'havia portat a terme la fermentació per complet i les célucas del rent continuaven actives en el vi. El desfasament de la fermentació es devia, en part, a les fredes temperatures de despuix de la collita, que atordien al rent i inhibien la seua activitat abans dels alvanços tecnològics de control de temperatura en el recipient a on es porta a terme la fermentació. La tècnica governo va ser inventada pels productors de Chianti en el XIV. Açò implicava l'añadidura de raïms mig secs al most per a estimar al rent en una nova font de sucre que podia mantindre al rent actiu durant tot el procés de fermentació[4] La resistència de la canaiolo a podrir-se quan es portava a terme el seu secat parcial la va fer un raïm ideal per a esta tècnica.[1]
En el XIX, el baró Bettino Ricasoli va crear la recepta moderna del vi de Chianti, que era sobretot sangiovese en caniolo afegida per al seu frutalitat i la seua habilitat per a sauvizar els taninos de la sangiovese. El enólogo Hugh Johnson va descobrir que la relació entre la sangiovese i la canaiolo té cert paralelisme en cóm la cabernet sauvignon és suavisada per la frutalitat de la merlot en la mescla tradicional de Bordeus.[4] L'aument de l'importància de la sangiovese va dur al decliu de la caniolo a mida que molts productors es varen dedicar a plantar més sangiovese. Fòra de Chanti, el paper de la canaiolo en el Va vindre Nobile vaig donar Montepulciano (basat en la sangiovese) va ser també en decliu encara que mai va ser tan important allí com en Chianti. La filoxera de finals del XIX va posar de manifest la dificultat de la canaiolo per a adaptar-se als esgalls americans.[1]
Hui hi ha unes poques vinyes en la regió clàssica de Chianti especialisats en la caniolo, dos d'ells són les finques familiars de Bettino Ricasoli en Brolio i Gaiole in Chianti, aixina com algunes vinyes disperses en Barberino Val d'Elsa. S'han portat a terme esforços i investigacions per a seleccionar clons per a tornar a popularisar esta varietat en la Toscana.[1]
Atres regions
Fòra de la Toscana, la canaiolo també pot trobar-se en l'Itàlia central, en plantacions significatives en el Lacio, Marche i Cerdenya. Encara que s'han fet esforços en la Toscana per a tornar a popularisar la varietat, les plantacions en el país han continuat caent, alcançant-se les 3000 hectàrees en 2006.[1]
Referències
- ↑ 1,0 1,1 1,2 1,3 1,4 1,5 1,6 Jancis Robinson (2006). The Oxford Companion to Wine, 3ª edició, Oxford, RU: Oxford University Press, pp. 133–134. ISBN 0-19-860990-6.
- ↑ Mary Ewing-Mulligan i Ed McCarthy (2001). Italian Wines for Dummies, Nova York: Hungry Minds, p. 178. OCLC 48026599. ISBN 0-7645-5355-0.
- ↑ Robinson, op. cit, pp. 162-163
- ↑ 4,0 4,1 Hugh Johnson (1989). Vintage: The Story of Wine, Nova York: Simon and Schuster, pp. 414–420. OCLC 19741999. ISBN 0-671-68702-6.
- Este artícul conté una traducció derivada de «Canaiolo» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.