El canó del Fraser és un important accident geogràfic del riu Fraser el qual descendix ràpidament a través d'estrets colls de roques en les montanyes Costeres en el camí de la Replanell Interior de la Columbia Britànica al vall del Fraser. Coloquialmente, la denominació «canó del Fraser» s'utilisa a sovint per a incloure el canó Thompson, des de Lytton a Ashcroft, ya que estan en la mateixa ruta de l'autopista que la majoria de la gent seguix, encara que en realitat es considera que comença sobre el llac Williams, en la Columbia Britànica, en el canó del Soda Creek, prop de la ciutat del mateix nom. cita requerida

Canó del Fraser
El canó del Fraser prop de Fountain (Columbia Britànica)
Vista del canó del Fraser mirant cap a dalt des de Fountain (Columbia Britànica)
Ponts Cisco - Pont de laCPR (negre) en primer pla, pont del CNR (arc taronja) en segon pla (en un tren de la CPR). La foto està orientada cap a dalt.

Geologia

El canó es va formar durant el periodo del Mioceno (fa 23,7-

5.3

millones de años) pel riu que tallava la replanell Interior que en eixe moment s'elevava. Des del nort de la regió de Cariboo fins a Fountain, el riu seguix la llínea de l'enorme falla del Fraser, que corre sobre un eix nort-sur i es troba en la falla de Yalakom uns pocs quilómetros ric avall de Lillooet. A lo llarc del canó del Fraser es veuen afloraments de fluix de lava en els tallats Representen l'activitat volcànica en el sur del grup Chilcotin durant el periodo del Plioceno i no s'han descobert les fumarolas volcàniques dels seus orígens.

Geografia

 
Vista del canó del Fraser en l'àrea de la riera Kwioek (la vall seguix a l'esquerra)

El canó s'estén 270 quilómetros al nort de la localitat de Yale fins a la confluència en el riu Chilcotin. El seu tram meridional és un important corredor de transport cap a la Columbia Interior des de "la Costa", per a on discorren la Canadian National Railway, el Canadian Pacific Railway i la carretera Transcanadiense, excavada en les seues parets rocoses, en moltes dels clavills laterals del canó travessades per ponts. Abans de la doble via d'eixos ferrocarrils i de les importants millores de la carretera 1 (la carretera Transcanadiense), el viage a través del canó era encara més precari que ara. Durant l'época de la frontera era un obstàcul important entre el Lower Mainland i la replanell Interior, i les estretes senderes a lo llarc de les seues parets rocoses —molts d'ells poc millors que muescas tallades en granit, en uns pocs asideros— es comparaven en senderes de cabres.

Al nort de Lytton, li seguix l'autopista 12 de la Columbia Britànica, i despuix des de Lillooet a Pavilion per l'autopista 99 de la Columbia Britànica (l'extrem més alluntat de l'autopista Siga-to-Sky, encara que no du eixe nom en esta zona). La llínea del ferrocarril de la Columbia Britànica (el ferrocarril de la Columbia Britànica és ara propietat de la CN i està operat per ella) seguix el mateix tram del canó des de Lillooet fins a poc més allà de Pavilion. Des d'allí i la desembocadura del riu Chilcotin solament hi ha camins rurals escabrosos, i el terreny és una mescla de les profunditats del canó flanquejades per àrits bancs i alts replanells. Entre Pavilion i Lillooet, la gola del riu presenta la seua màxima profunditat, en el riu estrangulat que corre a través d'una série d'estrets colls rodejats per alts tallats, encara que encara flanquejat per damunt d'eixos tallats per amplis bancs que s'erigixen en les ales de les cordilleres que flanquegen la gola.

La porta de l'Infern

 
Vista de la porta de l'Infern mirant riu avall (ca. 1955)

En la porta de l'Infern, prop de Boston Bar, les parets del canó s'eleven uns 1000 metros per damunt dels ràpits. Les escals per a peixos a lo llarc de la vora del riu permeten als salmons que migran evitar una solsida de roques que va desviar el riu durant la voladura de la llínea de ferrocarril del nort Canadenc en 1913. La zona d'al voltant de la Porta de l'Infern du el nom de Black Canyon, que pot ser una referència al color de les roques quan plou, o el nom d'una comunitat construïda en els tallats ací durant la febra de l'or del canó del Fraser. En el lloc que una volta va albergar als treballadors del ferrocarril, una atracció turística construïda en 1971 du als visitants per mig de la Porta de l'Infern per mig d'un tramvia aéreu.

 
Vista de la porta de l'Infern mirant cap a la vora este, en una locomotora de vapor CPR al fondo passant per una antiga vivenda ferroviària

En Siska, uns minuts al sur de Lytton, estan els ponts Cisco, un parell de ponts ferroviaris en la gola d'un coll rocós. De sur a nort, el Canadian Pacific ha estat en el costat oest del canó, mentres que el Canadian National ha estat en el costat este. En Siska, els dos ferrocarrils canvien de costat: el pont de cerchas de CP de 160 m de llarc creua a l'est i el pont de CN, un pont d'arc d'acer de 250 m creua cap a l'oest. Els dos ferrocarrils tenen actualment un acort per a permetre la circulació a través del canó fins a Basque. Tots els trens que van a l'este -CN, CP i VIA Rail- van a l'est de Canadà per la llínea CP. Tots els trens en direcció oest -CN, CP, Via Rail en direcció oest canadenc- usen les vies CN.

El canó Alt del Fraser

Just al nort de Lillooet, estrets eixints de roca ofeguen el riu just en la confluència del canó inferior del riu Bridge, formant un obstàcul per a la migració dels peixos que ha fet d'este lloc el lloc de peixca aborigen més concorregut del riu, des de l'antiguetat fins al present. Es creu que les concentracions de persones de les Primeres Nacions ací, de totes les tribus de l'interior, varen ser superiors a 10.000 persones.

Subcañones

Molts trams del Fraser tenen el seu propi nom, començant pel chicotet canó entre Yale i Spuzzum, que és oficialment el punt més baix del canó del Fraser (encara que en térmens regionals Hope, 32 km més al sur, es considera una ciutat del canó i l'eixida meridional del canó perque la carretera és més difícil des d'eixe punt; el riu és navegable fins a Yale). Entre el Spuzzum i Boston Bar es coneixia en la febra de l'or com el gran canó o canó Negre;[1] hi ha varis subcañones en nom en el gran canó, el més famós és el canó de la Porta de l'Infern (en algunes descripcions el Canó Negre està baix de la Porta de l'Infern). Per damunt del gran canó estan el canó Lillooet, el canó Fountain, el canó Glen Fraser, el canó Moren, el canó High Bar, el canó French Bar i el canó Soda Creek, prop de Quesnel. Riu dalt d'allí el riu fluïx per un terreny més ampli, pero en el carrer Robson, entre Prince George i Tête Jaune Cache, el riu entra en el gran canó del Fraser. El canó Negre era el lloc d'un barri de chaboles del mateix nom, gran part del com estava en passareles en les muralles dels seus tallats de roca obscura.

Casi tots els afluents del Fraser tenen canons de diversa escala; les poques excepcions inclouen el Pitt i el Chilliwack en la vall baixa del Fraser. El canó Thompson, des de Lytton fins a Ashcroft, és una seqüència de grans canons propis, alguns dels quals també tenen nom, encara que la majoria dels colombians britànics i viagers ho consideren part del canó del Fraser. Atres canons importants en els afluents són el canó Coquihalla, el canó del riu Bridge, el canó Seton i el canó Cayoosh, adjacent, el canó Pavilion, el canó Vermilion (Slok Creek) i el canó Churn Creek. El riu Chilcotin també té varis subcañones, de la mateixa manera que el riu Chilko, en particular el canó de Lava i un atre canó Negre.

Canons superiors

Hi ha atres canons en el Fraser que no es consideren part del propi canó del Fraser, especialment en Soda Creek, entre Williams Lake i Prince George. L'oficial, pero comparativament diminut, Gran Canó del Fraser està en el tram superior del riu per mig de la fossa de les Montanyes Rocoses, a uns 115 km aigües dalt de Prince George i a uns 20 km aigües dalt de la confluència del Fraser en el riu Bowron. A pesar del seu nom, el Gran Canó del Fraser és solament un traicionero ràpit de reculada en un coll rocós poc profunt, i no té ni la impetuosidad de l'aigua ni la profunditat i severitat del canó com es troba en la zona al sur de Big Bar a Lillooet o entre Boston Bar i Yale.

Casi tots els rius i rieres que alimenten al Fraser des del llac Williams al sur tenen els seus propis canons que s'òbrin al Fraser, o estan en les valls laterals a uns pocs quilómetros. Estos inclouen el canó Marble, la riera Churn, el riu Chilcotin, el riu Bridge, el llac Seton i la riera Cayoosh, el riu Stein, el riu Nahatlatch, el riu Coquihalla i innumerables rieres més chicotets que desaguan en el riu entre Kanaka Bar i Yale.

Túnels

El ferrocarril del Pacífic Canadenc té per lo manco 30 túnels en la seua secció de Yale a Lytton en una llongitut de fins a mija milla. Els túnels de l'autopista del Canó Fraser es varen construir des de la primavera de 1957 a 1964 com a part del proyecte de l'autopista Transcanadiense. Hi ha sèt túnels en total, el més curt medix uns 57 metros; el més llarc, no obstant, té uns 610 metros i és un dels més llarcs d'Amèrica del Nort. Estan situats entre Yale i Boston Bar. En orde, de sur a nort, són: Yale (completat en 1963), Saddle Roc (1958), Sailor Bar (1959), Alexandra (1964), Hell's Gate (1960), Ferrabee (1964) i Chinenca Bar (1961). El túnel Hell's Gate és l'únic túnel que no té llums, mentres que el túnel Chinenca Bar és l'únic que requerix ventilació.

Els túnels de Chinenca Bar i d'Alexandra tenen llums d'advertència que són activades pels ciclistes abans d'entrar en els túnels. Açò va ser necessari perque els túnels són curvos. S'espera que el túnel de Ferrabee tinga les mateixes llums d'advertència ya que també és curve.

Vore també

Referències

  1. ↑ «BCGNIS entry "Black Canyon"». Archivat des de l'original, el 15 d'agost de 2007. Consultat el 21 de juliol de 2020.

Bibliografia

  • Prentiss, Anna Marie; Kuijt, Ian (2012). People of the middle Fraser Canyon an archaeological history, Vancouver: UBC Press. ISBN 9780774821704.
  • Waite, Donald I. (1988). The Fraser Canyon story, Surrey, B. C.: Hancock House. ISBN 9780888392046.
  • York, Annie (2011). Spuzzum: Fraser Canyon Histories 1808-1939, UBC Press. ISBN 9780774841887.