Campos tancats

Cercamiento, camp tancat o enclosure (en anglés). És un terme, utilisat en la propietat agrària anglesa, que fa referència a l'apropiació de "baldíos" o "terra comuna" i, en fer-ho, privar als plebeus dels seus drets d'accés i privilegi. Els acorts per a cercar terres podien realisar-se per mig d'un procés formal o informal. Normalment, el procés podia portar-se a terme de tres maneres. En primer lloc, la creació de "closes", trets de camps comuns més grans pels seus propietaris.

Campos tancats en Galícia, Espanya.

En el sistema de camps tancats (bocage, en francés, enclosures, en anglés) existixen divisions entre les parceles, i s'associen a decisions individuals sobre els cultius i aprofitament.

Sol dir-se que el model de camps tancats és el dominant en les zones de montanya i més humides i el de camps oberts en les zones de seca (digam, Andalusia i Castella-la Mancha). De tots modos, són models o tipos ideals, més complexos en la realitat.^{cita requerida}

Este fenomen, orige del sistema capitaliste global va ser detallat en Mosques en la taranyina: Història de la comercialisació de l'existència―i les seues mediosde de Jorge Majfud

Història en Anglaterra

En acabant de que William I invadira i conquistara Anglaterra en 1066, va distribuir la terra entre 180 barons, que la posseïen com arrendataris, establint un sistema feudal. No obstant, va prometre al poble anglés que mantindria les lleis d'Eduardo el Confesor. Aixina, els plebeus varen poder seguir eixercint els seus antics drets consuetudinaris. El contracte original obligava a les persones que ocupaven la terra a prestar algun tipo de servici. Açò va evolucionar cap a un acort financer que evitava o substituïa el servici.

Despuix de l'introducció del sistema feudal, es va produir un aument del creiximent econòmic i de l'expansió urbana del país. En el XIII, als senyors els anava molt ben econòmicament, pero als llauradors, que s'enfrontaven a costs cada volta majors, no, i les seues terres varen disminuir. Pero despuix dels brots de pesta negra a mitan del XIV es va produir un important descens de la població i de les collites.El descens de la població va deixar als treballadors agrícoles supervivents en gran demanda. Els terratinents varen tindre que enfrontar-se a la disyuntiva d'aumentar els salaris per a competir pels treballadors o deixar les seues terres sense utilisar. Els salaris dels treballadors varen pujar i es varen traduir en inflació en tota l'economia. Es considera que les consegüents dificultats per a contractar mà d'obra varen provocar l'abandó de les terres i la desaparició del sistema feudal, encara que alguns historiadors han sugerit que els efectes de la pesta negra només varen accelerar el procés.

Ya en el XII se cercaven les terres agrícoles. No obstant, l'història del cercamiento en Anglaterra varia d'una regió a una atra. Algunes parts del surest d'Anglaterra (en particular algunes zones d'Essex i Kent) varen conservar el sistema prerromano del camp celta, que consistia en cultivar en menuts camps tancats. De la mateixa manera, en gran part de l'oest i noroest d'Anglaterra, els camps mai varen estar oberts o es varen tancar pronte. La principal zona de gestió de camps, coneguda com "sistema de camp obert ", es trobava en les terres baixes d'Anglaterra, en una àmplia franja des de Yorkshire i Lincolnshire que travessava Anglaterra en diagonal cap al sur, comprenent parts de Norfolk i Suffolk, Cambridgeshire, àmplies zones de les Midlands i la major part del centre-sur d'Anglaterra.

Métodos de cercamiento en Anglaterra

Existien essencialment dos grans categories de cercamientos: els acorts "formals" i els "informals". La delimitació formal es conseguia per mig d'una llei del parlament a partir de 1836, o per mig d'un acort escrit firmat per totes les parts implicades. El registre escrit provablement inclouria també un mapa.

En el cas dels acorts informals, el registre escrit era mínim o inexistent, llevat ocasionalment un mapa de l'acort. L'acort informal més senzill era la "unitat de possessió". Si un individu conseguia adquirir totes les franges de terra d'una zona i consolidar-les en una sola, per eixemple un señorío, els drets comunals deixaven d'existir, ya que no hi havia ningú per a eixercir-los.

Sistema de camp obert

Abans dels tancaments en Anglaterra, les terres "comuns" estaven baix el control del senyor feudal. El señorío habitual constava de dos elements, la tinença llauradora i l'explotació del senyor, coneguda com demesne granja. La terra que posseïa el senyor era per al seu benefici i era cultivada pels seus propis empleats directes o per mà d'obra contractada. Els arrendataris devien pagar una renda. Els arrendataris devien pagar una renda, que podia ser en metàlic, en treball o en productes agrícoles. Els arrendataris tenien certs drets com pastures, pannage, o estovers que podien ser posseïts per propietats veïnes, o (ocasionalment) en bruto per tots els arrendataris senyorials. "Les terres baldías eren a sovint zones molt estretes, normalment de menys de 1 yarda (0.9 m) d'ample, en llocs incómodos (com les vores dels penya-segats, o les fronteres senyorials de forma inconvenient), pero també podien ser roques nuetes, no eren utilisades oficialment per ningú, per lo que a sovint eren "cultivades" per llauradors sense terra.

El restant de la terra s'organisava en un gran número d'estretes franges, cada arrendatari posseïa vàries franges dispars

• Tanca
• En alguns casos, un parc
• Residus comuns

En este sistema, lo que hui podria denominar-se un sol camp es dividia entre el senyor i els seus arrendataris; als llauradors més pobres (siervo o copropietaris, segons l'época) se'ls permetia viure en les franges propietat del senyor a canvi de cultivar les seues terres. El sistema de camp obert va ser provablement un desenroll de l'anterior sistema de camp celta, al que va substituir. El sistema de camp obert utilisava un sistema de rotació de cultius de tres camps. [L'ordi, la avena o les leguminosas es plantaven en un camp en primavera i el blat o el centeno en el segon camp en autumne. En l'Anglaterra migeval no existien els fertilisants artificials, per lo que l'us continuat de les terres de llabor per als cultius agotava la fertilitat del sol. El sistema de camps oberts va resoldre eixe problema. Ho feya permetent que el tercer camp, de la terra cultivable, quedara sense cultivar cada any i utilisant eixe camp "en guaret" per al pastoreig d'animals, sobre els rastolls de l'antiga collita. La femta que els animals produïen en el camp en guaret ajudaria a restaurar la seua fertilitat. A l'any següent, es rotarían els camps de sembra i de guaret.

La pròpia naturalea del sistema de rotació en tres camps imponia una disciplina al senyor i als arrendataris en la seua gestió de la terra cultivable. Cada u tenia llibertat per a fer lo que volguera en les seues terres, pero devia seguir els ritmes del sistema de rotació. Els terratinents tenien ganado, incloent ovelles, porcs, vaques, cavalls, bousen, i aus de corral, i despuix de la collita, els camps es convertien en 'comuns' per a que pogueren pastar els animals en eixa terra. Encara hi ha eixemples de pobles que utilisen el sistema de camp obert, un eixemple és Laxton, Nottinghamshire.

El fi del sistema de camp obert

En busca de millors rendiments econòmics, els terratinents varen buscar tècniques agrícoles més eficients. Varen vore en el cercamiento una forma de millorar l'eficiència, No obstant, no es tractava simplement de cercar les explotacions existents; també es va produir un canvi fonamental en la pràctica agrícola. Una de les innovacions més importants va ser el desenroll del sistema de quatre camps de Norfolk, que va aumentar enormement el rendiment agrícola i ganader en millorar la fertilitat del sol i reduir els periodos de guaret. El blat es cultivava el primer any, els naps el segon, seguits de l'ordi, i el trébol i el ray-grass el tercer. El trébol i el ray-grass es pastaban o es tallaven com forraje el quart any. Els naps s'utilisaven per a alimentar al ganado vacú i oví durant l'hivern. La pràctica de cultivar una série de tipos de cultius distints en la mateixa zona en temporades seqüencials ajudava a restaurar els nutrients de les plantes i a reduir l'acumulació de patógenos i plagues. El sistema també millora l'estructura i la fertilitat del sol en alternar plantes de raïls profundes i poc profundes. Per eixemple, els naps poden recuperar nutrients de les profunditats del sol. La plantació de cultius com els naps i el trébol no era realiste en el sistema de camp obert perque l'accés sense restriccions al camp significava que el ganado d'atres aldeans pastaría en els naps. Una atra característica important del sistema de Norfolk era que utilisava mà d'obra en époques en les que la demanda no alcançava nivells màxims.

Ya en el XII, alguns camps oberts de Gran Bretanya estaven sent cercats en camps de propietat individual. Despuix del Estatut de Merton de 1235, els senyors feudals varen poder reorganisar les franges de terra de manera que quedaren reunides en un bloc contigu.

Els copropietaris tenien una "tinença consuetudinària" sobre el seu péntol de terra que era llegalment exigible. El problema era que un "copyhold tenancy" només era vàlit durant la vida del titular. L'hereu no tenia dret a l'herència, encara que per lo general, segons la costum, a canvi d'un cànon (conegut com a multa), l'hereu podia fer que se li transferira la copropiedad. Per a eliminar els seus drets consuetudinaris, els terratinents varen convertir la copropiedad en arrendament. L'arrendament eliminava els drets consuetudinaris, pero la ventaja per a l'arrendatari era que la terra podia heretar-se.

Durant el periodo Tudor es va produir un aument significatiu dels cercamientos. El cercamiento es va portar a terme en prou freqüència de forma unilateral pel terratinent, a voltes illegalment.} El desestage generalisat de la gent de les seues terres va provocar el colapse del sistema de camp obert en eixes zones. Les privacions dels treballadors desplaçats han segut considerades pels historiadors com una de les causes del posterior malestar social.

Llegislació

En l'Anglaterra dels Tudor, la creixent demanda de llana va tindre un efecte dramàtic en el paisage. L'atracció dels grans beneficis que s'obtindrien de la llana va animar als senyors senyorials a cercar les terres comunals i convertir-les de terres de labranza en pastures (principalment) per a ovelles. El consegüent desestage dels plebeus o parracs de les seues llars i la pèrdua dels seus mijos de vida es varen convertir en una important qüestió política per als Tudor. El despoblació resultant era econòmicament desventajosa per a la Corona. A les autoritats els preocupava que moltes de les persones posteriorment desposseïdes es convertiren en vagabunts i lladres. Ademés, la despoblació dels llogarets produiria una mà d'obra debilitada i debilitaria la força militar de l'Estat.

Des de l'época d'Enrique VII, el Parlament va escomençar a aprovar lleis per a detindre el cercamiento, llimitar els seus efectes o, a lo manco, multar als responsables. Les cridades "lleis de labranza" es varen aprovar entre 1489 i 1597.

Els responsables de l'aplicació de les Lleis eren els mateixos que s'oponien a elles. El govern també va nomenar huit Comissions Reals entre 1517 i 1636.}} En última instància, en l'aument de l'oposició popular a la cria d'ovelles, un estatut de 1533 va restringir el tamany de les raberes d'ovelles a no més de 2.400 caps. Més tart, en 1549, es va promulgar una llei que imponia un impost de capitació a les ovelles, junt en un gravamen sobre les teles produïdes en casa. El resultat va ser que la ganaderia ovina va deixar de ser rendable. No obstant, al final varen ser les forces del mercat les responsables de detindre la conversió de cultius herbáceos en pastures. L'aument dels preus de la dacsa durant la segona mitat del XVI va fer més atractiva l'agricultura, per lo que, encara que varen continuar els cercamientos, es va fer més recalcament en l'us eficient de les terres de llabor.