Cabanya de Perales

La cabanya de Perales va ser una important cabanya ganadera espanyola d'ovelles merinas transhumants de la montanya oriental lleonesa en els sigles XVIII, XIX i XX.

Propietaris

Porta principal del Palau del Marqués de Perales

La cabanya va pertànyer als marquesos de Perales del Riu.

Des de l'Edat Mija, la cridada “Real Dehesa de la Serena” pertanyia a l'orde militar d'Alcántara, que la va administrar fins a mediats de el XVIII. A partir de 1744 el monarca Felipe V d'Espanya decidix enajenarla per a sufragar les despeses de les guerres en Itàlia. Despuix de la compra de grans encomanes en la zona, el marqués de Perales va passar a ser en el XIX el major propietari de La Serena i la seua cabanya una de les més importants del país.

Dos fets tràgics varen ocórrer als marquesos de Perales en Madrit. El III marqués de Perales del Riu –José Miguel Fernández de Pinedo González de Quijano- va ser assessinat per una turba ciutadana en 1808, en el seu propi palau en Madrit —des de finals de el XX sede administrativa de la Filmoteca Nacional d'Espanya, en la carrer de la Magdalena— per traïció al poble de Madrit, en el transcurs de la guerra de l'Independència espanyola, per considerar-ho afrancesado. Un sigle més tart, la VII marquesa consorte de Perales –María de l'O de Queralt i Fernández Maquieira– va fallir en l'atentat contra Alfonso XIII, el dia de la seua boda, en la carrer Major (Madrit).

Mayorales i pastors

La cabanya de Perales va estar tradicionalment molt relacionada en el poble de Tejerina. Gran part dels mayorales d'esta cabanya varen pertànyer a una família d'este poble.

També de Tejerina i dels pobles de la zona eren els pastors de la cabanya. En 1852 el marqués de Perales, llavors president de l'Associació de ganaders del regne, va nomenar visitador extraordinari, en la missió de reconéixer i descriure la cañada real lleonesa oriental en la seua totalitat, a Juan Manuel Escanciano –pastor de Tejerina de la cabanya de Perales, en gran experiència en el seu recorregut. En el XIX, varen ser mayorales, successivament, Antonio Escanciano, el seu gendre Heliodoro Rodríguez i, a partir de 1950, el seu fill Dionisio Rodríguez Escanciano.

Durant la guerra civil espanyola la cabanya va quedar aïllada dels seus amos i de les pastures en la Serena (en zona lleal a la Segona República Espanyola). El mayoral Heliodoro Rodríguez, fidel als seus amos i a la supervivència de la rabera, va dur durant tres anys les 12 000 caps des dels ports de Portilla de la Reina en León a dehesas de Càceres, a on havia arrendat a crèdit pastures per al ganado. En finalisar la guerra, els amos que donaven per perduda la cabanya, es varen trobar en ella intacta gràcies a la celosia i ofici de Heliodoro i els seus pastors.