Ca' Granda
La Ca' Granda, antiga sèu del Hospital Major de Milà, és un edifici situat entre la Via Francesco Sforza, la Via Laghetto i la Via Festa del Perdone, junt a la Basílica de Sant Nazaro in Brolo. Obra de l'arquitecte florentino Filarete, va ser un dels primers edificis renaixentistes de Milà i va tindre un ampli seguiment en tota l'Itàlia septentrional. Actualment és sèu de l'Universitat de Milà.
Història
El proyecte de Filarete del XV
La construcció de l'edifici va escomençar en la segona mitat del XV per voluntat del duc de Milà Francesco Sforza, en l'objectiu de dotar a la ciutat d'un únic gran hospital per a la cura i recuperació dels malalts, que prèviament eren estajats en varis hospicis dispersos per la ciutat.[1] La decisió de la seua construcció es va produir poc despuix de la conquista del Ducado de Milà per part de Francesco Sforza, com a intent de conseguir el favor dels seus nous súbdits en una obra monumental d'interés públic. La primera pedra es va posar el 12 d'abril de 1456, despuix del decret en el qual el duc donaba a la ciutat el terreny sobre el que es construiria l'hospital.
El proyecte inicial va ser ideat per Antonio Averulino cridat Filarete, arquitecte toscano cridat a Milà pel duc per recomanació de Cosme de Médici. La decisió de triar a l'arquitecte toscano, encarregat també de la reconstrucció del Castell Sforzesco, testimonia la voluntat de Francesco de dotar a la ciutat d'un edifici construït segons les tècniques de construcció més alvançades, per a les quals en l'época Florencia era considerada la ciutat més puntera. També es va dur de Florencia el proyecte del Hospital de Santa Maria Nuova, que s'utilisaria com a model. El proyecte de Filarete contemplava un gran quadrilàter en patis interiors; va ser descrit en tot lux de detalls en el seu Trattato vaig donar Architettura, escrit entre 1460 i 1464. No obstant, la seua realisació va ser sol parcial ya que en 1465 va abandonar Milà, i l'eixecució va ser continuada per Guiniforte Solari i pel seu alumne Giovanni Antonio Amadeo. Estos varen realisar el proyecte de Filarete en notables modificacions per a adequar-ho al gust lombardo encara tardogótico, com la substitució de les monófores de mig punt en bíforas ogivals en la frontera principal. La construcció es va desenrollar des de l'ala dreta cap a la Basílica de Sant Nazaro in Brolo, que presenta encara la seua frontera original d'argila produïda per la Fornace Curti. Va procedir en prou rapidea, i ya en 1472 va escomençar a funcionar l'hospital. Mort Solari en 1481, les obres varen continuar baix la direcció de Amadeo fins a la caiguda de la dinastia Sforza en 1499.
El cos del XVII
El cos central de l'edifici rep el nom del comerciant Pietro Carcano, que a la seua mort, produïda en 1624, va deixar a l'hospital partix de les seues riquees (una ingent sifra) per als setze anys següents. En estos fondos es varen poder continuar les obres baix la direcció de l'ingenier Giovanni Battista Pessina, que va contar en l'ajuda dels arquitectes Francesco Maria Richini i Fabio Mangone i del pintor Giovanni Battista Crespi, cridat il Cerano.
Pese a continuar el proyecte inicial, les obres varen ser modificades donant com resultat l'actual superposició entre els estils gòtic i renaixentiste. Es deuen a esta fase la construcció del pati quadrat central, cridat del Richini, l'Iglésia de la Anunciación en el costat del fondo del mateix pati, i el portal d'accés principal. Per voluntat del capítul de l'hospital, tant la decoració de la frontera cap a la Via Festa del Perdone com la del pati major reprenen les decoració renaixentistes realisades més d'un sigle abans per Amadeo i Solari. En 1639 es va colocar en l'altar de l'iglésia el retaule de Guercino en la Anunciación, a la qual està dedicada el lloc.
Durant tot el sigle posterior continua l'edificació dels travessies de l'ala nort, cap a l'antic estany de Sant Stefano, utilisat antigament per a la descàrrega del marbre usat per la Fabbrica del Duomo, que posteriorment va passar a ser propietat de l'hospital fins a la seua dessecació en 1857.
La finalisació del XIX
Per últim, a l'esquerra es troba l'ala més recent, construïda a finals del XVIII gràcies al llegat testamentario del notari Giuseppe Macchio. Baixe la direcció de Pietro Castelli les obres varen ser completades en 1805. La construcció va continuar eixercitant la seua funció d'hospital major de la ciutat de Milà fins a 1939, quan els pacients varen ser traslladats a la nova sèu construïda en Niguarda.
Les destrucció bèliques i el canvi d'us
Durant la Segona Guerra Mundial, el 15 i el 16 d'agost de 1943, l'estructura va ser greument danyada pels bombardejos, que varen destruir ales sanceres del complex. Els danys varen ser reparats al final de la guerra recuperant lo màxim possible el material original. La seua reconstrucció està considerada una obra mestra de la restauració.[2] l'Ateneu té oficialment la seua sèu en este edifici des del 1958.[3]
Arquitectura
La Ca' Granda és una de les obres més significatives de Filarete en Milà, i un eixemple paradigmàtic del gust renaixentiste lombardo abans de l'arribada de Bramante (1479). L'estil és híbrit, en llínees nítides suavisades per una certa riquea decorativa i sense una aplicació d'extrem rigor de la «gramàtica dels órdens» de Brunelleschi.[4]
L'hospital major, encarregat pel desig del nou príncip Francesco Sforza de promoure la seua image, mostra en claritat el desequilibri entre el rigor del proyecte de base, impostado a una divisió funcional dels espais i una planta regular, i la falta d'integració en el teixit urbà que ho rodeja a causa de les seues enormes dimensions. La planta de l'hospital és quadrangular, en dos braços ortogonals interiors que dibuixen quatre grans patis. A la purea rítmica de la successió d'arcs de mig punt dels patis, derivada de la doctrina de Brunelleschi, fa de contrapartida l'exuberància de les decoració en argila, en gran part degudes als continuadores lombardos.[4]
La frontera principal
El monumental portal central dividix en dos parts iguals la frontera principal, de casi trescents metros de llongitut, que dona cap a la Via Festa del Perdone. La part més antiga, elevada en el XV, és l'ala dreta, la construcció de la qual va ser iniciada per Filarete, a qui es deu el pòrtic d'arcs de mig punt que es recolzen sobre columnes de pedra, elevat sobre un alt basamento. Es deuen als germans Guiniforte i Francesco Solari les fantasiosas decoració d'argila de la planta superior, que inclouen l'elaborat rebanc en arquitos i les bíforas en arcs aguts, a les quals en el XVII es varen afegir els característics círculs de pedra en busts.
Va ser edificada en el XVII la part central de la frontera, constituïda pel portal barroc i per les dos ales simètriques que d'ell es desvien, constituïdes en la planta baixa per un pòrtic les arcades del qual, taponadas, alberguen bíforas ogivals. Encara que va ser edificada en l'época barroca, la frontera repetix els estils decoratius del XV per expressa voluntat del capítul de l'hospital, que va confiar el proyecte a Richini i Mangone. No obstant, són de gust barroc els expressionistes busts de pedra i el portal a dos órdens coronat per un tímpan. Les estàtues que ho decoren representen, en la planta inferior, als dos sants milanesos més celebrats, San Carlos i Sant Ambrosio, i en la planta superior a la Anunciación, a la que estava dedicat originalment l'hospital.[5]
Continua en la dreta la neoclàssica ala Macchio, en algeps roig obscur interromput per pilastres simples, que tanca l'ala del XVIII reconstruïda en formes contemporànees despuix dels danys bèlics.
Els patis interiors
L'entrada principal dona accés directament al gran pati central, o del Richini, edificat per este últim en formes barroques. A pesar de lo dispost en el proyecte original de Filarete, que prevea un pati rectangular ocupat en el centre per l'Iglésia de la Anunciación, es va construir en el seu lloc en planta quadrada i dimensions casi dobles a les previstes inicialment. En el pati, Richini va reprendre les decoració ya iniciades per Amadeo més d'un sigle abans en el costat sur. D'elles és possible vore, en el centre d'eixe costat, els dos medallones en la Anunciación, danyats en la guerra.
L'Iglésia de Santa Maria Annunciata all'Ospedale Maggiore
L'iglésia, que no té frontera, va ser construïda en l'interior del costat de fondo, distinguible del tiburio també quadrat que s'eleva sobre les arcades de la logia. Rep el nom de Santa Maria Annunciata all'Ospedale Maggiore. Encara es conserven alguns dibuixos del proyecte de l'iglésia, de mà de Richini. L'entrada, carent d'émfasis, es produïx a través d'un portal comú en el centre del porticado del fondo del pati de Richini. L'interior té planta quadrada, mentres que els quatre costats idèntics estan constituïts per serlianes sostingudes per columnes de marbre i capitells jònics. De particular interés és el retaule, encarregat en els anys trenta del XVII a Guercino pel capítul de l'hospital per a ser colocat sobre l'altar major, a on encara es troba. L'obra mostra una estructura compositiva articulada i dinàmica, i accents d'encés realisme que s'aprecien en la representació pictòrica de les vestimentes de l'àngel i en l'iconografia de Deu pare calp descollant dels núvols.[6] Creuant el llindar de l'iglésia es troben tres bajorrelieves de marbre, obres de Dante Parini, Vitaliano Marchini i Francesco Wildt. El tema és comú als tres artistes: Les curació de Crist.[7]
Baix de l'iglésia hi ha una baixa cripta, les voltes rebaixades de la qual estan sostingudes per poderosos pilars quadrats. Conserva escassos restants de la decoració original a la fresca, perduda a causa de la humitat, ademés de l'altar sense adorns. Va ser utilisada en els sigles com osario per als morts de l'hospital, que varen ser enterrats ací a mills. En particular, va estajar també els cossos dels caiguts en les Cinc jornades de Milà, posteriorment traslladats baix el monument erigit a tal efecte per Grandi en la plaça homònima. Seguixen encara en les parets numerosos noms dels patriotes antigament enterrats en el seu interior.
El pati, greument danyat pels bombardejos, va ser reconstruït enterament recomponent en els trossos originals les huitanta arcades que ho componen. A la dreta del pati principal està l'ala renaixentista, constituïda per quatre patis idèntics en les dimensions, pero diferents en les decoració. Es presenten com a claustres de planta quadrada, els costats de la qual estan constituïts per dos órdens de logias sobreposts, sostingudes per sotils columnes de pedra. Els patis posteriors, cridats della Ghiacciaia i della Legnaia, danyats per les bombes de 1943, varen ser reconstruïts solament parcialment. Conserven no obstant les formes originals els dos claustres occidentals, cridats della Farmàcia i dei Bagni, els primers que varen ser edificats baix la direcció de Filarete en els anys xixanta del XV.[8]
La frontera posterior de l'hospital, actualment cap a la Via Francesco Sforza, donava originalment cap a la Cerchia dei Navigli, un anell de canals que rodejava el centre de Milà. Desaparegut l'antic port de l'hospital, hui queda la Porta della Meraviglia, des de la qual s'accedia al pont que conduïa a l'antic cementeri de l'hospital major, actualment cridat Rotonda della Besana. En el cap de la travessia està el chicotet portal del XV decorat per una Anunciación de Luvoni.
Gràcies a alguns patrocinis, es va restaurar la frontera principal i el portal monumental cap a la Via Francesco Sforza entre 2009 i 2012,[9] i es va realisar un pla de conservació per al pati d'honor.[10] Ademés, entre 2009 i els primers mesos del 2010 es varen produir intervencions en la logia del pati della Farmàcia i els frisos més importants del pati d'honor, reforçats de manera invisible per a eliminar el risc de solsida.
Vore també
Referències
- ↑ Soldi Rondinini, G. (1999). Art i storia vaig donar Milano (en it), Bonechi.
- ↑ (2001) Milano 1943-1955 Bombardata i ricostruita (en it), Istituto Ortopedico Gaetano Pini.
- ↑ (2016).«Ospedale Maggiore as home of the University»."Campus Contro Campus. Architetture per studiare i ricercare" a càrrec de C. Baglione i R. Duilio
- ↑ 4,0 4,1 De Vecchi-Cerchiari, pag. 115.
- ↑ Bianchi i Buganza, p. 22
- ↑ Fiorio, p. 321
- ↑ «Niguarda i l'art, Francesco Wildt: “La Guarigione Dello Storpio”» (en it). Ospedale Niguarda. Consultat el 19 de maig de 2017.
- ↑ Passoni i Stoppa, p. 43
- ↑ «Ca' Granda, il punt sul restaure» (en it). Universitat de Milà. Archivat des d'el original, el 13 d'abril de 2013. Consultat el 20 de maig de 2017.
- ↑ «Il restaure del cortile d'onore» (en it). Universitat de Milà. Archivat des d'el original, el 13 d'abril de 2013. Consultat el 20 de maig de 2017.
Bibliografia
- (2000) Il tardogotico i il rinascimento (en it), Província vaig donar Milano.
- (2000) Il Seicento i il Settecento (en it), Província vaig donar Milano.
- Lòpez, Guido (2002). I Signori vaig donar Milano (en it), Newton & Compton.
- (2003) Milano (en it), Touring Club Italià.
- (2004) Milano Art i Storia (en it), Bonechi.
- (1999) I tempi dell'art (en it), Bompiani. ISBN 88-451-7212-0.
- Zuffi, Stefano (2004). Il Quattrocento (en it), Electa. ISBN 88-370-2315-4.
- (2001) Milano 1943-1955: bombardata i ricostruita (en it), Istituto [Ortopedico] Gaetano Pini.
- (2006) Li chiese vaig donar Milano (en it), Electa.
- (2008) «Una storia del restaure in corpore vili. Gli interventi all'Ospedale Maggiore vaig donar Milano nella seconda metà del Novecento», Restaure, monumenti i città. Teorie ed esperienze del novecento in Itàlia (en it), Electa Napoli. ISBN ISBN 978-88-510-0400-2.
Enllaços externs
Wikimedia Commons alberga contingut multimèdia sobre Ca' Granda.
Referències
- Este artícul conté una traducció derivada de «Ca' Granda» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.