La càrrega inalàmbrica (també coneguda com a càrrega inductiva) és la transferència d'electricitat a través d'ones que apleguen a les màquines de recepció, fent que el dispositiu es carregue.[1] En el mercat es troben bases sobre la superfície de les quals es coloquen dispositius, creant-se una càrrega elèctrica. Es considera en un futur la possibilitat de carregar vehículs elèctrics. La tecnologia de càrrega inalàmbrica va ser desenrollada inicialment per Nikola Tesla a finals de el XIX[2]
La transferència inductiva d'energia es basa des de la plataforma de transmissió ubicada en el sol fins a la almohadilla de recepció en l'interior del coche elèctric açò és per a transmetre l'energia a través de la resonància magnètica. És dir, que el dispositiu solament té que estar prop de la almohadilla per a carregar la seua energia.
La font d'alimentació energiza una bobina en el ranc de 5-125.ª conectada a una corrent elèctrica. La bobina pot necessitar la compensació de condensadores en série o en paralel per a reduir el voltage i les corrents en el circuit de suministrament.
L'impacte dels punts de càrrega sobre l'entorn és mínim, ya que simplement es necessiten almohadillas de càrrega. És dir, que es poden instalar en qualsevol lloc. Per un atre costat, l'efecte de la resonància magnètica de el IPT sobre els usuaris és similar a la d'un raspall elèctric. Per a protegir-ho contra el vandalisme, el sistema no es pot desmontar sense una ferramenta específica. Ademés, com el sistema és senzill i no està format per peces mòvils o contactes, el seu desgast és mínim i la duració llarga. Una atra ventaja d'esta tecnologia és que permet que el fluix d'energia s'invertixca i que el vehícul puga tornar-la a la ret.[3]
Existixen 2 tipos de càrrega Inalàmbrica:
Carrega electromagnètica: Este tipo de càrrega és inductiva i utilisa un camp electromagnètic per a la transferència d'energia. Es requerix una estació de càrrega que envia l'energia a les bateries del dispositiu a carregar. Este tipo de càrrega és a curta distància i requerix contacte en els dispositius.
Ventages: No hi ha un risc de rebre una descàrrega ya que no hi ha contacte directe en la font d'energia. És segura inclús en contacte en aigua.Erro al crear miniatura: Fanal de càrrega inalàmbrica d'accés públic instalada en Wuhan, província d'Hubei, China.
Desventages: El dispositiu que s'encarrega de la transferència d'energia pot ser menys eficient en comparació a un sistema de càrrega cablejat.
Carrega per resonància: Este tipo de càrrega es dona a una distància de 50 centímetros. S'utilisen dos bobines de coure, una que fa el treball d'enviar l'energia de la font i una atra que rep l'energia i que va conectada al dispositiu a carregar. La transferència d'energia es dona quan les dos bobines tenen la mateixa freqüència i estan prop.
La càrrega inalàmbrica pot tindre diferents utilitats tant per a recuperar la bateria de dispositius electrònics, com de vehículs elèctrics, sense necessitat d'utilisar cables.
La càrrega inalàmbrica de baixa potència per a electrònica de consum - com a raspalls elèctrics- i ara per a teléfons mòvils i portàtils dus funcionant varis anys, transferint uns pocs vats des d'una distància en l'aire d'uns pocs milímetros. Esta tecnologia ha donat un bot alvance, ya que es poden transferir quilovats d'energia des d'una distància en l'aire de centenars de milímetros, sense les pèrdues que existien anteriorment en les transferències d'energia de poca eficiència[4] i es ve utilisant en moltes aplicacions industrials per a l'automatisació industrial i ensamblado automovilístic, ademés de començar la seua aplicació a la càrrega de vehículs elèctrics.[5]
