Anar al contingut

Bossa nova

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià


La bossa nova és un gènero musical de la música popular brasilera derivat del samba i en una forta influència del jazz.

En els inicis, el vocablo es va usar per a designar una nova manera de cantar i tocar la samba i vi a ser una «reformulación estètica» dins de la moderna samba urbana carioca. Basant-se en una instrumentació simple i un elegant maneig de les #dissonància, va desenrollar un llenguage propi en un íntim lirisme.[1]

Va sorgir a finals dels anys cinquanta gràcies a músics com João Gilberto, Tom Jobim, Vinícius de Moraes i atres jóvens cantores i compositors de classe mija de la zona sur de Riu de Janeiro. En el passar dels anys, la bossa nova es va convertir en un dels moviments més influents de l'història de la música popular brasilera, aplegant a alcançar proyecció mundial. Alguns eixemples fonamentals de bossa ho constituïxen cançons com «Garota de Ipanema» (La chica de Ipanema) i «Chega de saudade», compostes abdós per Vinícius de Moraes i Antônio Carlos Jobim.

Orige del terme

[editar | editar còdic]

La paraula bossa prové del francés bosse.[2] El significat original és «protuberància» o «que descolla», i es referia bàsicament a les protuberàncies òssees. En el temps la paraula va guanyar varis significats tals com a 'habilitat en alguna ciència o art', 'capacitat o clim d'una persona per a fer o ser excelent en alguna cosa' i, en l'us brasiler, 'qualitat o atribut específic d'alguna cosa o algú que ho distinguix agradavelment dels demés'.[2] En el cas de la bossa nova el concepte podria interpretar-se com a estil nou, lo que es correspondria en l'essència del gènero, una versió renovada de la samba tradicional.[3]

L'us del vocablo bossa en la música del Brasil és anterior al sorgiment del gènero. En 1932, Noel Rosa va utilisar la paraula «bossa» en el samba «Coisas nossas»:[4]

O samba, a prontidão i outras bossas.
São nossas coisas, são coisas nossas.

En els finals dels anys cinquanta i el principi dels xixanta, periodo en el qual l'estil musical va sorgir i va començar a consolidar-se,[3] solament els jóvens usaven la denominació bossa nova en el seu modisme per a definir qualsevol cosa nova, o estil nou. El terme finalment va aplegar a ser mundialment conegut per a referir-se a un nou estil de la música carioca.

Orígens i història

[editar | editar còdic]

La bossa nova és un subgénero de la samba i el jazz i constituïx, junt al jazz afrocubano, una de les dos principals branques del jazz llatí.[3][5]

La bossa nova és reconeguda per la seua importància dins de l'història de la música popular brasilera. Va arreplegar les traces de la samba gallipontera, estrident i carnavalesco pero suavisat i refinat per a ser dut a espais més reduïts i de tranquilitat. [5]


En 1956, el pianiste i compositor Tom Jobim i el poeta Vinícius de Moraes varen fer la banda sonora de l'obra Orfeu dona Conceição ―basada en la tragèdia grega Orfeo―, que va anar el seu primer treball en conjunt. Allí varen compondre una de les seues més belles cançons, «Es tots fossem iguais a você» en la que es comencen a entrevore els elements melòdics, rítmics i harmònics de la bossa nova. [6]

Durant l'any següent (1957) el gènero va ser impulsat per un grup d'estudiants, poetes i músics de classe mija que es reunien en apartaments de la zona sur de Riu de Janeiro, en l'Avinguda Atlântica, en el barri de Copacabana i Ipanema, situats junt a la plaja. [3]

En estes trobades, els músics es reunien per a sentir i fer música. Entre els participants estaven nous compositors com Billy Blanco, Carlos Lyra, Roberto Menescal i Sérgio Ricardo. Poc més tart, el grup va ser aumentant, en Chic Feitosa, João Gilberto, Luiz Carlos Vinhas i Ronaldo Bôscoli, entre uns atres.

En maig de 1958, el guitarriste bahiano João Gilberto (considerat el «Papa» del moviment bossa nova), va participar en l'àlbum Canção do amor demais, dedicat exclusivament a les cançons de l'incipient dupla Tom/Vinícius, i interpretat per la cantant fluminense Elizeth Cardoso. D'acort en l'escritor Ruy Castro, en el seu llibre Chega de saudade (1990), este LP no va obtindre un èxit immediat en el seu llançament, pero li'l pot considerar un dels inicis de la bossa nova, no solament per presentar algunes de les més clàssiques composicions del gènero ―com «Chega de saudade», «Estrada branca», «Luciana» i «Outra volta»―, sino també pel célebre tañido de guitarra de João Gilberto, en els seus concordes dissonants inspirats en el jazz nortamericà.

En juliol de 1958, el mateix João Gilberto va gravar un senzill que contenia les cançons «Chega de saudade» (de Tom Jobim i Vinicius de Moraes) i «Bim bom» (del propi cantautor), publicat en agost d'eixe any. Segons la crítica especialisada, la bossa nova va escomençar oficialment en este disc.[7]

En 1959 va ser llançat el primer LP de João Gilberto, Chega de saudade. En la contraportada de l'àlbum Tom Jobim va escriure:

João Gilberto és un baiano, bossa-nova, de vintisset anys. En poquísimo temps va influenciar tota una generació d'arreglista, guitarristes, músics i cantants. La nostra major preocupació en este long-play va ser que Joãozinho no anara atrapat per apanys que llevaren la seua llibertat, la seua agilitat natural, la seua manera personal i intransferible de ser; en suma, la seua espontanidad. En els apanys continguts en este long-play Joãozinho va participar activament; la seua intuïció, les seues idees, estan totes ahí. Quan João Gilberto s'acompanya, la guitarra és ell. Quan l'orquesta ho acompanya, l'orquesta també és ell. João Gilberto no subestima la sensibilitat del poble. Ell creu que hi ha sempre lloc per a una cosa nova, diferent i pura que (encara que a primera vista no semble) pot tornar-se, com diuen en el llenguage especialisat: altament comercial. Perque el poble comprén l'amor, les notes, la simplicitat i la sinceritat. Yo cree en João Gilberto, perque ell és senzill, sincer i extraordinàriament musical.
PD: Caymmi també ho creu.
Antonio Carlos Jobim

Jobim va desenrollar apanys no convencionals per a les seues cançons, que els cantants de l'época no conseguien interpretar, perque consideren que la bossa nova de Jobim era «desafinada». Sylvia Telles va ser la primera intérpret que va cantar en espontaneïtat l'estil de Jobim.

Fins a l'aparició de João Gilberto, Jobim proyectava els seus apanys en una orquesta, la percussió a contrarritmo de la batuda diferent de la guitarra de Gilberto i el fraseo espontàneu i sincopado.


En 1959, quan la cançó «President bossa nova» (Juscelino Kubitscheck) de l'artiste Juca Chaves es va tornar un gran èxit en la ràdio, el terme va aplegar a estar molt de moda i va ser utilisat lliurement per cada u. Per a la nova manera de realisar la samba va sorgir el terme originalment cridat samba bossa nova i després, poc més tart, solament bossa nova.

La bossa nova es va fer tremendament popular en Brasil i en atres parts de Llatinoamèrica, encara que el seu èxit internacional va estar llimitat a menuts periodos de temps, com per eixemple despuix de l'estrena de la película Orfeo negre (1959) o en els llançaments dels nous treballs de Stan Getz en els anys xixanta.

Gràcies a Dorival Caymmi («Saudade de Baïa», 1957) i al descobriment que figures nortamericanes com Stan Getz o Charlie Byrd varen fer de la bossa nova, es va produir un important intercanvi cultural entre estos músics i uns atres com el precursor Laurindo Almeida, Antonio Carlos Jobim, João Gilberto o Astrud Gilberto, generant aixina una nova branca de la síncopa que es va basar en els esquemes de la música brasilera. Ademés dels ya nomenats, artistes com Flora Purim, Edu Llop, Airto Moreira, Baden Powell, Paulinho Dona Costa, Vinícius de Moraes, Zimbo Trio, Hermeto Pascoal, Dom Um Romão, Paulinho dona Viola o Eliane Elias, han desenrollats treballs en l'àmbit de la fusió del jazz i la bossa.

Potser la cançó més coneguda de la bossa nova és «Garota de Ipanema» de Tom Jobim i Vinicius de Moraes, coneguda a lo largo y ancho de el món tant en la seua versió original portuguesa com en la seua traducció a l'anglés.

Crisis

[editar | editar còdic]

A mitan dels anys xixanta, el moviment va presentar una espècie d'escissió ideològica, formada per Marcos Valle, Dori Caymmi, Edu Llop i Francis Hime, i estimulada pel Centre Popular de Cultura de la União Nacional dos Estudantes (UNIX, Unió Nacional dels Estudiants). Inspirada en una visió popular i nacionalista, este grup va fer una crítica a les influències del jazz nortamericà en la bossa nova i va propondre en canvi una reaproximación als compositors més populars, com el sambista Zé Ketti. Un dels pilars de la bossa, Carlos Lyra, es va adherir a esta corrent; també Nara Lião, que va promoure agrupar-se en artistes de la samba (com Cartola i Nelson Cavaquinho) i del baião i el xote nordestinos (com João do Val). En esta fase de relecturas de la bossa nova, Vinicius de Moraes i el guitarriste i compositor Baden Powell varen llançar en 1966 l'antològic LP Vos afro-sambas.

Entre els artistes que varen destacar en esta segona generació (1962-1966) de la bossa nova es troben: Paulo Sérgio Valle, Edu Llop, Marcos Vasconcelos, Dori Caymmi, Nelson Motta, Francis Hime i Wilson Simonal, entre uns atres.

Instruments

[editar | editar còdic]

En la bossa nova s'utilisa normalment la guitarra acústica en cordes de nailon i s'eixecuta en els dits, és dir, sense púa. En la seua forma més pura n'hi ha prou en la guitarra sense acompanyament i la melodia cantada, com pot escoltar-se en numeroses interpretacions de João Gilberto. Inclús en els apanys de més envergadura que es feyen per a grans grups, casi sempre una guitarra du el ritme principal.

Encara que no siga tan important com la guitarra, el piano és un atre dels instruments usat normalment en la bossa nova. Jobim va escriure i va interpretar en ell la major part de les seues gravacions. El piano ha servit també com a pont estilístic entre la bossa nova i el jazz.

Els tamborés i la percussió no es consideren una part essencial de l'instrumentació en la bossa nova (de fet els creadors tendien a prescindir d'ells). No obstant, la percussió en bossa nova té la seua personalitat pròpia en eixecucions caracterisades per corchees contínues en els timbales, a la forma del pandero de la samba, i colpejant llaugerament el rogle, generalment en un ritme de dos compassos en el que en el primer compàs es colpeja a contratemps i en el segon a temps.


Llista d'artistes de bossa nova

[editar | editar còdic]

Atres artistes

[editar | editar còdic]

S'inclouen a aquells artistes que han colaborat en part del seu repertori en interpretacions de bossa nova.

Referències

[editar | editar còdic]
  1. ↑ Bossa Nova [1] archivat en Wayback Machine.
  2. ↑ 2,0 2,1 «bossa» (en pt). Dicionário Priberam dona Língua Portuguesa. Consultat el 2026-05-12.
  3. ↑ 3,0 3,1 3,2 3,3 «'Bossa nova': el nou testament de la samba» (en és). ctxt.és | Context i Acció. Consultat el 2026-05-12.
  4. ↑ «O samba, a prontidão i outras bossas do Brasil segon Noel Rosa» (en pt). Discografia Brasileira. Consultat el 2026-05-12.
  5. ↑ 5,0 5,1 «La Bossa Nova complix 60 anys».
  6. ↑ Erro en la seqüencia d'órdens: no existix el mòdul «Citas».
  7. ↑ Castre, Ruy (1990). Chega de Saudade: a história i as histórias dona Bossa Nova, São Paulo: Companhia dones Lletres.

Bibliografia

[editar | editar còdic]

Llectures adicionals

[editar | editar còdic]
  • Carvalho. Mudant d'Converso, 1ª edició (en pt-br), São Paulo: Martins Fontes.
  • Caymmi, Stella. Dorival Caymmi: o mar i o tempo, 1ª edició (en pt-br), São Paulo: Editora 34.
  • Dicionário dona História Social do Samba, 2ª edició (en pt-br), Rio de Janeiro: Civilização Brasileira.
  • Machado, Regina Stela Barcelos. A veu na canção popular brasileira: um estudo sobre a Vanguarda Paulista, 1ª edició (en pt-br), São Paulo: Atelie Editorial.
  • Enciclopédia dona música brasileira - erudita, folklòrica i popular, 1ª edició (en pt-br), São Paulo: Art Ed.
  • Severiano, Jairo. Uma história dona música popular brasileira: dones origens à modernidade (en pt-br), São Paulo: Editora 34.
  • Tatit, Luiz. O cancionista: composição de cançõés no Brasil (en pt-br), São Paulo: Edusp.
  • Novos Estudos Cebrap.São Paulo:(34)
63–70.
  • (2013).Artcultura.Federal University of Uberlândia.Uberlândia:15(27)
121–132.

Enllaços externs

[editar | editar còdic]

Commons


Referències

[editar | editar còdic]
Obtingut de «https://www.lenciclopedia.org/w/index.php?title=Bossa_nova&oldid=814740»