Anar al contingut

Blücher (1939)

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià
Blücher (1939)

Artícul bo

El Blücher va ser el segon dels cinc travessies pesades de la classe Admiral Hipper de la Kriegsmarine alemana, construït despuix de l'ascens del Partit Nazi i el seu rebuig del Tractat de Versalles. Nomenat en honor al mariscal de camp prusiano Gebhard Leberecht von Blücher, un dels vencedors de la batalla de Waterloo, la travessia es va començar a construir en agost de 1936 i va ser botat en juny de 1937. Va estar completat en setembre de 1939, poc despuix de l'esclat de la Segona Guerra Mundial. Despuix de realisar les proves de mar i vàries maniobres d'entrenament, el buc va estar llest per al servici en la flota alemana el 5 d'abril de 1940.

Assignat al Grup 5 durant l'invasió alemana de Noruega en abril de 1940, el Blücher va servir com buc insígnia del contralmirante Oskar Kummetz. La travessia va liderar la floteta germana que va penetrar en el fiort d'Oslo la nit del 8 d'abril per a apoderar-se d'Oslo, la capital de Noruega, pero dos vells canons de costa de la fortalea de Oscarsborg varen disparar contra el barco a molt poca distància i li varen causar dos impactes.[1] Dos torpedos llançats des de bateries terrestres també li varen fer blanc i varen provocar un gran incendi a bordo del Blücher que no va poder ser controlat. Despuix d'una explosió dels seus almagasens de munició, el barco va escorar llentament i es va afonar, en la pèrdua de gran cantitat de vides. El seu derelicte permaneix en el fondo del fiort d'Oslo.

Construcció

[editar | editar còdic]
Botadura del Blücher en la drassana Deutsche Werke de Kiel el 8 de juny de 1937.

La Kriegsmarine va encarregar la construcció del Blücher a la drassana Deutsche Werke de Kiel.[2] La seua quilla es va posar en grada el 15 d'agost de 1936[3] en el número de construcció 246[2] i la botadura es va celebrar el 8 de juny de 1937. No va estar complet fins a dos anys despuix, el 20 de setembre de 1939, dia en que va entrar en servici en la flota alemana.[4] Recent construït la travessia contava en una proa recta, encara que despuix de la seua botadura esta va ser reemplaçada per una proa tipo atlàntic que va incrementar el seu eslora total fins als 205,9 m.[5] També se li va instalar un sombrerete per a la fumeral.[6]

En el seu botadura el Blücher tenia 202,8 m d'eslora total, una mànega de 22 m i un calat màxim de 7,74.[5] La travessia tenia un desplaçament de disseny de 16 170 tonelladas que aplegava fins a les 18 200 a plena càrrega. Va estar impulsat per tres turbines de vapor engranadas que rebien el suministrament de vapor de dotze calderes de combustible líquit d'alta pressió. La seua velocitat màxima varen ser 32 nucs (59 km/h) gràcies a les seues 132 000 CV (98 000 kW).[2] D'acort al disseny, la seua tripulació estàndar eren 42 oficials i 1340 mariners.[7]


L'armament principal del Blücher constava de huit canons SK de 203 mm L/60[Nota 1] montats en quatre torretas bessones, disposts en parells cap a proa i cap a popa. La seua bateria antiaèrea consistia en dotze canons de 105 mm L/65, dotze de 37 mm i huit de 20 mm. També contava en un parell de tubos lanzatorpedos triples a la parell de la superestructura posterior. La travessia va ser equipada en tres hidroavionés Llaurat Ar 196 i una catapulta per al seu llançament.[7] El cinturó acorazar del Blücher era d'entre 70 i 80 mm de gruixa i la seua coberta superior tenia entre 12 i 30 mm de blindage, mentres que la coberta protectora principal era de 20 a 50 mm. Les torretes de les bateries principals contaven en 105 mm davant i darrere i 70 mm a abdós costats.[2]

Historial de servici

[editar | editar còdic]
La travessia pesada Blücher.

L'acondicionament i les millores adicionals en el Blücher es varen realisar durant la major part de novembre de 1939. Cap a finals de més estava llest per a les proves de mar, para la realisació de la qual va navegar a Gotenhafen, en el mar Bàltica.[8] Les proves varen durar fins a mediats de decembre, despuix de lo que la travessia va retornar a Kiel per a les modificacions finals. En giner de 1940 va tornar per a realisar maniobres en el Bàltic, pero a mitan de més els gèls ho varen forçar a permanéixer en port. El 5 d'abril el barco es va considerar llest per a l'acció, per lo que va anar consegüentment assignat a les forces encarregades de l'invasió de Noruega.[9]

Operació Weserübung

[editar | editar còdic]
Artícul principal → Operació Weserübung.
El Blücher, fotografiat des de la travessia llaugera Emden, navegant a Noruega.

El 5 d'abril de 1940 varen embarcar en el Blücher en el port de Swinemünde el contralmirante Oskar Kummetz i un fort destacament de 800 efectius de les tropes de terra de la 163.ª Divisió d'Infanteria de l'eixèrcit alemà. Tres dies despuix, el 8 d'abril, la travessia va partir en destí a Noruega com a buc insígnia de la força que devia prendre Oslo, la capital del país nòrdic. El Blücher formava part del Grup 5 de la força de l'invasió,[10] compost també per la travessia pesada Lützow i el travessia llaugera Emden, ademés d'uns atres bucs d'escolta. Mentres l'esquadra navegava a través dels estrets Kattegat i Skagerrak, el submarí britànic Triton va avistar el comboi i li va disparar una salva de torpedos de manera infructuosa.[9]

La nit havia caigut quan la floteta alemana va alcançar l'entrada del fiort d'Oslo. Poc despuix de les 23:00 —hora noruega— la força alemana va ser avistar pel buc patruller noruec Pol III. El buc torpedero alemà Albatros ho va atacar i li va capcionar fòc, pero no ans que el patrullero alarmara de l'atac d'uns bucs desconeguts.[11] A les 23:30 la bateria sur de Rauøi va avistar la floteta en el seu reflector i va disparar dos cañonazos d'advertència.[12] Cinc minuts despuix va disparar quatre més contra els navío alemans, pero la poca visibilitat li va impedir fer blanc a cap.[12] Els canons de Bolærne varen disparar un únic obús a les 23:32, pero ans que el Blücher poguera ser alcançat va desaparéixer del seu alcanç de tir.[13]

Mapa de la travessia del Blücher pel fiort d'Oslo en les hores dels events.

La floteta alemana navegava a una velocitat de 12 nucs (22 km/h).[14] Poc despuix de la mijanit la Ràdio Pública Noruega, la Norsk Rikskringkasting, va transmetre una orde de l'almirant comandant per a apagar tots els fars i llums de navegació.[15] Els barcos alemans havien rebut l'orde d'obrir fòc sol en cas que foren atacats.[9] Entre les 00:30 i les 02:00 la floteta es va detindre i 150 soldats de les forces de desembarc varen ser transferits als escoltes R17 i R21 des del Emden i R18 i R19 des del Blücher.[16]

Els dragaminas R-boot devien atacar Rauøi, Bolærne i el port i la ciutat d'Horten.[16] A pesar de l'aparent pèrdua del factor sorpresa, el Blücher va procedir a alvançar dins del fiort per a complir en lo planejat i arribar a Oslo de matinada. A les 04:40 els reflectores noruecs varen allumenar de nou a la travessia, i quaranta minuts despuix els canons costers de 280 mm situats en la Fortalea de Oscarsborg varen obrir fòc sobre el Blücher, en lo que va donar començ la batalla de l'estret de Drøbak. Els canons costers varen encertar varis impactes molt prop del costat de babor del barco alemà.[9] El primer va ser molt per damunt del pont, va impactar en el lloc del comandant dels canons antiaèreus i va matar al tinent de navío Hans-Erich Pochhammer.[17] El telémetro principal en la part alta de la torre de batalla va quedar desalineado, encara que el Blücher tenia atres tres grans telémetros —en les torretes B i C i sobre el pont—, atres menors en el pont i els quatre telémetros per als canons antiaèreus. El comandant de la torreta D, cap de artilleros Waldeck, va afirmar que este primer impacte de 280 mm no va tindre influència en l'eixercite de les bateries de 203 mm durant el combat.[18]

Incendi

[editar | editar còdic]

El segon impacte de 280 mm va causar danys més greus: va fer blanc prop del hangar de les aeronaus, va provocar un gran incendi i va fer esclatar els explosius de l'infanteria, lo que va dificultar els esforços per a la seua extinció.[17] L'explosió va incendiar els dos hidroavions Llaurat, un dels quals estava en la catapulta d'envolament i l'atre en el seu hangar.[19] L'explosió provablement també va obrir un boquete en la coberta blindada, sobre la sala de turbines. La turbina 1 i el generador de la sala 3 es varen parar i solament varen permanéixer funcionant les hèlices laterals.[20]

Els alemans no varen ser capaços d'identificar l'orige dels cañonazos, per lo que el Blücher va incrementar la seua velocitat fins als 32 nucs (59 km/h) en un esforç per deixar arrere els canons noruecs.[9] Els canons de 150 mm en Drøbak, a uns 370 metros a estribor del Blücher, també varen obrir fòc.[21] L'ingenier cap, capità de fragata Karl Thannemann, va escriure en el seu informe que els impactes dels canons de Drøbak, disparats des del costat de estribor, varen donar tots entre les seccions IV i X en una llongitut de 75 m en el centre del buc, entre les torretes B i C. No obstant, tots els impactes varen ser a babor.[22]

Un dels canons de 280 mm de la Fortalea de Oscarsborg que va disparar contra el Blücher i que encara permaneix en el seu lloc.


El Blücher acabava de passar l'estret Drøbak i estava en ple gir a babor quan els danys causats pels cañonazos de les bateries de 150 mm de Drøbak varen provocar que el pont de mando perguera el control del timó. El comandant va recuperar el rumbo usant les hèlices laterals, pero el buc va perdre velocitat.[23] Normalment el timó es controlava eléctricament des del pont, pero també existia una sala de direcció manual baix la coberta blindada, just davant del timó. En una emergència es podia canviar ràpidament a control manual, pero els danys elèctrics varen dificultar la comunicació entre el pont i el control manual del timó.[24] A les 05:30, les bateries noruegues de torpedos ubicades en terra varen fer dos impactes a la travessia alemana,[21] i això a pesar de que el seu dispositiu de tir era molt primitiu i la velocitat de l'objectiu devia establir-se per estimació.[25]

D'acort en l'informe de l'almirant Kummetz, el primer torpedo va impactar en la caldera 2, just baix del fumeral, i el segon en la sala de les turbines 2 i 3 que impulsaven les hèlices laterals. La caldera 1 ya havia segut destruïda pels cañonazos, i solament restava una caldera, pero totes les canonades de vapor a través de les calderes 1 i 2 i la sala de turbines 2/3 varen resultar danyades i la turbina per a el hèliç principal va perdre la seua força.[23] Cap a les 05:34 el barco estava greument perjudicat, pero havia conseguit passar per la zona més exposta i les armes noruegues ya no podien fer-li blanc. No obstant, el timó de la travessia havia quedat atollat a babor i el hèliç d'eixe costat va tindre que ser parada i la de estribor posada marcha arrere a màxima velocitat per a que el buc poguera mantindre un curs recte.[21]

Afonament

[editar | editar còdic]

Despuix de deixar arrere les bateries costeres, la tripulació del Blücher, incloent el personal de dotació de les torretes, va intentar apagar l'incendi. Per a llavors la travessia sofria una escora de 18°, encara que això no va ser problemàtic en un principi. No obstant, el fòc va alcançar el pañol de municions d'un dels canons de 105 mm i va provocar una violenta explosió que va trencar diversos mamparos en la sala de màquines i va capcionar els tancs de combustible del barco.[21] La maltractada travessia va començar llentament a escorar i es va donar l'orde d'abandonar la nau.[26] El Blücher va rodar sobre sí mateix i es va afonar a les 07:30 en gran pèrdua de vides.[27] El historiador naval Erich Gröner va afirmar que el número de fallits es desconeix,[4] pero Henrik Lunde tira la sifra de mil fallits entre soldats i tripulants.[14] Jürgen Rohwer, per la seua banda, afirma que varen morir en l'afonament 125 mariners i 195 soldats.[28]

La pèrdua de la travessia pesada Blücher i el dany que va rebre el Lützow varen obligar als alemans a retirar-se. L'infanteria va desembarcar en la vora este del fiort i va procedir a la seua missió per terra. Varen prendre la fortalea de Oscarborg a les 09:00 del 10 d'abril i despuix es varen desplaçar a atacar la capital, Oslo. Les tropes aerotransportadas varen prendre l'aeroport de Fornebu i varen completar el sege de la ciutat, que per a les 14:00 del dia 10 estava en mans alemanes. No obstant, el retart causat per la retirada temporal de la força especial del Blücher va donar temps per a que fugiren de la ciutat el Govern i la família real noruega.[14]

Una de les ancoras del Blücher a la vora de la sonda Drøbak.

Derelicte

[editar | editar còdic]

El derelicte del Blücher reposa en el fondo del fiort d'Oslo, concretament en l'estret de Drøbak, semi-bolcat sobre el seu castell de proa, a una profunditat d'entre 64 m en la part més alta i 90 m en la seua part més baixa.[29][30] Les hèlices de la travessia es varen recuperar en 1953, i encara que s'ha propost en vàries ocasions des de 1963 rescatar el derelicte, açò encara no s'ha fet.[4] Quan el Blücher va partir d'Alemània duya 2670 metros cúbics de combustible a bordo. Va gastar alguna cosa en el viage a Noruega, i també es va perdre una part en l'afonament, pero abocava carburant de forma constant fins que treballs de recuperació del diésel es varen realisar en 1991. El treball es va realisar en gran dificultat ya que les aigües de l'estret no superen els 5 °C.[31]

En 1991 la cantitat de les fugues va aumentar a cinquanta litros diaris, una amenaça migambiental, per lo que el Govern noruec va decidir recuperar tot el petròleu que fora possible del derelicte. En octubre de 1994 varis buços de la companyia Rockwater AS varen perforar forats en 133 tancs de fuel i varen retirar mil tonellades de hidrocarburs. Quarantasset tancs de combustible no varen poder ser alcançats i encara estan plens. Despuix de portar a terme el procés de neteja, el petròleu va ser venut. Este procés extractivo va donar l'oportunitat de recuperar l'estructura d'un dels dos hidroavions Llaurat Ar 196 de la travessia alemana, que va ser issat el 9 de novembre de 1994 i es troba actualment expost en el Museu Flyhistorisk, el museu de l'aviació de Sola, prop de Stavanger.[32]

Notes

[editar | editar còdic]
  1. ↑ La nomenclatura «SK» (Schnellfeuerkanone) denota que es tracta d'un canó de tir ràpit mentres que L/60 indica la llongitut de la canya del canó expressada en calibres; en este cas, en ser el calibre de 203 mm, indica que estos canons tenien una llongitut de 12 180 mm.

Referències

[editar | editar còdic]
  1. ↑ Binder y Schlünz, 1990, p. 90.
  2. ↑ 2,0 2,1 2,2 2,3 Gröner, 1990, p. 65.
  3. ↑ Williamson, 2003, p. 22.
  4. ↑ 4,0 4,1 4,2 Gröner, 1990, p. 67.
  5. ↑ 5,0 5,1 Koop y Schmolke, 1992, p. 13.
  6. ↑ Williamson, 2003, p. 35.
  7. ↑ 7,0 7,1 Gröner, 1990, p. 66.
  8. ↑ Williamson, 2003, p. 23-24.
  9. ↑ 9,0 9,1 9,2 9,3 9,4 Williamson, 2003, p. 24.
  10. ↑ Rohwer, 2005, p. 18.
  11. ↑ Tamelander y Zetterling, 2001, p. 72.
  12. ↑ 12,0 12,1 Fjeld, 1999, p. 179.
  13. ↑ Fjeld, 1999, p. 180.
  14. ↑ 14,0 14,1 14,2 Lunde, 2010, p. 220.
  15. ↑ Berg, 1997, p. 9.
  16. ↑ 16,0 16,1 Binder y Schlünz, 1990, p. 74.
  17. ↑ 17,0 17,1 Binder y Schlünz, 1990, p. 92.
  18. ↑ Binder y Schlünz, 1990, p. 119.
  19. ↑ Binder y Schlünz, 1990, p. 93.
  20. ↑ Binder y Schlünz, 1990, p. 126.
  21. ↑ 21,0 21,1 21,2 21,3 Williamson, 2003, p. 33.
  22. ↑ Binder y Schlünz, 1990, p. 83.
  23. ↑ 23,0 23,1 Koop y Schmolke, 1992, p. 126.
  24. ↑ Koop y Schmolke, 1992, p. 42.
  25. ↑ A. N. Hovland; Centralsikteapparat for torpedobatteriet, Verdens Gang 13. April and 6. May 1953.
  26. ↑ Williamson, 2003, pp. 33-34.
  27. ↑ Williamson, 2003, p. 34.
  28. ↑ Rohwer, 2005, p. 19.
  29. ↑ Gardiner y Chesneau, 1980, p. 229.
  30. ↑ «German Cruiser Blücher, Oscarsborg, Norway» (en anglés). R2Sonic. Archivat des d'el original, el 31 d'octubre de 2013. Consultat el 17 de març de 2014.
  31. ↑ [1]
  32. ↑ Binder y Schlünz, 1990, p. 180.

Bibliografia

[editar | editar còdic]
  • Berg, Ole F. (1997). I skjærgården og på havet, Marinens krig 8. april 1940 – 8 mai 1945 (en noruec), Marinens krigsveteranforening. ISBN 82-993545-2-8.
  • Binder, Frank (1990). Schwerer Kreuzer Blücher (en alemà), Koehlers Verlagsgesellschaft. ISBN 3-7822-0487-5.
  • Fjeld, Odd T. (1999). Klar til strid, Kystartilleriet gjennom århundrene (en noruec). ISBN 82-995208-0-0.
  • (1980) Conway's All the World's Fighting Ships, 1922–1946 (en anglés), Annapolis, MD: Naval Institute Press. ISBN 0870219138.
  • Gröner, Erich (1990). German Warships: 1815–1945 (en anglés), Annapolis, MD: Naval Institute Press. ISBN 0870217909.
  • Koop, Gerhard (1992). Die Schwere Kreuzer der Admiral Hipper-klasse (en alemà), Bernard&Graefe Verlag. ISBN 3-7637-5896-8.
  • Lunde, Henrik O. (2010). Hitler's Pre-Emptive War: The Battle for Norway, 1940 (en anglés), Havertown, PA: Casemate Publishers. ISBN 9781935149330.
  • Rohwer, Jürgen (2005). Chronology of the War at Siga, 1939–1945: The Naval History of World War Two (en anglés), Annapolis: US Naval Institute Press. ISBN 1-59114-119-2.
  • Tamelander, Michael (2001). 9. april, Nazitysklands invasjon av Norge (en noruec), Spartacus forlag AS. ISBN 82-430-0191-3.
  • Williamson, Gordon (2003). German Heavy Cruisers 1939–1945 (en anglés), Oxford: Osprey Publishing. ISBN 9781841765020.


Obtingut de «https://www.lenciclopedia.org/w/index.php?title=Blücher_(1939)&oldid=873891»