Bidó

Un bidó[1] (del francés bidon) és un recipient hermètic utilisat per a contindre, transportar i almagasenar líquits.
És, essencialment, un envàs en manija incorporada i fondo pla, de distintes formes i materials; va nàixer com un envàs prismàtic rectangular de chapa, pero actualment el material més utilisat és de plàstic. També pot ser fet en cartó o contrachapat i la seua forma, ademés de l'habitual prismàtica, cilíndrica o triangular. La seua capacitat excedix a la d'una botella pero no alcança la d'un barril.
Història: del Jerrycan al bidó de plàstic


Els primers recipients hermètics portàtils per a combustible i aigua varen ser inventat pels alemans abans de l'inici de la Segona Guerra Mundial, en el nom de Wehrmachtskanister, en una capacitat de 20 litros. Es tractava d'un recipient de metal, i per això resistent a colps, en una capacitat tal que requeria una manija per al seu transport.
Abans de l'aparició del bidó, s'utilisaven llandes prismàtiques de base triangular, fàcils de depositar i recolzar, pero sense una estructura suficientment resistent. En 1935, l'eixèrcit alemà va convocar un concurs per a recapte d'envasos per a combustible, de la que va resultar elegit el model desenrollat per l'empresa Mueller Co Ltd en Schwelm, de Westfalia, baixe la direcció de Vicente Grünvogel. En 1936 va aplegar a les tropes una série de 5.000 unitats a modo de prova. El model definitiu, aprovat per orde general (AHM) N º 324 del 8 de juliol de 1937, va rebre la seua forma definitiva per l'empresa Ambi-Budd (ABP). Incloïa en les seues cares més àmplia un relleu incís, usualment en forma de creu, que reforçava l'estructura metàlica. Els models posteriors en millor perfil varen ser fabricats per al Wehrmacht alemà i les Waffen SS des de 1939 fins a 1945 per 19 fabricants en grans cantitats, i incloïen un embut incorporat. A partir de 1940 també va haver un contenidor d'unitat d'aigua de 20 litros.
Va ser utilisat pel Wehrmacht alemà en casi tots els teatres d'Europa i Àfrica del Nort de la Segona Guerra Mundial. També va ser utilisat per Suïssa i Itàlia durant la guerra. Durant el transcurs de la guerra, als britànics i nortamericans els va cridar l'atenció l'excelent disseny de l'envàs i varen començar a fabricar-ho en el nom de Jerry ca (la llanda Jerry), aludint a la forma despectiva usada pels britànics per a nomenar als alemans: Gerrys o Jerrys del [[idioma in glés|anglés]] germans. Posteriorment va ser incorporat per l'eixèrcit britànic i d'este va passar al nortamericà. En el desembarc dels aliats en juliol de 1944, grans cantitats de contenidors varen ingressar en el continent europeu, en capacitats de 2,5 a 20 litros, passant ràpidament a ser adoptats també en l'ús civil.
Els envasos britànics duyen una marca en les lletres B i D, per War Department, que varen dur posteriorment al seu nom en francés, de bidon; de l'este prové, a la seua volta, el terme espanyol bidó.
Posteriorment el seu us es va estendre a l'indústria i la agroquímoca, i se seguixen produint en grans cantitats en molts països.