Batalla del Guadalquivir
La batalla del Guadalquivir va ser una batalla que va tindre lloc entre el eixèrcit cartaginés i el romà prop de la desembocadura del Guadalquivir, en 206 a. C.
Despuix de la derrota cartaginesa en la batalla d'Ilipa els turdetanos es varen passar en massa al bando romà, Asdrúbal Giscón i Magón Barca es varen vore confinats en les seues tropes a Gadir, inaccessible a un assalt romà. Terminada la tumult de Sucro i la tumult d'Indíbil i Mandonio, Escipión l'Africà va enviar a Lucio Marcio Sèptim en un eixèrcit reduït i sense bagages per a aumentar la seua velocitat, a lo llarc del Guadalquivir fins a la seua desembocadura a on va trobar al general cartaginés Hannón que estava reclutant mercenaris per a Magón Barca.
La batalla
[editar | editar còdic]Hannón disponia de 700 ginets i 6000 infants, dels quals uns 4000 serien celtíberos i atres hispans, i el restant africans.
Segons Apiano, Lucio Marcio Sèptim els va atacar i els va rodejar en un tossal. Els mercenaris varen enviar emissaris per a negociar en els romans, i Marcio va demandar l'entrega del seu general Hannón, dels desertors natius i dels presoners que tenien retinguts. Per últim els va demanar diners i que baixaren del cerro a la planura, a on es formalisaria l'acort final. Els mercenaris varen complir totes les condicions i varen baixar del cerro, pero allí Marcio els va expondre una condició adicional, la d'entregar les seues armes abans de poder retirar-se a les seues ciutats d'orige. L'indignació es va apoderar dels celtíberos, que es varen negar a entregar les armes, provablement tement ser exterminats despuix de fer-ho, i per això varen interrompre les negociacions i varen presentar batalla. Els mercenaris varen ser derrotats en l'enfrontament resultant, caent la mitat allí mateixa, encara que la seua resistència va ocasionar unes atres tantes baixes als romans i açò va facilitar que l'atra mitat conseguira escapar. Estos supervivents es varen reunir en Magón, que els va embarcar i es va dirigir cap a Gades, encara que sofrint de pocs recaptes pel engrosamiento de la seua flota.
Segons Tito Livio, no va haver tals negociacions. Marcio va atacar el campament cartaginés d'improvise i va acabar allí en la major part dels seus efectius, perseguint als demés en cavalleria, de tal modo que Hannón a dures penes va conseguir escapar junt en alguns guàrdies.[1]
Conseqüències
[editar | editar còdic]Els atres mercenaris que varen poder escapar varen poder retirar-se junt a Magón Barca que va aplegar a la costa al front d'una flota de 60 barcos en els que va arreplegar als mercenaris fugits. El territori cartaginés va quedar reduït a la ciutat de Gadir, i Magón Barca va embarcar les seues últimes forces, consistent en uns pocs mils d'hòmens i alguns barcos, i recorrent la costa va aplegar a Carthago Nova, a on va ancorar les naus i va desembarcar les tropes, pero els romans varen rebujar l'atac en la segona batalla de Carthago Nova.[2] Magón Barca va tornar derrotat a Gadir, a on els seus ciutadans li varen tancar les portes, ya que negociaven en els romans, en lo que va abandonar la ciutat[3] i va anar a les Balears a on va passar l'hivern en Portus Magonis, per a navegar a l'any següent cap al nort d'Itàlia per a sublevar als ligures.
Referències
[editar | editar còdic]- ↑ Livio, 28.30
- ↑ Tito Livio, Ab Urbs Condita 28.36.7-9
- ↑ (2005).«El regne bárquida de Cartagena».Cartagena Històrica.(13)
- 5-19.ISSN 1696-9901.
- Este artícul conté una traducció derivada de «Batalla del Guadalquivir» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.