Batalla de Zonchio

La batalla naval de Zonchio (també coneguda com la batalla de Sapienza o de la primera batalla de Lepanto) va ser una batalla naval de la guerra turc-veneciano de 1499-1503. Va ser la primera gran victòria de la marina otomana sobre un estat cristià, i és també un eixemple primerenc d'una batalla naval en la que el canó va eixercitar un paper important.

Trasfondo

En giner de 1499, Kemal Reis va salpar d'Estambul en una força de 10 galeras i 4 d'atres tipos de bucs, i en juliol de 1499 es va reunir en l'enorme flota otomana, que va ser enviat a ell pel cap Zonchio i es va fer càrrec del seu comando en la finalitat de lliurar una guerra a gran escala contra la República de Venècia.

Forces enfrontades

L'armada otomana en Zonchio era comparativament jagantesca. Contava 260 naus, incloent 60 galeras llaugeres, 3 galeras grans, 30 galeotas, 30-40 fustas, 23 velers de guerra i transport i 111 barcaces en cavalleria i artilleria. Duya possiblement 35.000 hòmens de mar i guerra, entre ells jenízaros d'èlit. El sultà Bayezid II, sempre buscant maximizar l'efectivitat de la marina otomana, havia otorgat el mando a corsaris experimentats com like Kemal Reis i Burak Reis.

Ademés, com les armada occidentals eren duches en usar naus mancas en el Mediterràneu, com els galeones, les naos i les carracas, els otomans havien construït dos grans carracas dissenyades per l'ingenier veneciano renegat Gianni, experimentat en el atarassana de Venècia. Les dos naus, de tipo cridat göke, eren immenses per a les mides de l'época, desplaçant cada una 1500 tonellades i duent artilleria pesada i un miller d'hòmens cada una. Per a ajudar al seu desplaçament, es movien tant per velam com per rems. Tenien una eslora de setanta colzes, i les seues cofas eren tan grans que podien donar covil a quaranta arcabuceros i arqueros. Els otomans creïen que estes dos naus resultarien invulnerables a les galeras veneciano.

En contrast, la flota veneciano era molt més menuda, en 95 naus mancas i de rem, encara que contava en major tonellage comparatiu i 25.000 gombres. Atres fonts donen 123 embarcacions. Es componia de 17 galeras grans i menudes, 46 galeotas i 15 naos i carracas. A pesar de la disventaja numèrica, posseïa un major número de bucs pesats que l'otomana, incloent dos naos de 1200 tonellades, i Grimani confiava que estes naus compensarien la seua inferioritat.

Batalla

Preàmbuls

No sense dificultat pel número de naus, Grimani va formar la seua flota, posant en vanguarda les naus mancas i les galeras pesades a l'objecte de trencar la llínea enemiga, seguides de les galeras llaugeres per a fer assut en l'enemic una volta estiguera trencat. Va donar orde als bucs de guardar sempre el centre i mantindre's lo més junts que pogueren sense que els rems s'enredraren, i per a incrementar la disciplina, va decretar que qualsevol home tractant d'agarrar botí abans del fi de la batalla i cada capità que es negara a obedir serien aforcats. Es va posicionar ell mateixa en el seu buc insígnia en el centre de la vanguarda veneciano, en mig de les 15 naus mancas més pesades. L'ala esquerra lo comandaba un atre dels hòmens més rics de la flota, Simone Guoro, en 17 embarcacions, mentres que l'ala dreta constava d'atres 14 naus. Una flota de respal comandada per un atre ric, Domenico Malipiero, constava d'11 galeras.

Quan ya s'havia donat orde en abdós flotes de carregar, quatre carabelas i onze bergantines veneciano capitaneados per Andrea Loredan i Simone Greco varen aplegar des de Corfú i es varen unir a l'armada veneciano. Loredan era un comandant de gran experiència que havia perseguit a Kemal Reis durant llarc temps, i desijava tindre l'oportunitat de derrotar-li en la batalla. Grimani va desaprovar aquella irrupció, i més encara que Loredan li disputara el protagonisme, pero li va permetre unir-se i comandar un buc de la primera llínea junt en un atre voluntari, Alban d'Armer. Loredan i d'Armer varen elegir les dos naos veneciano més grans, batejada Pandora la de Loredan. Els venecians varen recomençar l'orde d'atacar, encara que just abans del choc, huit dels seus galeras varen desertar i varen fugir de la batalla.

Choc

Nau insígnia de Kemal Reis, una de les dos göke presents en la batalla.

Loredan immediatament va dirigir la Pandora contra la major de les dos naus otomanes, creent que es tractava del buc de Kemal i per tant la nau insígnia turca, pero va resultar haver-la equivocat en la nau de Burak Reis, el segon al mando de Kemal. La Pandora i la nao de d'Armer es cernieron sobre la de Burak, les tres d'elles intercanviant andanades de les seues artilleria pesades, mentres vàries galeras turques acossaven a les dos naos venecianes pels costats. Kemal va ajudar a Burak en la seua pròpia artilleria, pero no es va acostar, provablement perque les mateixes galeras otomanes li torbaven el pas. No obstant, el restant de la flota veneciano no es va moure d'a on estava. Alvise Marcello, comandant de les demés naos veneciano, va fugir en la seua divisió despuix de capturar només una nau otomana. Només Vicenzo Polani, capità d'una de les galeras pesades de Venècia, va atacar sense temor, sent immediatament rodejada per galeras turques.

Grimani va cridar desesperadament al restant de la flota a l'atac, pero la majoria dels capitans al front li varen ignorar, i els que varen acatar les seues órdens, principalment en la retaguàrdia, es varen vore obturados per les primeres llínees. En tal situació, ni el mateix Grimanise va atrevir a alvançar, i entre tant les bones boyas de la flota cridaven que els capitans anaren aforcats. Només huit barcos llaugers de Corfú varen carregar contra els turcs, només per a ser abrumar per l'artilleria, resultant en l'afonament d'un d'ells. Aplegat este punt, Polani va tindre que fugir, en el seu galera sériament danyada, i al vore-ho les demés galeras pesades li varen seguir, inclús sense haver donat combat. Les naos de Loredan i d'Armer eren essencialment els únics navío veneciano lluitant sense retrocedir i muscle en muscle, ademés d'una carraca menuda, la Brocheta, que va ser rodejada i afonada, encara que sent rescatats els seus tripulants.

Loredan i d'Armer varen continuar lluitant obstinadamente contra Kemal, i despuix d'abordar la seua nau, entre abdós varen conseguir tornar les tornes de la batalla. No obstant, en eixe moment es va produir un incendi descontrolado en la nau turca, ya fora com a conseqüència de munició incendiària o perque Burak, incapaç de destrabar el seu barco per la seua poca maniobrabilidad, havia ordenat capcionar-li fòc abans de ser capturat. Les dos naos veneciano sofrien del mateix problema i tampoc varen conseguir apartar-se de l'otomana, de modo que quan va esclatar la santabárbara turca, les tres naus es varen vore envoltes per les flames. Varen ardir fins a afonar-se, despuix de lo que els turcs que s'havien tirat a l'aigua varen ser rescatats pels seus, no sent aixina els mariners veneciano al no haver cap nau de la seua vando prop; abans varen ser acrivellats pels turcs. Burak i Loredan varen morir, el segon d'ells en la bandera de la república encara agarrada, i d'Armer va conseguir escapar en un pot, encara que només per a ser capturat i eixecutat.

El 14 d'agost, Grimani va ordenar a la flota que es retiraren a Zante per a reorganisar-se, i esta volta va ser obedit. El balanç dels turcs va ser de dos naus i quatre barcos llaugers perduts pels turcs, tant en la batalla com embarrancados abans d'aplegar a Zonchio.

Posterioritat

Despuix d'una série d'escaramuzas fins al dia 24 d'agost, la flota veneciano va fracassar en el seu propòsit d'impedir als turcs el pas a Lepanto. Antonio Grimani va ser arrestat el 29 de setembre en càrrecs d'incompetència i traïció, pero va ser lliberat, i més vesprada es va convertir en el Dux veneciano en 1521. El sultà otomà Beyazid II va dotar a Kemal Reis de les 10 galeras veneciano capturades, que va estacionar la seua flota en l'illa de Cefalonia, entre octubre i decembre de 1499.

Vore també

• Sege de Cefalonia
• Batalla del cap Celidonia

Bibliografia

• Abercrombie, Gordon Ellyson (2024). The Hospitaller Knights of Saint John at Rhodes 1306-1522, Pen and Sword. ISBN 9781399048026.
• Barzman, Karen-edis (2017). The Limits of Identity: Early Modern Venice, Dalmatia, and the Representation of Difference, Brill. ISBN 9789004331518.
• Crowley, Roger (2011). City of Fortune: How Venice Ruled the Sigues, Random House. ISBN 9780679644262.
• Norris, John J. (1977) A History of Venice, London:Penguin, ISBN 0141013836 pp.383-385.
• Sant Joan Sánchez (2018). Breu història de les batalles navals del Mediterràneu, Nowtilus. ISBN 9788499679365.

Enllaços externs

• Sydney N. Fisher: The Foreign Relation of Turkey, 1481-1512, Chapter VI: War with Venice, 1499-1503
• John I. Dotson: Foundations of Venetian Naval Strategy from Pietro II Orseolo to the Battle of Zonchio