Batalla de Patras

Plantilla:Guerra del Peloponeso La batalla de Patras (429 a. C.) va ser una batalla naval en el marc de la guerra del Peloponeso que va enfrontar a la flota ateniense al mando de Formión en la flota peloponesia composta per contingents de varis estats, cada u en el seu propi comandant. La batalla va succeir quan la flota peloponesia, formada per 47 trirremes, va intentar passar a la vora nort del golf de Patras per a atacar a Acarnània com a respal a una ofensiva en el noroest de Grècia; la flota de Formión va atacar als peloponesios mentres navegaven cap al nort.

Durant la batalla, els barcos peloponesios, obstaculisats pel fet que molts d'ells no estaven equipats per a barallar sino com a transports, es varen dispondre en círcul, adoptant una postura defensiva. Formión, aprofitant la destrea superior dels seus mariners, va navegar en els seus navío al voltant del grup peloponesio, fent que estos s'aproximaren més i més fins que varen chocar els seus rems i uns en uns atres. Després, els atenienses varen atacar de colp, derrotant als peloponesios i capturant 12 barcos.

Preludi

L'estiu de 429 a. C. va estar marcat per una ofensiva peloponesia al noroest de Grècia. Els espartanos i els seus aliats esperaven eliminar de la guerra a varis aliats d'Atenes, com per eixemple Acarnània, Zacinto i Cefalonia, i, de ser posible, capturar la base ateniense en Lepant. El navarco espartano Cnemo va rebre el mando de la campanya i es va dirigir cap a Acarnània des de Esparta junt en 1000 hoplites, creuant el golf de Corinto sense ser advertit per Formión. Despuix de combinar les seues forces en els 2000 hòmens enviats pels estats aliats, Cnemo es va movilisar en contra de la ciutat d'Estrat, aliada d'Acarnània. Els acarnanianos varen solicitar ajuda a Formión, pero est va refusar deixar Lepant indefensa.

Mentrestant, la flota peloponesia va rebre l'encàrrec de traslladar tropes a la costa sur d'Acarnània per a evitar que els habitants de la zona pogueren auxiliar a les seues aliats terra adins. Quan els peloponesios es dirigien a l'oest seguint la costa sur del golf de Corinto, la flota ateniense els va seguir per la vora nort. Els peloponesios, en 47 barcos, no es varen preocupar massa pels 20 navío atenienses a l'atre costat del golf, pero no obstant varen abandonar els seus atracaderos de nit per a passar per l'estret entre les vetes Riu i Antírrio, esperant donar el esquinazo als seus perseguidors. L'artimaña va fallar i els atenienses, els qui s'havien donat conte de l'engany i els varen seguir, varen alcançar als peloponesios en les aigües obertes del golf de Patras.

La batalla

L'estratègia de Formión: Els atenienses (en roig) naveguen al voltant dels rodejats peloponesios (en negre). Els atenienses s'arrisquen a un atac repentí en expondre els seus flancs a l'enemic, pero en comprimir el círcul de barcos peloponesios, causen confusió entre les tripulacions inexpertas.

A pesar de que la flota peloponesia era superior en número a l'ateniense, molts dels seus barcos havien segut disposts com a transports i no com a navío de guerra. Aixina, mentres els atenienses s'aproximaven, els comandants peloponesios (es desconeix el nom de tots ells, encara que els comandants corintios eren Macaón, Isócrates i Agotárquidas) varen ordenar als seus 47 trirremes retirar-se formant un círcul en les proes cap a fòra, per a defendre's. En el centre del círcul es varen reunir els navío més chicotets i els cinc trirremes més veloços, els quals devien tapar qualsevol brecha que es produïra en el círcul.

Formión va optar per atacar a esta formació per mig d'una tàctica arriscada i poc ortodoxa. Guio els seus barcos en llínea, ajustant el círcul al voltant dels peloponesios, precipitant-se cap a ells a voltes per a fer que els defensors s'aproximaren cada volta més uns a uns atres. Esta tàctica deixava als atenienses extremadament vulnerables a un atac llampada, ya que qualsevol dels barcos a la defensiva devia tan sol desplaçar-se una distància curta cap a davant per a envestir el costat d'un dels atenienses. No obstant, tal atac no va ocórrer i els peloponesios varen ser obligats a acostar-se entre ells.

Aplegat este punt, Formión va rebre l'ajuda de la seua experiència en els patrons climàtics locals, que li havia ensenyat que en amanecer solia bufar el vent des del golf. Esperant que eixe vent incomodara grandement als inexpertos peloponesios sense interferir en el treball de la seua pròpia i experimentada tripulació, va aguardar el moment oportú per a atacar. Tal com lo planejat, quan va bufar el vent els barcos peloponesios es varen arrimar més i la confusió va regnar dins del círcul, en els timoneles cridant i maldint, els rems topant-se en els de atres barcos i les tripulacions tractant d'alluntar-se unes d'atres per mig de l'us de perches. En eixe moment, els atenienses varen atacar. La victòria va ser completa i instantànea; els peloponesios, en el seu curt escape cap a la vora sur, varen vore capturats 12 dels seus navío en les seues tripulacions pels perseguidors atenienses.