Batalla de Cinosema

La batalla de Cinosema va ser un conflicte naval ocorregut en 411 a. C. durant la guerra de Decelia (última fase de la guerra del Peloponeso). En la batalla, la flota ateniense comandada per Trasíbulo i Trasilo va obtindre una apretada victòria, pese a que inicialment la superioritat numèrica dels espartanos el havien posat a la defensiva. Esta victòria, succeïda quan el [[democràcia grega|govern democràtic d'Atenes]] havia segut reemplaçat per una oligarquia i una derrota ateniense va poder haver posat fi a la guerra, va tindre un impacte desproporcionado sobre el seu significat tàctic. Renovada la seua confiança, i en ràpida successió, la flota ateniense va guanyar dos batalles més en el Helesponto; la segona d'elles va ser la victòria aplastant de Cícico, que va acabar en l'amenaça immediata de Esparta sobre les possessions d'Atenes en el mar Negra.

Preludi

Despuix de la derrota ateniense en l'expedició a Sicília en 413 a. C., una chicoteta flota espartana comandada per Calcideo, qui era aconsellat i ajudat per Alcibíades, va tindre èxit provocant regirades en distintes ciutats jonias pertanyents al Imperi ateniense. Despuix del tumult de la ciutat clau de Mileto, el sátrapa persa Tisafernes va pactar una aliança contra Atenes junt a Esparta. Els espartanos varen seguir renuentes a enfrontar als atenienses en la mar, i una flota d'Atenes va conseguir recapturar vàries ciutats i sitiar Quíos durant els últims mesos de 412 a. C. En 411 a. C., no obstant, noves rebelions en Rodas i Eubea, junt en la captura d'Abidos i Lámpsaco en el Helesponto per part d'un eixèrcit peloponeso que va marchar aixina allí per terra, va obligar a que els atenienses dispersaren les seues forces per a fer front a les distintes amenaces. La flota espartana va poder llavors moure's lliurement pel Egeo i va aprofitar la seua recent superioritat per a alçar el bloqueig sobre Quíos i contindre a la flota ateniense del Egeo en Samos.

En retirar els seus navío del Helesponto a Samos, els atenienses varen poder restablir la seua superioritat naval en la mar Egeo, pero açò va possibilitar que Esparta canviara el teatre de guerra. Aixina, en juliol, el comandant espartano Clearco va intentar aplegar al Helesponto travessant la flota ateniense en 40 navío. Pese a que varen deure retornar per una tormenta, poc despuix varen aplegar al Helesponto 10 barcos al mando del general megarense Helixo, a on varen iniciar tumults en Bizancio, provocant el seu defecció, i en Calcedonia i atres ciutats importants. Varis mesos més vesprada, el nou navarca espartano, Míndaro, despuix de decidir que les promeses de respal realisades per Farnabazo II, el sátrapa persa d'Anatolia, eren millors que les de Tisafernes en Jonia, va conseguir escurrirse entre els atenienses en tota la seua flota. Després, es va unir als navío peloponesos que ya operaven en el Helesponto i va establir la seua base en Abidos, forçant la fugida de la chicoteta flota ateniense en Sestos, en baixes, cap a Imbros i Lemnos.

La batalla

Disposició de les forces enfrontades en la batalla.

En una gran flota peloponesa operant en el Helesponto, lloc de vital importància ya que era per a on passava la ruta de comerç de grans atenienses, la flota d'Atenes no va tindre més opció que perseguir a Minandro. Per tant, Trasíbulo, assumint el mando total, guio a la flota fins a Eleo, en l'extrem de la península de Galípoli, a on els atenienses varen passar cinc dies preparant-se per a enfrontar-se als 86 navío espartanos en Abidos en els seus 76 navío. La flota ateniense va alvançar en fila cap al Helesponto, seguint la costa pel nort, mentres que els espartanos salpaven de Abidos en la costa meridional. Quan els atenienses havien rodejat el promontori de Cinosema, els espartanos varen atacar. El pla espartano era colocar-se contra el flanc dret ateniense i atrapar a la flota en el Helesponto al mateix temps que el centre de la formació era espentada cap a terra. Pronte, el centre ateniense va quedar varat en la costa de Cinosema; el flanc esquerre, baix el mando de Trasilo, acossat per barcos siracusanos i incapaç de vore el restant de la flota pel promontori, no va poder acodir en la seua ajuda. Mentrestant, Trasíbulo va poder conseguir que el flanc dret evitara ser rodejat al externder la seua llínea cap a l'oest; pero este moviment ho va fer perdre contacte en el centre de la formació. En els atenienses dividits i gran part de la seua flota incapacitada, la victòria espartana semblava assegurada.

No obstant, en este moment crític, la llínea peloponesa va començar a entrar en desorde quan els navío varen trencar la formació per a perseguir als barcos atenienses. Al vore açò, Trasíbulo va fer girar els seus navío abruptament i va atacar el flanc esquerre espartano. Després de véncer a estes naus, la dreta ateniense va alvançar cap al centre peloponesio i, trobant-ho en un estat de desorganisació, també ho va véncer en rapidea. Els siracusanos del flanc dret, veent fugir el restant de la seua flota, varen abandonar el seu atac sobre l'esquerra ateniense i també varen mamprendre la fuga. L'estret va assegurar que els peloponesos tingueren un curt camí per a trobar-se fòra de perill i va llimitar el dany que els atenienses podien provocar; no obstant, en finalisar el dia la flota d'Atenes havia capturat 21 navío espartanos contra els 15 que havien segut presos pels peloponesos al començ de l'enfrontament. Els atenienses varen colocar un trofeu en Cinosema i es varen establir en Sestos, mentres que els peloponesos es varen dirigir de tornada a Abidos.

Bibliografia

• Història de la guerra del Peloponeso de Tucídides.