Autoorganización

Autómata celular generat per mig de la "regla 30", de Stephen Wolfram.

La autoorganización és un procés en el que alguna forma global d'orde o coordinació sorgix de les interaccions locals entre els components d'un sistema inicialment desordenat. Este procés és espontàneu: no està dirigit ni controlat per cap agent o subsistema dins o fòra del sistema; no obstant, les lleis seguides pel procés i les seues condicions inicials poden triar-se o ser causades per un agent. El procés és generalment desencadenat per fluctuacions aleatòries que són amplificades per realimentació positiva. L'organisació resultant està completament descentralisada o distribuïda sobre tots els components del sistema; esta organisació resulta típicament molt robusta, capaç de sobreviure i auto-reparar danys o destorbament substancials.

La autoorganización es dona en una gran varietat de fenomens físics, químics, biològics, socials i sistemes cognitius. Eixemples comuns són: la cristalisació, l'emergència de patrons de convecció en un decorregut, osciladors químics, eixams de grups d'animals i el modo en que una ret neuronal deprén a reconéixer patrons complexos.

Història de l'idea

Els antics atomista varen creure ya que, donades unes condicions espacials i temporals suficients, la autoorganización de la matèria havia aparegut com un producte natural necessari. Aristóteles va afegir les causalitat formal i final; per a explicar les formes en les que recurrentemente s'organisa la matèria en el món natural. L'introducció d'una inteligència divina a partir de l'escolàstica per a donar conte de les formes naturals va fer pràcticament desaparéixer a les teories de cort inmanentista fins a el XIX. La Naturphilosophie, partint de certs passages de la Crítica del Juí o Crítica de la facultat de jujar d' Immanuel Kant va tornar a parlar de les "lleis universals de la forma". Les seues idees varen caure en desús fins a les albors de el XX, en l'obra de D'Arcy Wentworth Thompson.

El terme "autoorganización" va ser introduït per volta primera per Immanuel Kant en la Crítica del juí i recuperada en 1947 per part del psiquiatra i ingenier W. Ross Ashby. El concepte va ser pronte utilisat pels cibernetistas Heinz von Foerster, Gordon Pask, Stafford Beer i el propi Norbert Wiener, en la segona edició de la seua "Cybernetics: or Control and Communication in the Animal and the Machine" (MIT Press 1961). El concepte de "autoorganización" va ser adoptat per tots aquells associats a la Teoria de Sistemes en la década de 1960, pero no es va convertir en un concepte científic comú fins a la seua adopció per part dels físics i, en general, dels investigadors dels sistemes complexos en les décades dels setanta i huitanta.

Eixemples d'autoorganización

Autoorganización biològica

Filotaxis de fulls oposts.

• Des del treball de Turing, la filotaxis s'ha convertit en un eixemple clàssic de patró resultant d'un procés autoorganizativo.
• Humberto Maturana i Francisco Varela proponen l'Autopoiesis com el procés que determina la autoorganización interna dels sers vius (caracterisant, aixina, lo que entenguérem per vida).

Sent aixina una forma progressiva d'oposició entre la vitalización i la vitalitat.

Autoorganización política

La autoorganización en política part d'una base de llibertat individual i associació voluntària, permetent l'interacció directa i sense regulacions de les relacions humanes. Un eixemple és l'anarquisme (vore: anarquia, laissez faire, llibertat negativa), el qual busca que les persones obtinguen poder directe sobre la seua vida i l'absència de govern obligatori o planificació central.

Sosté que els sers individuals i colectius de forma autònoma, és dir desenrollant pel seu propi conte (directament) el seu potencial de determinació, associació, etc., carixen de la necessitat de factors de direcció externa (ej. orde espontàneu).

Des de l'enfocament sistémico de Niklas Luhmann, en a on la política és un sistema parcial de la societat, la autoorganización de qualsevol sistema té que vore en que el sistema siga capaç de autoorganizar els seus elements i les relacions entre estos, correspondientemente a la diferencia sistema/entorn, lo que significa que el sistema és capaç de autoorganizarse, o reduir complexitat, o mantindre cert gradient de complexitat, depenent la vivència, entre atres possibles situacions en les que es poguera trobar. Lo que definitivament no tindria res a vore en la definició exposta en la part de dalt.

Autoorganización o autorregulación en l'aprenentage

La autorregulación s'entén com la capacitat per a dirigir la conducta pròpia. Alguns investigadors consideraven que la autorregulación comprenia els diversos elements que intervenen o afecten el comportament humà de manera general, pero posteriorment, la autorregulación es va reconéixer com una construcció multidimensional. L'evolució social i personal de l'home ho ha obligat a organisar-se per a manifestar els seus coneiximents, de manera teòrica o pràctica. Com l'iniciativa de la competència i cooperació són part del ser humà, est fa un anàlisis intern i organisat de les seues idees, la seua forma d'actuar i comportament, deixant, en el pas dels anys, la chafada de l'experiència per a corregir de manera individual i colectiva els errors del passat provocant la necessitat d'innovar en els métodos de solució de problemes, per a fer les cosa fàcils encara més fàcils, l'aprenentage és part fonamental de la vida per lo que ha segut involuntàriament mecanisat i regulat per processos interns que ya no notem.

En els estudis d'autorregulación de l'aprenentage hi ha creixent interés sobre la manera en que els estudiants acaben convertint-se en els directors del seu procés d'aprenentage. La autorregulación no és una capacitat mental com l'inteligència, és un procés sicològic autodirigido a través del com els aprenents transformen les seues capacitats mentals en habilitats acadèmiques. L'estudiant selecciona el seu propi camí per a complir en l'objectiu acadèmic. Cal ser estudiant estratègic, utilisant les estratègies d'aprenentage. Este deu identificar perfectament la seua motivació, planificar l'us del seu temps, automonitorearse, autoinstruirse, autoevaluarse, tindre voluntat, autoestimularse, organisar el seu ambient físic i escolar (modelar els sorolls que interferixquen en l'estudi, posseir els materials que utilisarà en el seu escritori, tindre ubicació de l'espai, identificar els factors que puguen interrompre la seua activitat d'estudi) ya que per a esta activitat es necessita suma concentració. L'estudiant deu relacionar-se en persones i informació (professors, guies) que puguen ajudar-li en el seu procés. Quan el procés d'autorregulación es realisa conscientment, favorix a que s'alcance exitosamente la meta.

Actualment, alguns dels factors dels quals s'ocupa, són:

1. La motivació
2. El método
3. El temps
4. La conducta
5. El mig físic
6. El mig social

La autorregulación és una forma de controlar la teua acció i en això intervenen: la cognició, la metacognición, la motivació, la conducta i el context.

La cognició té que vore, per eixemple, en saber tindre clar qué és rellevant dins de tota l'informació que se t'oferix per a l'aprenentage. Tot és important, pero hi ha parts clau dins de la mateixa, que serviran de guia per a l'elaboració de les activitats. La metacognición es referix a que és necessari que siga conscient de cóm es genera en unoel procés de deprendre, per eixemple, cal saber si es dificulta més deprendre una cosa que una atra; si t'és necessari prendre nota o fer un dibuix per a tindre més clar algun tema, si atrau més una matèria que una atra i el perqué.

La conducta té que vore en lo que fas en alcançar o no determinada meta i l'idea és que també estigues conscient d'això ¿per qué actues de tal o com manera si alguna cosa t'ix mal o be?, ¿quins aspectes desijaries millorar en relació en la teua conducta?. El context és el mig que nos rodeja, ¿en quines circumstàncies s'estudia?, ¿si es conta en computadora?, ¿si s'és fill o pare de família?, és dir, tot allò que té que vore en la vida quotidiana i que es deu considerar al moment d'organisar les activitats, incloses les escolars.(La Autorregulación. "Curs Propedéutico". Universitat Oberta i a Distància de Mèxic. 20 d'abril de 2013.)

Les dimensions de l'aprenentage autorregulado. Un dels àmbits en els que més s'ha estudiat la autorregulación, és el de l'aprenentage, ya que per mig de la seua aplicació, les persones assumixen el control de la seua preparació acadèmica. En este àmbit, es diu que el (la) estudiant porta a terme un adequat procés d'autorregulación quan:

1. Formula o assumix metes concretes, pròximes i realistes.
2. Observa el seu eixercite, ajudant-se si és necessari en algun registre.
3. Realisa un procés d'evaluació en criteris cuidadosos.
4. Ajusta la seua actuació ponderant les demandes de la meta i la seua actuació real.

Aixina, en l'aprenentage en llínea, la autorregulación li permet a l'estudiant prendre decisions sobre el tipo d'estratègies que demanda una tasca específica, valorar quan està en camí de conseguir una meta i quan requerix fer ajusts en l'enfocament o tipo de procediment que ampra.

Autorregulación de l'aprenentage

Autorregulación de l'aprenentage

• Es referix al grau en que un alumne té un paper actiu en el procés del seu propi aprenentage, tant a un nivell metacognitivo, motivacional i conductual (Zimmerman, 1989).
• Lo que distinguix a un estudiant en èxit acadèmic d'un que no ho té és el grau d'autorregulación que posseïxca (Wayne, Reinhard, Bruce, 1996; Bandura, 1982; Schunk, 1984, citats per Zimmerman i Martínez Pons, 1986).
• Un estudiant que pot autorregular el seu aprenentage està intrínsecament motivat, s'auto-dirigix, s'auto-monitorea i també s'auto-evalua; és una persona flexible que s'adapta als canvis que sorgixen en el seu entorn (Corno i Randi, 1999; Gall, Jacobsen i Bullock, citats per Wayne, Reinhard, Bruce, 1996).
• Tot allò que fem de manera conscient per a dirigir-nos al guany d'un propòsit implica un procés intern cridat autorregulación. L'home per naturalea desenrolle mecanismes de autodirección, responent a les seues pròpies accions de forma autoevaluativa. Una acció determinada pot ser considerada positiva o negativament, d'acort en els criteris personals en els que s'evalue. És aixina, com les persones contem en criteris interns per a guiar i jujar la nostra pròpia conducta; dits criteris s'adquirixen en la seua majoria a través de l'experiència directa, o be, dels models (Trianes, 1996).

Alguns autors s'han donat a la tasca d'estudiar la autorregulación i per a això l'han definit com el procés que es referix als pensaments, sentiments i actes generats per un mateix i que estan orientats sistemàticament a la consecució d'una meta. D'esta manera, la autorregulación exigix que la gent s'imponga fiques propòsits, realise accions dirigides a les metes, supervise les seues conductes i les modifique, si és necessari, per a garantisar l'èxit.