Astrometría

Archiu:Interferometric astrometry.svg

Astrometría

La astrometría o astronomia de posició és la part de l'astronomia que s'encarrega de medir i estudiar la posició, paralajes i el moviment propi dels astres. És una disciplina molt antiga, tant com l'astronomia.

A pesar de que casi són sinònims, normalment es considera la astrometría com la part experimental o tècnica que permet medir la posició dels astres i els instruments que la fan possible, mentres que l'astronomia de posició usa la posició dels astres per a elaborar un model del seu moviment o definir els conceptes que s'usen. Seria puix la part teòrica. S'han englobat les dos parts en la mateixa categoria. Esta part de l'astronomia no està obsoleta, perque la teoria forma part dels rudimentos de la ciència, mentres que la pràctica intenta medir cada volta en major precisió la posició dels astres usant mijos moderns com el satèlit Hipparcos o els sistemes de interferometría.

Pot dividir-se en dos parts:

• La astrometría global que s'ocupa de la catalogació de posicions sobre grans parts del cel donant lloc a catàlecs estelars i a un sistema de referència d'estreles lluentes, a on les menys lluentes poden situar-se per interpolació. Els instruments típics són el telescopi meridiano i l'astrolabio. En l'actualitat l'us d'interferómetros òptics millora la precisió.

• La astrometría de camp menut, en la que les posicions relatives eren medides en el camp observable per mig de plaques fotogràfiques i actualment en imàgens digitals, mantenint-se la denominació de resolució de placa. La astrometría de camp chicotet usa com a marc de referència els catàlecs generats per la astrometría global per a calcular els coeficients de transformació necessaris que permeten el canvi entre coordenades d'image (píxels XY) i coordenades reals (equatorials). Gràcies a les funcions de transformació generades es poden identificar objectes i calcular les seues posicions dins de les imàgens de chicotet camp.

Les observacions fetes a través de l'atmòsfera tenen el problema de l'inestabilitat de la llum rebuda. Per a evitar-la, es va inventar l'òptica adaptativa, que permet evitar gran part de l'imprecisió que aporta la refracció atmosfèrica. Per a subsanar este problema, es va llançar en 1989 el satèlit Hipparcos, que va elaborar un catàlec estelar en una precisió desconeguda fins a llavors.