Anar al contingut

Arqueomalacologia

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià
(Redirigit des de «Arqueomalacología»)

L'arqueomalacologia és la branca de l'arqueozoologia encarregada de l'estudi arqueològic dels restants de moluscs (ya siguen terrestres, d'aigua dolça o marins) i la seua relació en el ser humà en el passat. En especial, es dedica a l'estudi dels restants de closques recuperats en jaciments arqueològics. La presència de moluscs pot ser de forma aïllada o en acumulacions denominades concheros.[1]

Esta llínea d'estudi relativament recent ha pogut nàixer gràcies a la combinació de dos grans factors: per un costat, l'aparició de tècniques arqueològiques que han permés tindre en conte senyes cada volta més importants fins ara inutilisables i per un atre, una nova aproximació a l'home i el seu entorn que tendix a interessar-se per àrees fins ara desateses per l'arqueologia. Els moluscs com a recurs per a les poblacions humanes han segut durant molt temps considerats com de menor valor (front a atres recursos) o insignificant. No obstant, en les últimes décades s'ha consolidat una visió que permet als investigadors acostar-se a certa informació ya coneguda des d'un nou àngul, pero també accedir a àrees inexploradas de l'història que permeten una millor comprensió dels hòmens, les seues societats i els seus entorns. En este sentit, l'estudi dels moluscs de jaciments arqueològics permet obtindre informació d'aspectes molt variats sobre la vida d'antics pobladors i el seu entorn, tals com dieta, captació de recursos, aprofitament de la mar o atres espais aquàtics, estacionalitat, temperatures d'aigua, clima, comerç, etc.

Breu història de les investigacions

En Europa

Els estudis arqueomalacológicos s'inicien en el XIX en diferents llocs d'Europa. En el nort d'Europa, destaquen els estudis en Dinamarca, en els coneguts "kjoekkenmoeddings" (la traducció lliteral del qual és "restants de cuina"). En estos primers estudis comença a observar-se la potencialitat dels moluscs com a font d'informació sobre diversos aspectes de les societats del passat.

En la península ibèrica destaquen els jaciments portuguesos de la vall del Muge i els jaciments asturienses de la vall del Sagella (Astúries, Espanya), a on comença a estudiar-se els concheros. En el cas dels concheros de Muge, són descoberts per Carlos Ribeiro en 1863[2] en els jaciments de Cabeço dona Arruda i Moita do Sebastiao, que seran excavats a finals del XIX.

Els concheros del Sagella es descobrixen en 1877 per Just del Castell, Cartailhac, Obermaier i Breuil. Els estudis realisats pel Comte de la Vega del Sagella en 1914, li duen a definir la denominada "Cultura Asturiense", matisada per Obermaier en 1916 en la seua obra "El home fòssil", i associant els concheros en indústria lítica (picos asturienses). Dins de l'anàlisis arqueomalacológico, identifiquen l'existència d'un òptim climàtic per la substitució de Littorina littorea per Monodonta lineata.[3]

Despuix d'estos inicis, els estudis de malacofaunas en la península ibèrica tindran un atre foc en Galícia, associats inicialment al denominat "Camposanquiense" (Cultura identificada erròneament en una fase més antiga del Asturiense). Pero poc despuix s'associen els concheros en la cultura castreña i la romanisació, donant lloc a estudis interessants a càrrec d'autors com López Cuevillas i Bouza Brey (1926), entre uns atres.[3]

En Europa, continua l'investigació en la zona nort, i apareixen noves escoles d'investigació arqueomalacológica, principalment en Califòrnia.


Durant la década dels 90, es produïxen importants contribucions metodològiques en tot lo món, que permeten alvançar en l'estudi d'este tipo de depòsits. L'aplicació de tècniques de quantificació de arqueozoologia, sumat a la millora en les tècniques d'excavació, mostreig i anàlisis, permeten obtindre uns resultats molt positius. D'esta manera, l'arqueomalacologia es convertix en un camp molt important de l'arqueozoologia, que oferix una gran cantitat d'informació.[4] En 1999 es publica el llibre Shells, escrit per Cheryl Claassen, en el que l'autora realisa un tractament enciclopèdic de l'anàlisis de closques de moluscs com a material per a arqueòlecs i paleontòlecs professionals.[1]

L'any 2010 supon un nou impuls als estudis arqueomalacológicos, en la celebració de la I Reunió Científica de Arqueomalacologia de la Península Ibèrica, en l'Universitat de León, com un fòrum per a l'unificació de criteris metodològics, exposició de treballs, intercanvi d'idees i informació en el camp de l'arqueozoologia especialment centrada en els moluscs, pero també oberta a atres invertebrats marins, trobats en jaciments de la península ibèrica, espais mediterràneus, atlàntics o d'atres parts del món. Les següents edicions es varen realisar en 2011 en lUniversitat Autònoma de Barcelona, en 2012 en l'Universitat de Càdis, en 2014 en l'Universitat de Cantàbria, en 2017 en la Universidade do Algarve (Far, Portugal), en 2019 en lUniversitat dels Illes Balears – Museu de Mallorca i en 2023 en l'Universitat de les Palmes de Gran Canària. Els companyers de l'Universitat de la Rioja varen arreplegar el testic per a organisar la VIII Reunió.

Breu metodologia d'anàlisis

  • El primer pas de l'anàlisis és la recuperació dels restants, lo que fa necessària l'aplicació de tècniques d'excavació arqueològica i mostreig.[5]
  • El següent pas, consistix en erejar la mostra i triar (separar) els diferents restants, agrupant-los per espècies, lo que comporta una llabor d'identificació taxonòmica de les espècies.
  • Per últim, es procediria a la pren de senyes biométricos i quantificació, que nos permetrà obtindre les senyes a partir dels quals realisar l'interpretació del jaciment.

Bibliografia

  • Bailey, G.N.; Craighead, A.S. (2003). "Clapix Pleistocene and Holocene Coastal Palaeoeconomies: A reconsideration of the Molluscan Evidence from Northern Spain". Geoarchaeology: An International Journal, 18 (2): 175-2004
  • Bar-Yosef Mayer, D.E. (Ed.) (2005). Archaeomalacology: Molluscs in former environments of human behaviour. Proceedings of the 9th ICAZ Conference, Durham 2002. Oxbow Books.
  • Bejega García, V. (2009) "Composició i metodologia d'anàlisis de concheros aplicada als castros llitorals gallecs". Actes de les I Jornades de Jóvens en Investigació Arqueològica: Dialogant en la Cultura Material. Madrit, 2008: 247-254. Artícul en pdf
  • González Gómez d'Agüero, E. (2009). "Resultats obtinguts en l'anàlisis d'un conchero: el cas dels castros llitorals gallecs".Actes de les I Jornades de Jóvens en Investigació Arqueològica: Dialogant en la Cultura Material. Madrit, 2008: 255-262 Artícul en pdf
  • Lentacker, A. (1986) "Preliminary results of the fauna of Cabeço de Amoreira and Cabeço dona Arruda (Muge, Portugal)". Treballs d'Antropologia i Etnologia, 26: 9-26
  • Rodríguez López, C. (1993) "Unha aproximació ao estudi dona explotació do mar na Prehistòria i Història Antiga de Galícia a través do analise dos concheiros". Història Nova I: Contribució dos Xovenes Historiadors de Galícia. Associació Galega de Historiadors: 5-14
  • Stein, J.K. (1992) Deciphering a Shell Midden. Academic Press

Referències

  1. ↑ 1,0 1,1 Claassen, Cheryl (1998). Shells, Cambridge: Cambridge University Press. ISBN 9780521578523.
  2. ↑ Lentacker, An(1986).«Preliminary results of the fauna of «Cabeço de Amoreira» and «Cabeço de Arruda» (Muge, Portugal)».Trabalhos de Antropologia i Etnologia.26(1-4): 9-26.Consultat el 20 de maig de 2022.
  3. ↑ 3,0 3,1 Rodríguez López, 1993
  4. ↑ Moreno Nuño, María Ruth(1994-09-14).«Anàlisis arqueomalacológicos en la Península Ibèrica. Contribució metodològica i biocultural».Consultat el 2022-05-20.
  5. ↑ «arqueomalacoleon455's Shared Upload». Scribd. Archivat des de l'original, el 22 de juliol de 2011. Consultat el 2009.