Antic Idioma ligur
El idioma ligur és el terme que s'aplica a les llengües parlades pels antics ligures en el sur de França i part occidental del nort d'Itàlia.
Molt poc es coneix d'esta llengua (sobretot topònims i antropónimos, molts en el sufix -asca o -oix), per lo que no es pot afirmar en certea si va ser una llengua indoeuropea o preindoeuropea. De fet, a voltes li la considera preindoeuropea en una forta influència indoeuropea, especialment de les llengües celtes (gal i lepóntico) i itálicas, superponent-se a l'idioma original.
L'hipòtesis del ligur com a llengua celta
Xavier Delamarre sosté que el ligur va ser una llengua cèltica, similar al gal pero no idèntica. Esta conclusió descansa en dos punts.
En primer lloc, el topònim ligur Genua (actual Gènova, ubicat prop de la desembocadura d'un riu), es derivaria segons Delamarre del PEU **genu-, "mandíbula". Molts idiomes indoeuropeus utilisen la paraula boca per a indicar la desembocadura d'un riu en la mar o en un llac, pero solament en goidelico el PEU **genu- significa boca. Ademés de Gènova, que es considera Ligur,[1] este terme també es troba en Genava (actual Ginebra), que podria ser d'orige gal, situat en una atra desembocadura. No obstant, Genua i Genava podria derivar d'una atra raïl indoeuropea en la forma **genu-, que significa "genoll".
El segon punt de Delamarre es basa en una menció que Plutarco fa (en La vida de Mario 10, 5-6, de les Vides paraleles) d'un succés ocorregut durant la batalla d'Aquae Sextae en el 102 a. C. quan els ambrones (una tribu de possible filiació cèltica) va escomençar a cridar "Ambrones" com el seu crit de batalla; les tropes ligures aliades dels romans, en sentir este crit, varen trobar que era el mateix endónimo que els ligures usaven per a sí mateixos (outôs kata genos onomazousi Lligues).[2]
La qüestió cèltic-ligur també és discutida per Barruol (1999).
L'hipòtesis del ligur com a llengua no indoeuropea
Delamarre evidencia un risc de raonament circular: si es creu que els ligures no eren d'orige cèltic, i si molts topònims i endónimos que molts autors clàssics sostenen ser ligures semblen ser celtes, no és correcte descartar tots aquells celtes quan es reunixen els térmens ligures i usar este corpus publicat per a demostrar que el ligur era una llengua no celta i inclús no indoeuropea.
No obstant, Estrabón afirma que:
Heródoto (5,9) escriu que Sigynnai significa 'venedors ambulants' entre els ligures que vivien entorn a Massalia (hui Marsella), una paraula que recorda a la de sécuanos, població celta-gala que en época de Juliol César es trobava en el Franc Comtat i Borgoña, 450 km al nort de Marsella. Heródoto també recorda al poble dels Sigynnai, establit a lo llarc del Danubio.
Vore també
Referències
- ↑ Delamarre 2003, p. 177
- ↑ "Ni el seu córrer era desordenat com el d'uns furiosos, o la seua cridoria desconcertada, sino que, manejant les armes en cert compàs, i duent una marcha igual, tots a un temps repetien moltes voltes el nom en que eren coneguts, cridant els Ambrones; o per a cridar-se per este mig uns a uns atres, o per a infundir terror en aquella veu als seus enemics. Dels italians, els primers que varen baixar contra ells varen ser els Lígures, els quals, luego que varen sentir i varen percebre aquell crit, varen exclamar que aquell era el seu nom patrio, puix a causa del seu orige es dien Ambrones a sí mateixos els Lígures."
Vida de Cayo Mario, Plutarco.
Bibliografia
- Barruol, G. (1999) Els peuples pré-romains du sud-est de la Gaule - Étude de géographie historique, 2.ª ed., París
- Delamarre, Xavier (2003). Dictionaire de la Langue Gauloise (2.ª ed.). París: Editions Errance. ISBN 2-87772-237-6
- Estrabón (1917) The Geography of Strabo I. Horace Jones, translator. Loeb Classical Library. London, William Heineman.
- Este artícul conté una traducció derivada de «Antiguo idioma ligur» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.